fa 16 2010 "Shangri-La": el lloc dels homes immortals

No hi ha arxius adjunts d'aquesta entrada / pàgina

Us explicaré una història, Els amics. Comença a 1930. En aquesta data, la revista National Geographic publica un relat que parla sobre un lloc rabiosament llunyà, en la més profunda i ignota Àsia. És un document signat per un desconegut periodista, viatger i curiós infatigable, anomenat Joseph Rock, que afirma haver conviscut, durant més de vuit anys, entre els lames d'una civilització superior, dotats d'una especial saviesa, agermanats amb la natura, longeus fins a perdre el compte de la seva vellesa, capaços de veure el futur, d'entendre el més enllà i fins i tot de levitar durant hores. Aïllats del mundanal soroll a la barrera natural del sostre del món, la serralada de l'Himàlaia, els membres d'aquest poble mantenen una convivència pacífica amb el regne animal, la fauna, la flora i els esperits dels avantpassats de la terra.

Tres anys després, inspirat per l'enlluernadora prosa de Rock, un altre somiador, James Hilton, escribe una novela que titula «Horizontes lejanos», en la qual descriu detalladament aquest univers màgic, i el situa en algun punt desconegut de les vastes planes tibetanes, en un lugar que viene a llamar «Shangri-La». Es tracta d'un màgic i misteriós territori, com abans ho va ser el de la Troia d'Héctor i Aquil · les, o el regne submarí de l'Atlàntida, o el llargament buscat durant l'Edat Mitjana paradís a la terra.

James Hilton, escribe una novela que titula «Horizontes lejanos», en la qual descriu detalladament aquest univers màgic, i el situa en algun punt desconegut de les vastes planes tibetanes

El somni d'aquests homes va seguir infectant les ments d'altres coetanis, fins que Fran Kapra, uns anys després, va rodar una pel · lícula amb el mateix nom, Horitzons Llunyans, que, ara ja sí, va elevar definitivament a les altures el nom de Shangri-La en l'imaginari col · lectiu dels nord-americans. A partir de llavors, una autèntica plèiade d'aventurers, somiadors, periodistes i curiosos de tota mena començar a viatjar al sud-oest xinès a la recerca de la llegendària Shangri-La.

Mai la van trobar, clar

Amb el pas dels anys, molts pobles a la Xina van tractar de fer-se amb el patrimoni històric del regne de Shangri-La, al · legant tenir proves que demostraven les seves afirmacions. En realitat, és clar, el que buscaven, més que l'ancestral i savi estil de vida dels lames, era fer-se amb el suculent pastís del turisme arribat des dels racons més llunyans del planeta…

I llavors, quan començava a desinflar el globus, començar a escoltar veus autoritzades de guies espirituals que explicaven que Shangri-La no seria trobat, perquè no és un regne terrenal, sinó de l'ànima. I que si hi ha una forma d'arribar-hi és buscant-dins del cor… «Shangri-La puede estar en el fondo de una taza de café, en la tinta de las páginas de un libro o en la mirada de un hermano», he llegit aquests dies. "Només cal saber com mirar. Si no es troba, és perquè no s'està buscant amb la suficient atenció ".

Shangri-la pot estar al fons d'una tassa de cafè, a la tinta de les pàgines d'un llibre o en la mirada d'un germà

Jo no sé com es mira en els pòsits del cafè, ni què han de contar els ulls de les meves germanes. Jo no sé si al lloc en el qual estic mentre escric aquestes línies, que en totes les guies de la Xina apareix com Shangri-La, caldrà ancians que hagin viscut dos-cents anys i guarden en les seues records la memòria de la terra.

Només sé que aquests petits peus meus han caminat durant dos dies entre les muntanyes de Jade, l' 5.600 metres d'alçada, i han vist els seus cims nevats, cosa que, segons la tradició, suposa un any de bona sort. I mentre, allà baix, molt baix, en les goles d'aquestes muntanyes, corrien les turqueses i embravides aigües del riu Yantze, el més cabalós d'Àsia, amb permís del Mekong.

I sé també que aquest matí, a la plaça del poble que s'ha autoproclamat Shangri-La, he menjat carn de iac, botifarra, patates i pebrots mentre bevia, per primera vegada des que vaig sortir d'Espanya, fa ja uns quants mesos, una copa de vi, el més avinagrat i alhora deliciós que hauré provat, mentre al meu costat somreia un grup de dones amb el cap cobert amb el turbant rosa de la seva ètnia.
I aquí, en el fons d'aquesta copa de vi; en el gust de la carn desconeguda; en el més secret racó dels petits peus del viatger que l'han portat al bressol del món que no existeix…Aquí he pronunciat la paraula lliure.

Sí. És cert. Estic una mica embafador. Suposo que té a veure amb la distància, i amb el temps que s'acumula ja a les butxaques de la motxilla. Vaig a negar que tot sembla com molt espiritual, com les salutacions que em feia la gent quan em veia aquesta tarda en pantalons curts i corrent a dos graus sota zero en els carrers del poble. Uns carrers, per cert, que, per no existir, són bastant còmodes perquè hi ha molt poc trànsit. Jo crec que els xinesos havien pensar que era un monjo boig vestit de groc, així que jo tancava els ulls i deia… "I la costa aquesta del parc de l'Oest que va a donar al bar de les torrades on és?"I com pateix el cor corrent a 3.000 metres d'altura ... Uf, et donen ganes de parar cada ratolí, i després donen ganes d'engegar quan els ulls miren un món tan diferent.

El miracle xinès s'acaba. Agafo el cor ple d'històries i de somnis. Potser hàgim après alguna cosa d'aquesta recerca de Shangri-La. Qui sap. Jo només sé que aquesta nit toca viatjar en autobús, des Shangri-La a Kunming sta. I demà un avió al Nepal. Quan torni a dormir en un llit, serà al Nepal. Una altra frontera, més papallones a l'estómac. Més somnis complerts. Ja us explico.