Angkor: Meravella entre les meravelles
Hi ha ocasions en què un home se sent, sense remei, desbordat. Succeeix amb la mort d'altres, amb l'anunci d'una paternitat, amb un viatge a la fi del món, amb la guerra, amb un amor inequívoc… i succeeix amb els temples d'Angkor.
Crec que aquell dia va començar només per il·luminar els perfils d'Angkor Wat. I allà em trobava jo, més petit que mai, amb la paràlisi de Stendhal, com dic, desbordat per la meravella.
L'ésser humà s'ha entestat a transcendir erigint santuaris als déus, palaus als reis i mausoleus als morts. Vaig sentir aquell sufocació gairebé agònic davant de les ruïnes de Machu Picchu i en els temples de Tikal. El dolç mareig de l'Taj Mahal no s'oblida, ni l'escala sobrehumana de les piràmides de Gizeh. Recordo l'alegria incontenible de descobrir el Coliseu o l'alegria infinit de perdrem entre els arcs de la Mesquita de Còrdova.
Allà, entre la selva de Cambodja, al cor del bosc, el temps ens ha tornat la més aclaparadora de les obres mestres.
En Angkor vaig sentir tot això a un temps. Allà, entre la selva de Cambodja, al cor del bosc, el temps ens ha tornat la més aclaparadora de les obres mestres. Angkor és tot el que l'arquitectura pot aspirar a ser. Els seus temples són solemnes i refinats. Barreja credos perquè no cal conciliar déus per inspirar als audaços, ni hi ha mala herba prou capaç de frenar la rauxa artístic dels khmers.
Durant els segles IX i XV va albergar als monarques de l'època i als seus deïtats. Les parets expliquen en relleus seva Història i entre hindús i budistes, van anar forjant el miracle.
Té piràmides gegants, tombes, passadissos, ornaments delicats, estupes que llisquen pregàries i té arbres irrompent entre les pedres, arrels tan profundes que arrenquen murs.
D'entre tots els seus temples, potser el de Bayon és el més colpidor. 54 torres apunten a les estrelles i en cadascuna van tallar rostres enormes, que somriuen a l'visitant per demostrar que ells seguiran aquí quan tu no estiguis, que Angkor és etern.
Tot té un sentit tal, que fins el caos regna en equilibri de branques, molsa i elefants de pedra.
Una vida sencera no n'hi ha prou per recórrer els 74 temples de la ciutat. Entràvem per ponts custodiats per estàtues enormes i arribàvem una ciutadella plena de temples i enteníem que allò era només una part diminuta del que significava Angkor.
El recinte és una gosadia de tal dimensió que supera el més ambiciós dels deliris faraònics. No existeix al planeta un lloc sant d'aquesta mida i no hi ha cap racó, ni paret, ni pedra desubicada. Tot té un sentit tal, que fins el caos regna en equilibri de branques, molsa i elefants de pedra.
Durant tres dies arrosseguem la commoció, sense esgotar tan sols la nostra capacitat de sorpresa. Vam gravar Angkor amb voracitat, incapaços ja d'estar a l'altura de la poesia que vèiem al voltant.
No hi ha res més esgotador que la bellesa. Resulta frustrant passejar els seus temples perquè la mera contemplació acaba desgastándote, al no poder assimilar la seva grandesa.
Quan deixem el lloc que va servir de diferents capitals de l'Imperi Jemer, vam tornar a la rutina de el viatge. Però jo vaig sentir que mai abans en la meva vida m'havia sabut tan mortal.
Comentaris (2)
JOSÉ MANUEL
| #
Sempre és un luxe llegir-te Daniel, just m'arriba aquest article teu en el moment que decideixo volar a Camboia i precisament a aquest lloc tan meravellós que descrius, Angkor. Ara amb mes ganes tracte d'assimilar el que em vaig a trobar. Gràcies i desitjo veure't novament amb els teus increïbles documentals i bona feina, ens fa falta davant aquesta tele escombraries que ens inunda. GRÀCIES!
Contestar
Laura B
| #
Que relat tan voraç, Daniel,
Que ganes de tocar el cel, com les 54 torres de Bayon.
Enhorabona!
Contestar