Badia Manzano: presoner del cacic Sayhueque

Per: Gerardo Bartolomé (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Arribàvem una mica més tard del planejat i ja vesprejava en el camí a Villa La Angostura. Manejava amb compte evitant tolls que poguessin tenir gel relliscós. Volíem passar unes vacances d'hivern de tranquil · litat i confort i per a això havíem triat un petit hotel amb totes les comoditats en un lloc molt especial, Badia Manzano. Mentre recorríem les últimes corbes del camí el nom d'aquesta badia em va portar a la ment una mica de la història del lloc.

Des de l'època de la colònia es va conèixer a aquesta llunyana comarca, propera a l'actual Bariloche, com la Regió de les illes. Per algun motiu encara no ben explicat es trobaven per allà pomeres, una cosa molt rara ja que no es tracta d'un arbre americà. Potser van arribar allà per obra dels primers missioners que van morir intentant catequitzar als pobles originaris. Però la veritat era que Sayhueque, el poderós cacic de la regió, es feia dir el Senyor de la Pomes i la badia on ens hospedaríamos prenia el seu nom d'un famós pomera que es trobava a la zona.
Arribem. Estacionar la furgoneta i baixem de maletes. Començava a nevar i un mantell de silenci blanc va cobrir el lloc. Tot i trobar-se dins d'un dens bosc allunyada de tot, nostra cabana tenia totes les comoditats de la vida moderna (incloent wifi, televisió digital i telefonia mòbil). La calefacció ens feia oblidar que fora feia gairebé cinc graus sota zero. Amb la meva dona ens servim una copeta de xerès i ens vam asseure davant del finestral a gaudir dels últims rajos del sol que tenyien de taronja dels flocs que queien lentament. Que diferent aquesta experiència de tot el que va viure el Perito Moreno quan, explorant la zona, es va convertir en convidat forçós del Cacic Sayhueque, uns cent trenta anys enrere.

A la nit vam decidir sopar en un restaurant anomenat Wald Haus (Casa del Bosc), reminiscències dels colons suís-alemanys que, a principis del segle XX, van poblar la regió. Mentre esperàvem que ens portessin la "fondue" que havíem demanat no vaig poder deixar de somriure en recordar com era aquest menú del qual va haver de "assaborir" el perit.

La relació de Sayhueque amb el Govern Argentí s'havia tensat al màxim. El cacic intuïa que l'exèrcit planejava una nova ofensiva per moure la frontera interna, com es deia al límit amb la terra del "infidel", que acorralaría als indígenes contra les muntanyes. Per això no va dubtar, quan es va assabentar que Moreno i el seu grup exploraven la zona va manar els seus guerrers a "convidar" a Pèrit a allotjar-se en les tolderías índies. Una oferta que no es podia rebutjar. En arribar al campament Moreno va ser durament increpat pel cacic, volia saber què feia a la seva terra i l'acusava de ser espia. Moreno, coneixedor dels costums maputxes, va exigir com a convidat que era que primer se li oferís menjar. Sayhueque sabia que l'argentí tenia raó. Va manar portar el que ells consideraven una menja: entranyes de euga ... crues! Moreno, immutable, les va menjar.

La nevada de la nit havia deixat tot blanc, fins a la vora del mateix llac Nahuel Huapi

Havent menjat molt millor que Moreno, i també havent dormit millor que ell, al matí vam sortir a caminar per Badia Manzano. La nevada de la nit havia deixat tot blanc, fins a la vora del mateix llac Nahuel Huapi. Els ocells aquí i allà, se les enginyaven per trobar unes llavors i algun insecte que els alimentés davant terrible fred. El cel blau i el sol del matí ens garantien obtenir excel · lents fotos.
Sayhueque, que mantenia a Moreno com a ostatge per assegurar que l'exèrcit no ho ataqués, va decidir enviar a la fortí de Aiguabarreig a alguns dels seus guerrers juntament amb dos homes de Moreno i una carta en què exigia l'alliberament d'un grup maputxe que estava presoner. Clarament la vida de Moreno estava en joc.

L'endemà vam pujar al centre d'esquí del Cerro Bayo. Des d'allà, una vista increïble del Llac Nahuel Huapi era el plaer de gran part dels turistes que, cansats d'esquiar, preferien una xocolata calenta enfront d'aquest grandiós panorama. Abans que acabés la tarda vam fer una curta caminada cap a la cascada Inacayal, el nom recordava a un altre cacic de la regió.

Al cap de pocs dies va tornar només un dels guerrers maputxes. Els soldats no havien acceptat cap tipus de negociació i aprearon als indis menys a un dels guerrers que va poder salvar largándose a tot galop en el seu ràpid cavall. El Consell de la tribu es va reunir i va decidir que Moreno havia de morir. Sayhueque dubtava, creia que encara havia de servir per garantir que el seu poble no fos atacat. El Consell va insistir, Moreno havia de morir. Per sort de Moreno aquella tarda va arribar un gruix grup de mapuches de l'altre costat de la Serralada. A Xile havien fet barata amb el bestiar argentí producte dels seus malones i portaven, entre altres coses, aigua ardent ... molta aigua ardent.

Al matí següent, com ens feien mal els músculs per l'esquí, vam decidir prendre el camí dels Andes cap al proper centre termal de l' Hotel Puyehue, del costat xilè. El camí que havíem de recórrer era usat en altres èpoques pels indis per creuar cap a Xile el bestiar capturat en estades argentines. La temperatura ambient tot just superava els zero graus però, a l'aire lliure, ens tirem a les piscines d'aigua calenta i ens relaxem. Més tard vam agafar un te amb coques en un saló amb vista a les muntanyes i la una densa selva valdiviana.

Moreno, esperava la mort a la carpa amb els seus dos companys de viatge. Escoltaven xiscles i crits en augment. Estava clar que l'aigua ardent corria de boca en boca. Van témer que en qualsevol moment vinguessin a executar-los però en lloc d'això, al cap d'unes hores els sorolls van ser disminuint. Va arribar un moment en el qual només s'escoltava silenci. Moreno va sortir de la seva tenda i va trobar que la borratxera s'havia apoderat de tota la tribu. Era el moment d'escapar. ¿Però com fer-ho si es trobaven a tres-centes milles del fortí més proper? Moreno tenia un pla. Pel bosc va caminar fins al proper riu.

Nos detuvimos a sacar unas fotos en el Valle Encantado, donde unas formaciones rocosas de formas atractivas lo habían convertido en un lugar especial para los mapuches

Ens quedava un dia de vacances i vam decidir fer una llarga caminada fins a la punta de la boscosa Península de Quetrihué. Llacunes amagades, penya-segats, vistes de les muntanyes, arbres anyencs i aguilons vigilants són només algunes de les coses que es gaudeixen allà. La caminada finalitza en ell únic bosc existent d'un arbre molt especial de lentíssim creixement i d'atractiu color canyella: la murta. Enmig d'aquest bosc hi ha la famosa cabana de troncs que, diuen, va servir d'inspiració a Disney a la seva pel.lícula "Bambi". Vam tornar a la nostra cabanya en Badia Manzano i preparem la volta a Buenos Aires.

A la vora del riu Moreno i els seus companys van tallar algunes branques i troncs i, en poc temps van armar com van poder una rústica bassa. La ruta d'escapament que el Perit havia pensat era pel riu. El corrent d'aigua gelada els allunyava de la toldería de Sayhueque. Durant dies van navegar només de nit, de dia s'amagaven. La fam els debilitava, no tenien res per menjar ni podien arriscar-se a buscar més que algunes arrels. Moreno guardava un revòlver amb tres bales amb les que es traurien les seves vides si eren descoberts pels indis. Però aquest mateix remenar, que podria haver estat la seva mort va ser la seva salvació. Quan el riu els va acostar al fortí de Aiguabarreig van veure en la llunyania que la soldadesca partia. Abandonaven el fortí per incorporar-se a la projectada ofensiva. Moreno va disparar a l'aire. El van escoltar. El van salvar.

La camioneta ens portava pel sinuós camí que voreja el Riu Limay. Ens vam aturar a treure unes fotos a la zona coneguda com la Vall Encantat, on unes formacions rocoses de formes atractives l'havien convertit en un lloc especial per als habitants maputxes. Jo volia fer una foto d'una gran columna de granit que Moreno va fotografiar quan va tornar al lloc gairebé vint anys després de la seva fugida.

En 1896 Moreno ja eren un important personatge de l'Argentina. Com fundador i director del Museu la Plata, un dels millors museus d'història natural del món de l'època, va buscar una excusa per organitzar una expedició que passés per la zona de Sayhueque. Els ulls se li van omplir de llàgrimes quan va arribar al lloc on, vint anys abans, havia estat la toldería indígena. Moltes coses havien passat des del seu pas per allà. El s'havia reconciliat amb Sayhueque. Quan va arribar la gran ofensiva de l'Exèrcit el Perit va fer el que va poder per salvar tribus indígenes. Milers van morir i els que es van salvar van ser relocalitzats. La toldería estava abandonada. El bosc tornava a reclamar el terreny. Semblava mentida que aquest lloc hagués estat tan ple de vida pocs anys abans. En el conflicte dels indígenes van pagar caríssim la defensa de les seves terres ancestrals. El destí havia estat injust amb ells.

La Terra de les illes ja no era la mateixa.

Contacto@GerardoBartolome.com
Gerardo Bartolomé és viatger i escriptor. Per conèixer més d'ell i el seu treball accedeix al www.gerardobartolome.com

  • Compartir

Escriu un comentari