Beneïda crisi

Per: Maria Ferreira

S'ha parlat molt dels efectes de la crisi financera. Tots estem saturats d'informacions catastròfiques que consumim al costat del pa nostre de cada dia. Si és que encara hi ha pa. Quan es parla de com afecta la crisi a les ONG enfocades a l'ajuda internacional, la tesi està fundada, en la majoria dels casos, en tòpics tebis i covards que converteixen la pèrdua en un punt negre que s'enfonsa en una gràfica.

Potser és l'única manera que tenim de sobreviure. I em refereixo en concret a tots els que, en algun moment de les nostres vides, ens vam embarcar en aquesta monumental mentida que suposa "lluitar per un món millor" i avui caminem reunits en despatxos amb aire condicionat, observant i assumint que els números demostren empíricament que tal o qual projecte no és rendible, el que ens porten a concloure que cal fer retallades o prescindir de recursos humans.

Els pacients no comptaran amb medicació. Tampoc pagarem els trasllats a l'ambulància. Tampoc el menjar. Però això ja no és una tragèdia

Les retallades, en el cas de l'ONG que dirigeixo, suposen que els pacients psiquiàtrics que fins ara s'han beneficiat del projecte no comptaran amb medicació. Tampoc pagarem els trasllats a l'ambulància. Tampoc el menjar. Però això ja no és una tragèdia avui en dia, es diu anècdota personal. La crisi permet, fins i tot, que el qualifiquem de dèficit, perquè així puguem ofegar les penes en una canya fresqueta, després de la reunió, sense sentir que el món és miserable. Que nosaltres som miserables. Beneïda crisi.

Part de la meva feina consisteix a recórrer els camins de Muranga (una zona situada a 60 quilòmetres al nord de Nairobi) al costat de Sr. Ndung’u, infermer psiquiàtric, per portar medicació als malalts psiquiàtrics que no poden traslladar-se fins al centre de salut. No és gran cosa. La nostra ONG no va a salvar el món. Però fins ara hem pogut garantir la medicació i l'atenció mèdica gratuïta a uns 120 pacients. I estem parlant de pacients psiquiàtrics, el que comporta un enorme estigma en aquesta regió de Kenya. Molts són abandonats pels camins, repudiats per les seves famílies i acusats d'estar maleïts.

La meva feina consisteix a recórrer els camins de Muranga costat de Mr. Ndung’u, infermer, per portar medicació als malalts psiquiàtrics

Quan em vaig embarcar en aquest projecte, sabia que no seria fàcil. La malaltia mental, per la connotació de malaltia crònica que porta implícita, no és rendible. Però estava plena d'il · lusió i vaig pensar que podria convèncer al món de la necessitat de dignificar les persones amb les que treballava. Persones a les que ara em refereixo com a nombres, com pèrdues, com a factors no rendibles. La crisi m'ha brindat el do de la desafecció. Beneïda crisi.

Ahir vaig ser conscient que el terrible que subjau en les ONG és l'ego dels que estan al comandament. Les pèrdues i la manca de fons es tradueixen en una por que ens fa ser previnguts. I sí, senyors, ser previnguts sol ser en la majoria dels casos un eufemisme més de ser covards. Ens refugiem en teories, en especialistes, en anàlisi, i intentem salvar el nostre projecte, dissimulant la nostra por al fracàs personal i intentant, sobretot, salvaguardar el nostre darrere.

El terrible que subjau en les ONG és l'ego dels que estan al comandament. Les pèrdues i la manca de fons es tradueixen en una por que ens fa ser previnguts, un eufemisme més de ser covards

Ja sé que les ONG no són amor. Això he après. També sé que té poc de romàntic, i molt d'estúpid, voler canviar alguna cosa tal com estan les coses. Sé que hi ha projectes que no venen, com treballar amb la malaltia mental. Perquè el meu projecte, traduït en nombres, vol dir que tinc "x" pacients crònics que suposaran "x" despeses al mes de per vida, sense arribar a produir absolutament res a la societat. Pérdida. Diners que es va simplement a dignificar, facilitat. PPèrdua També sé que la societat està radicalitzada, i les ONG són considerades, en moltes ocasions, com el mitjà ideal per dur a terme un nou model de colonialisme, aprofundint també en el pervers de la dependència, etc. Però aquestes discussions, si bé necessàries, la majoria de les vegades assenyalen el problema, i proposen solucions absurdes pròpies de qui no viu el dia a dia en aquesta realitat.

Aquests anys he escoltat tantes vegades "que no és rendible", que ahir em vaig trobar a mi mateixa renegant dels meus ideals. Em vaig trobar preguntant-me si no seria hora ja de deixar de jugar a que el món és un lloc decent i buscar feina en qualsevol cadena hotelera (perquè amb una llicenciatura i una altra en procés no puc aspirar a més en aquest país).

Ahir em vaig trobar a mi mateixa renegant dels meus ideals, preguntant-me si no seria hora ja de deixar de jugar a que el món és un lloc decent i buscar feina en qualsevol cadena hotelera

Però, llavors, entre tantes vaguetats que confluïen en aquelles gràfiques, vaig veure els pacients, vaig veure el meu equip d'infermers, vaig veure als vint nens que tenim ara a l'orfenat. I vaig pensar que aquesta beneïda crisi ens podrà treure la il · lusió, ens podrà treure les ganes de creure en alguna cosa que no sigui econòmicament productiu, però per favor, que no ens tregui la dignitat. Si us plau, tots els que estigueu al capdavant d'un projecte humanitari petit i boig, no abandoneu. Que totes aquestes persones que formen part de les nostres gràfiques en negatiu sàpiguen que no els deixarem sols. Mai deixeu de mirar de cara a allò en el que heu cregut. Que aquesta crisi en la santa Dejean, almenys, l'oportunitat de ser capitans dels nostres petits vaixells. Que ningú ni res ens converteixi en rates.

Si vols saber més dels projectes de Karibuni Àfrica: http://www.karibuniafrica.org/

  • Facebook
  • LinkedIn
  • Twitter
  • Meneame
  • Share

Comentaris (6)

  • Mayte

    |

    La veritat és que no sé què dir, què afegir a aquest article escrit amb tant cor i sensibilitat…
    Com a mínim, vull fer-te arribar el meu ànim i dir-te que sempre quedarem uns quants bojos amb ganes de canviar el món i de seguir a bord, encara que sembli que la barca s'enfonsa.
    Una abraçada

    Contestar

  • Juan Antonio Portillo

    |

    Davant de tanta hipocresia i falsedat que ens envolta, encara de aquells i aquelles que creuen ajudar, admiro el teu coratge, la teva sinceritat i les teves paraules emergides del teu cor, Maria.

    Petons i abraçades

    Contestar

  • Laura

    |

    Enhorabona pel teu treball Maria!!! No es pot llençar la tovallola, encara que hi ha dies en què tots la faríem amb gust.
    Però,¿Que seria del món sense gent com tu ?
    El món necessita més gent que lluita per allò en el que creu i segueix amb il · lusió, com tu, malgrat els problemes que van apareixent pel camí.
    Molt ànim i molta sort.

    Contestar

Escriu un comentari

Últims tweets

RT @ Viajespasado: Hoy nos vamos a Campeche, el mejor secreto de México. Ruinas mayas, ciudad colonial, buena comida, platges, naturaleza y t…

Marina Galzerano Marina Galzerano

RT @ Viajespasado: Hoy nos vamos a Campeche, el mejor secreto de México. Ruinas mayas, ciudad colonial, buena comida, platges, naturaleza y t…

Ricardo Coarasa Ricardo Coarasa

RT @ Viajespasado: Hoy nos vamos a Campeche, el mejor secreto de México. Ruinas mayas, ciudad colonial, buena comida, platges, naturaleza y t…

RealRufo RealRufo

RT @ Viajespasado: Hoy nos vamos a Campeche, el mejor secreto de México. Ruinas mayas, ciudad colonial, buena comida, platges, naturaleza y t…

javier brandoli javier Brandoli