Bruixes: sense rumb ni rellotges

La segona vegada que vaig visitar Bruges vaig arribar amb l'horari atapeït, estrenant una volta al món que tot just ens donava treva. Les presses constituïen una forma pèssima de creuar la muralla medieval, un desgreuge per als molins que ens rebien amb les seves aspes retallades al sol del matí. José Luis, Alfonso i jo necessitàvem aparcar el 4X4, ordenar el pla de ruta i engolir la ciutat amb uns bons plans. Tot just portàvem uns quants dies viatjant junts i havíem de polir el mètode, per no treballar a batzegades, però estava clar que fins avui el pla estava fallant.

Jo donava instruccions en veu alta i amb prou feines podia escoltar el so dels carruatges travessant carrers empedrats. Alfonso enquadrava torrasses i apuntava els detalls: una teulada escalonat, un balcó de princesa, un cigne que semblava entrenat en el seu port. El nostre càmera havia passat una nit febril i durant tot el dia va arrossegar suors freds que no impedien que carregués la càmera ni el seu compromís de gravar algunes de les places més harmòniques d'Europa. Vam ascendir els 83 metres de la Torre del Campanar a la Plaça del Mercat, una tortura per a qui arrossega un equip de gravació. Un cop a dalt, plantem el trípode per enfocar el laberint de teulades vermelles i els canals. En aquella torre, jo em vaig sentir tan alt, tan lluny del sòl que parcibí la distància com si en realitat Bruges fos un decorat, com si jo no hi fos. Vaig veure als turistes envaint les xocolateries, els vaig veure comprant draps artesans, nines antigues, dolços i figuretes amb la forma triangular de les façanes típiques, pagant records que podien aconseguir gratis amb una passejada.

Les presses constituïen una forma pèssima de creuar la muralla medieval, un desgreuge per als molins que ens rebien amb les seves aspes retallades al sol del matí

Ens acostem a l'Ajuntament, decorat amb estàtues i filigranes daurades que repel · lien els flaixos de les càmeres de fotos. Tot era bonic però semblava una ciutat exposada, irreal, un museu amb els seus carrers i les seves esglésies tan punxegudes que semblava impossible que poguessin sostenir-. Visitem la Plaça del Burg, que vam gravar com qui grava una maqueta enorme.

A l'hora de la migdiada vam anar a dinar al primer restaurant que trobem, abarrotat de gent que llegia plànols carrers de la ciutat. Vaig devorar qualsevol cosa, mentre els tres, exhausts, programàvem la tarda d'enregistrament que ens quedava. "Ens falta el passeig en barca" vaig dir jo, donant un últim glop al cafè. Alfonso va sospirar sense queixar-se tan sols i el nostre productor, José Luis, va carregar l'equip de càmera fixa, alhora que pagava el compte.

Ens pugem a una barca, però el pressupost no donava per privilegis, així que la compartim amb una dotzena de turistes. El recorregut era idíl · lic, potser massa artificial. Travessem els ulls dels ponts, descobrint en cada tram una nova escorta de casetes de colors apostades a la vora del canal, que em van arribar a semblar cursis pel seu excés de roses i cremes. El sol declinava i jo havia d'acabar una presentació de la ciutat per un dels reportatges. Vaig somriure entre els turistes somrients, i entre tant somriure babau, entre tanta foto i tant "oh!", jo només pensava en sortir-ne d'una vegada per sempre.

La primera vegada que vaig visitar Bruges vaig descobrir la ciutat de nit, il · luminada per fanalets tènues, amb les barques reflectides en els miralls d'aigua. Viatjava des d'Espanya amb la meva noia, un banc de Renault Clio I, callats tots dos, absorts per les torres enceses al costat del laberint de canals, amb la boca tan oberta com el pla de ruta, sense cap rumb. L'impacte de la mitjanit a Bruges resultar hipnòtic. Si trobem algun passejant en el camí, no ho vam veure. Tan sols van aparèixer alguns cignes en els racons del canal, així, per pura casualitat.

La ciutat era plena de flors i el so dels carruatges era la banda sonora d'una ciutat encantada, així que no teníem pressa per trobar el nostre lloc.

L'hostal era tan modest com entranyable i és que a nosaltres ens sobrava tot menys nosaltres. L'endemà vam sortir a passejar sense més rellotges que els de la Torre del Campanar, que em va semblar tan esvelta com els colls d'aquells cignes espontanis del canal.

Després busquem un restaurant, un racó apartat al costat dels canals. La ciutat era plena de flors i el so dels carruatges era la banda sonora d'una ciutat encantada, així que no teníem pressa per trobar el nostre lloc. Una finestra il · luminada amb espelmes, una taula tranquil en un restaurant sense turistes-o potser sí havia turistes, no ho recordo-.

La tarda la vam caminar deambulant sense mapes, sense barques, que estaven totes plenes de gent, sense una destinació. En Bruges és obligatori perdre per retrobar més tard costat d'una zona sota el custodi d'una església apuntant al cel de Flandes. Cal fluir com l'aigua dels canals, amb lentitud, tornar-fins i tot cursi per no menysprear la gamma de colors a les façanes, retrocedir a la imatge més romàntica d'un pla per a dos, triar bé la companyia i creure l'embruix de la ciutat, sense jutjar-la.

Tornar a Bruges va ser un error, igual que ho és furgar en els trucs de màgia. La ciutat era la mateixa, tan bella com abans, tan altiva i medieval, però havia canviat. Potser fossin les presses, el pla de rodatge i la companyia. O potser fora, senzillament, que només hi ha una primera vegada per descobrir Bruges.

 

 

 

 

 

 

 

  • Compartir

Comentaris (5)

  • Nachete

    |

    Tremenda narració, precisa com la fletxa de R.Hood. Gràcies Dani, ni les presses van evitar que ens poguessis traslladar tots els detalls.

    Contestar

  • Abraçada colombià

    |

    De Hola Daniel, m'encanten les teves travesses, tens una pàgina de fb on et pugui seguretat??’ sóc de colòmbia. Una abraçada forta i contínua delectant, sóc el teu fan número u. Narly

    Contestar

  • Esteban

    |

    Puesssss…. jo vaig tornar també per segona vegada i malgrat no gaire bones circumstàncies vaig gaudir de nou de la ciutat.

    Contestar

  • Griselda

    |

    Jo vaig ser 2 vegades a
    Bruixes i cada vegada vaig descobrir coses noves que em van encantar i em comprometen a tornar quan es presenti una ocasió.-

    Contestar

  • Rosa

    |

    Hola, gràcies per poder transladarme a través de tu a un lloc tan bonic i bell.
    Sense la teva experiència jo no hagués conegut aquest lloc tan bell, espero la teva proper viatge.

    Contestar

Escriu un comentari