Cadis: els forts de la mar
[pestanya:el viatge]
Cadis és una d'aquelles ciutats de les que un mai es voldria anar. El seu privilegiat enclavament ha estat, al llarg de la història, objecte de setges i saquejos. El perill gairebé sempre venia del mar. Un recorregut per les seves fortificacions i baluards defensius és un viatge en el temps amb uns immillorables cicerones: l'Atlàntic i les tavernes del vell Cadis.
Per als pobles que aprenen dels seus errors el futur és un aliat, mai un enemic. Cadis va acomiadar el segle XVI amb un gran setge, el de l'armada britànica comandada pel Almirall Howard, àvida d'apoderar dels galeones espanyols disposats per salpar a les Índies. La ciutat va ser saquejada i incendiada el juliol de 1596 (com nou anys abans pel pirata Drake) i les autoritats van entendre que havien de reforçar les seves defenses per evitar un altre desastre. Durant els següents tres segles es van posar fil a l'agulla i, encara avui, aquestes fortificacions són un dels símbols de la Tacita de Plata.
Ens traiem el cap per aquest passat de la ciutat a l'avinguda del Camp del Sud, on el vent de Llevant esvalota l'olor de la mar i les canyes dels pescadors s'eleven al cel suplicant un matí propicia. Els polítics van decidir un bon dia canviar el nom a aquesta via que la saviesa de carrer havia batejat, amb plena justícia, com Passeig del Vendaval. Ells sabran. A un pas de la coneguda platja de la Caleta, la mirada al mar del no menys cèlebre barri de la Vinya, es troba el Baluard dels Màrtirs, aixecat en 1676 per reforçar les muralles defensives. Restaurat fa tot just vint anys, ha canviat la seva antiga artilleria pels fogons, doncs en l'actualitat alberga un conegut restaurant.
En un extrem d'un petit istme unit a la ciutat per un estret malecón de més d'un quilòmetre apunten les muralles del castell de Sant Sebastià, aixecat precisament després del saqueig anglès. En aquest mateix lloc estratègic, en realitat dos diminuts illots, es va aixecar en el passat un temple fenici i una talaia musulmana. S'arriba fins allà a través de l'inconfusible Porta de la Caleta, escortada antigament per dues torres guaita costat de les quals, a mitjan segle XV, un grup de venecians van edificar l'ermita de Sant Sebastià, que dóna nom al castell.
A mitjan segle XV, un grup de venecians van edificar l'ermita de Sant Sebastià, que dóna nom al castell
Caminar per aquest bonic malecón, ara carrer de Fernando Quiñones, és una delícia. Fins al segle XIX, quan la marea pujava el castell de Sant Sebastià quedava aïllat de la resta de la ciutat fins la plenamar. Enfront del viatger, l'altre costat de la cala, s'aixeca el castell de Santa Catalina, l'altre guardià centenari de la platja de la Caleta. Les parelles s'acaronen a la sorra, grups de xavals es capbussen en cabrioles impossibles des del moll i el vent sacseja un grapat d'estels en rebel · lia. A la nostra esquena refulgeix la cúpula daurada de la catedral nova, vigilada per les seves immaculades torres de pedra ostionera (elaborada amb restes de petxines marines).
A un pas de la Porta de la Caleta, en el nombre 15 el carrer Sant Fèlix, està un dels temples gastronòmics del vell Cadis, El Far, on el viatger es acoda a la barra (seure a menjar està només a l'abast de les butxaques més esplaiats) i busca una treva plaent-canya, salmorejo i banderilla de llagostí arrebossat- a tanta història.
Reconfortat l'estómac, continuo per l'avinguda del Duc de Nájera, la corona urbana que cenyeix la platja de la Caleta, en direcció al castell de Santa Catalina, que exhibeix la seva faralló de pedra per sobre de les barques de pescadors bressolades amb secular mandra pel mar que llepa la riba. Aixecada en 1598, dos anys després del malaurat atac anglès (encara que les obres es van perllongar durant més de vint anys), aquesta fortificació és la més antiga de la ciutat i deu el seu nom a la capella consagrada a la santa en aquest mateix lloc a principis del segles XVI. Ja abans de construir-se el castell era un baluard defensiu sota el regnat de Felip II, que va atendre els consells de Antonio Zapata, el joveníssim bisbe de Cadis (aconseguir aquesta dignitat eclesiàstica amb només 37 anys), i va reforçar les defenses de la ciutat. Amb els anys, Carles III el va utilitzar com a presó militar.
Per arribar a un altre dels baluards, el de la Candelera (1672), cal continuar caminant pel Parc Genovés. Com guardià natural del port, aquest promontori ha estat al llarg dels segles el principal damnificat dels atacs marítims a la ciutat, fins al punt que ha necessitat nombroses reconstruccions. Fins fa uns anys albergava el Museu del Mar i molt abans va ser la llar dels coloms missatgers del cos d'enginyers, però en l'actualitat és un centre d'oci i espectacles.
Des de la Alameda de Apodaca, amb el baluard de la Candelaria a un costat i la Muralla de Sant Carles a l'altre, mirar al Atlántico apoyado en el pretil es trasladarse a una época en la que Cádiz era habitual punto de partida de las expediciones al Nuevo Mundo. La remor de la mar empetiteix les preocupacions quotidianes i la mirada es perd en l'horitzó d'aigua, allà on naufragaven els somnis dels marins.
L'altre baluard que defensava l'entrada a la badia, el de Santiago, situat a esquena de l'estació de tren a la Costa de les calesses, serveix de parapet a un aparcament. Pitjor sort va córrer la muralla de Sant Roc, que a través de la Porta de Terra donava entrada al vell Cadis. Va ser parcialment derruïda en els anys 40 del passat segle per millorar les comunicacions viàries de la ciutat.
Molt a prop del passeig de la Apodaca, el viatger acomiada el recorregut per la història dels forts de Cadis en Cumbres Mayores (Zorrilla, 4), que passa per oferir als seus clients la més suculenta carn ibèrica de la serra de Huelva. Vaig preferir, però, acompanyar les cerveses amb unes gambes amb allada. Em semblava més apropiat tan modest Homenatge al valent marí.
[pestanya:el camí]
Les principals companyies aèries ofereixen vols freqüents a l'aeroport més proper, el de La Parra de Jerez de la Frontera, situat a 35 km de Cadis.
Per carretera, la ciutat està connectada amb l'A-4 (autovia d'Andalusia) i la N-340. Des Sevilla s'arriba en menys d'una hora (125 quilòmetres) si els embussos de la zona metropolitana de la ciutat sevillana no es creuen en el teu camí.
[pestanya:una becaina]
L'oferta hotelera és àmplia. VAP no té cap recomanació de fer al respecte.
[pestanya:a taula parada]
A la Plaça del Tio de la Guix (barri de la Vinya), el restaurant del mateix nom mereix una parada a la terrassa assolellada protegida per un mosaic de la Verge de les Penes. La truita de gambetes, gairebé una obligació. Aquest racó del Cadis antic porta el sobrenom del compositor Antonio Rodríguez Martínez, un referent del carnaval gadità del segle XIX, que té en aquests carrers el seu centre neuràlgic.
[pestanya:molt recomanable]
Passejar pel barri de la Vinya és imprescindible per amarar-se de la ideosincrasia gaditana. El vell Cadis on la gent encara es saluda quan es creua pel carrer, el de les tavernes on els clients semblen família i el dels bars anyosos en què encara et fan el compte a mà. Deixeu-vos portar sense rumb ni mapes. Tot un luxe, ja dic.
[tabEND]
Comentaris (3)
Màgia
| #
Cai Musssssssho!!
Contestar
macdilus
| #
Preciós el reportatge, m'ha encantat.
Contestar
Keka Márquez de Castro
| #
Que buen recorrido, Cádiz no se merece menos.
Contestar