Canaima des de l'aire

Si els elfs volguessin habitar aquest planeta, farien de Canaima seva llar. A la Gran Sabana de Veneçuela s'estén aquest territori que alguns vilatans comparen amb una dona. El parc nacional de Canaima té corbes suaus, com bressolant l'horitzó, turons rodones i praderies pentinades en verd que desemboquen en els misteris de la selva. Però cal pujar a un helicòpter per entendre que de vegades el món es torna boig i exploten els paisatges en cataractes i en parets impossibles.

Era massa temptador: ser un vol sobre l'Edèn, un ocell al paradís, un àngel planejant sobre el seu propi salt d'aigua. "Quant ens costarà?"" Prengui vostè, què se li va a fer!"" Poseu el motor en marxa d'una vegada "" Espereu, esperi, sortim a l'alba ". I vam sortir a l'alba.

I no vam trigar a sobrevolar la fantasia. Els rius semblaven miralls de llum, primer quiets, inerts, i després saltaven, perquè la llera es partia en dos i aquí començava l'espectacle de les cascades com a fonts on beuen els boscos, que van convertint-se en selves per aquest ànsia de set, de créixer, d'enredar branques i amagar a saber quines criatures. Però l'escena de turons i arbres, la sensualitat d'aquell paisatge es va veure de sobte interrompuda.

La natura ha perdut aquí el sentit de la proporció i el decòrum. En aquest escenari no hi ha homes, perquè aquesta no és ni tan sols l'escala dels homes.

Si la sabana jeu qual dona estesa, l'estampa dels tepuyés irromp en vertical, viril, amb una brusquedat indòmita. Aquestes muntanyes són les més antigues del planeta i cal afegir molts zeros als anys que porten en peu, tants que un perd la noció del temps.

Tenen un punt obscè, de tan grans, de tan verticals i abruptes. Són murs magnífics, però quan ens acostem a les seves cimeres descobrir que a ells també flueix la màgia de la cascades. L'aigua cau per tot arreu, es precipiten a l'abisme dels rius, com a vies Kamikaces que desafien el vertigen.

És un món de roca, aigua i buit. Una lluita èpica contra la gravetat i l'erosió. La natura ha perdut aquí el sentit de la proporció i el decòrum. En aquest escenari no hi ha homes, perquè aquesta no és ni tan sols l'escala dels homes. Aquí hi ha milers de metres de caiguda, rius que han perdut el control i selves que engoleixen qualsevol símptoma de civilització.

L'helicòpter era tan sols un acudit que volava, una closca des del qual podíem veure el món dels déus. Recordo que sota els meus peus veia una cimera de pedres, recordo que després no veia més que núvols i precipicis. Recordo que llavors va aparèixer el Salt Àngel, que vaig contenir les llàgrimes perquè no podia assimilar tal prodigi, perquè la Terra, quan un pensa en Canaima, és un lloc meravellós.

  • Compartir

Comentaris (6)

  • Mayte

    |

    Que bonic Daniel, i amb què poesia el descrius, i el video… se m'està caient la bava…

    Contestar

  • Nacho Melero

    |

    Només es pot ser un gran home i millor persona quan un és capaç de transmetre els símptomes previs a la Síndrome de Stendhal…
    Quina emoció Daniel!
    VISCA VAP!! per aquest i per molts articles com aquest.

    PD. Em pregunto si hi va haver molta turbulència en el vol, y si «pinchásteis» muchas nubes durante el paseo.

    Contestar

  • Nacho Melero

    |

    Per cert en el segon 49, 50 i 51 del vídeo apareix…
    ¡¡¡EL HALO DE L'AVIADOR!!!, és un halo que envolta l'ombra de l'aparell volador, ja sigui avió o helicòpter, i un fenomen que només s'observa quan un té el punt de vista dels déus…
    ¡¡¡FANTÀSTIC!!!

    Contestar

  • Daniel Landa

    |

    Gràcies Mayte, resultaria obscè treure poesia a Canaima. Nacho, si vols un bon halo d'aviador hi ha un plànol també de Canaima al Top 7 Parcs Naturals, segon 11 al 14 😉

    Contestar

  • Yolimar

    |

    Daniel, gràcies totals per trobar les paraules perfectes per descriure la bellesa de la meva terra, Canaima té aquesta particularitat de deixar-nos sense paraules, però tu has resumit magistralment totes aquestes sensacions que ens evoca. Salutacions des de l'Estat Bolívar, una gran abraçada!!!

    Contestar

  • Daniel Landa

    |

    Una salutació a tu també Yolimar. Vius en una terra sorprenent i t'agraeixo el comentari que has fet. A mi Canaima, des em descomptat, em va deixar impressionat.

    Contestar

Escriu un comentari