Curses de muntanya, però no de neteja
No tinc res en contra de les curses de muntanya. És una manera d'estimar la natura molt allunyada de la meva -que no concebo les valls, els colls i cims com una immensa pista de atletisme-, però igualment respectable. Sí tinc molt en contra, però, dels que no respecten a la muntanya o de qualsevol que la embruti impunement. Per això em va molestar especialment ensopegar fa uns dies, en l'ascensió als Bacún des del vall de la Garcipollera, un paratge escassament transitat de Pirineu d'Osca, amb les restes de la senyalització d'una carrera, la 2KV, al cim de Collarada. cintes rojiblancas, cartells de plàstic, fletxes indicatives i estaques jalonaven la pujada al serrat sud de Bacún (2.144 metres). La prova s'havia celebrat feia una setmana, però els senyals de l'itinerari per orientar els participants en aquest tram seguien aquí. pugen ràpid, baixen encara més ràpid però, al que es veu, seus organitzadors no es donen la mateixa pressa a netejar.
No sé si en el moment d'escriure aquestes línies les restes de la cursa seguiran disseminats per la muntanya. Tant de bo que no. estic segur, de fet, que els organitzadors de la 2 kV estimen la muntanya i la respecten i veuen en una competició d'aquest tipus una forma de promocionar la bellesa de la vall de l'Aragó i del seu principal cim, Collarada (2.886 metres). Per això em resulta encara més incomprensible aquest descuit. Posen-remei com més aviat, si us plau.
La prova s'havia celebrat feia una setmana, però els senyals per orientar els corredors seguien escampades per la muntanya
Havíem començat l'ascensió dues hores abans a uns metres de la bellíssima ermita romànica de Santa Maria de Iguacel, on mor la carretera que remunta el silenciós vall de la Garcipollera. Des d'aquí havíem de salvar un desnivell de poc més de 1.000 metres per assolir els cims sud i nord de Bacún ia la de Lera i completar la travessa circular descendint pel bosc cap al punt de partida.
La dificultat d'afrontar ascensions menys transitades radica que un té la certesa que, tard o d'hora, el sender es desfà i cal tirar de referències vagues i, sobretot, de la intuïció i l'orientació. Així que un pot perdre uns quants minuts en trobar una trocha que la vegetació ha engolit fa anys o buscar sense èxit entre el bosc un antic camí de caçadors ja desaparegut, confonent inevitablement amb els successius, i efímers, passos de bestiar. Totes aquestes inseguretats, s'adverteix a qui pensin en fer aquesta bellíssima ruta, no fan sinó anar minvant la moral a tot aquell que no tingui clar que la resposta a qualsevol dubte és seguir pujant.
La dificultat d'afrontar ascensions menys transitades radica que un té la certesa que, tard o d'hora, el sender es desfà
Res més deixar el cotxe a l'aparcament de l'ermita (1.180 metres), i després de passar un pont de formigó sobre el riu, en lloc de seguir en direcció a el temple romànic es trenca a l'esquerra per un sender ascendent (un cartell de fusta indica el camí cap al proper municipi de Castiello). La PR-15 enllaça una ziga-zaga rere l'altre cap al coll de la Serra Creu, sortint a una pista vint minuts després que cal seguir uns minuts fins que continuem pujant de manera brusca per una trocha amb prou feines visible a mà dreta. Passem al costat de les restes de diverses construccions abans d'arribar a una divisòria que treu el cap a la pista d'el poble abandonat de Cenarbe ia una «menjadora» de trencalòs, en plena àrea de conservació d'aquestes aus.
Continuant per la carena en direcció nord-oest per les restes d'un camí ample que molt aviat es desdibuixa, ens endinsem en un bosc pel que no queda una altra que continuar remuntant el pendent sense cap camí fins a sortir a un serrat amb algun pi aïllat. A l'altre costat emergeix de seguida la silueta inconfusible de la Penya retoña (2.775 metres), la mola de la serra de la Partacua.
Una divisòria treu el cap a la pista del poble abandonat de Cenarbe ia una «menjadora» de trencalòs
A dos quarts d'onze, després de dues hores i quart de caminada, estem en en BACUN, jalonat ja l'ascens per les restes de la senyalització de la cursa de muntanya a Collarada, que ara llueix esplèndida a la nostra esquerra. Un vèrtex geodèsic marca el cim. Ens trobem amb un muntanyenc solitari que ha ascendit des Villanúa i que la setmana passada va córrer la 2 kV i es mostra sorprès i contrariat, com nosaltres, perquè les balises de l'recorregut segueixin aquí.
Continuant pel coll, mitja hora després s'arriba Bacún Nord (2.195 metres), la màxima altitud de la ruta a cavall entre la conca del riu Aurín i la de l'Bozuelo. Des d'aquest punt es gaudeix de les millors vistes de Collarada i Collaradeta. Una tanca metàl·lica de separació de la ramaderia, ja vençuda sobre el sòl, indica el camí cap a l'últim cim, la del Pic de Lera el Leta (2.122 metres), que vam aconseguir tres hores i mitja després de començar a caminar. Un túmul de pedres al costat d'un pal convida a descansar uns minuts i menjar alguna cosa. Allà baix, cap a la vall d'Acumuer, treu el cap un precari refugi de pastors.
Des Bacún Nord, entre la conca de l'Aurín i la de l'Bozuelo, es gaudeix de les millors vistes de Collarada
Queda per davant la part més intuïtiva de l'recorregut, doncs a la vista no hi ha camí ni res que se li sembli. Continuant per els contraforts de la serra, ens vam llançar en picat cap avall per una lloma herbosa alguna cosa traïdora, doncs amaga innombrables esvorancs sota de les herbes que obliguen a mantenir-alerta per evitar una torçada de turmell.
Després de més de mitja hora de continuat descens salvem uns 400 metres de desnivell i arribem a l'inici de bosc, costat de les restes d'una vella caseta agrària a la nostra esquerra. Hem de trobar un camí de caçadors que ens porti fins a baix amb comoditat, però no donem amb ella i ens endinsem al bosc baixant a la brava entre l'espessa mala herba, apartant arbustos de boix i branques de pi i trepitjant excrements de senglars.
No trobem la senda de caçadors que promet la guia i no queda una altra que endinsar-nos al bosc baixant a la brava entre l'espessa mala herba
Després de mitja hora de barallar-nos amb el bosc trobem per fi alguna cosa semblant a un sender, o això volem creure, que encara que abandonat i creuat a cada pas per troncs abatuts ens porta deu minuts després a la pista que baixa a l'aparcament de Iguacel. Sense més contratemps, ni ganes d'abandonar l'anodina comoditat de la pista, arribem al nostre punt de partida 5 hores i 45 minuts després.
El perfecte colofó a la jornada ho posen la inevitable visita a l'ermita, amb un reparador bany de peus en la seva font de tres canelles, i unes gerres de cervesa a la fonda de Castiello de Jaca, on arrenca la carretera a l'Garcipollera. No es pot demanar més. O sí. Que netegin la muntanya de les restes de la 2 kV. Si no és molt demanar.
Comentaris (2)
Anchel
| #
Hola des Villanúa.
Tens raó, l'Ultra trail de Collarada va acabar el dia 17 de juliol i teníem l'obligació i el deure moral de retirar-lo en 48 hores però… ens va ser total ment impossible.
El tram de la punta La Selva, BACUN, refugi de la Espata el vam haver de desmarcar diumenge 24 passant-nos així 5 dies de l'termini permès i sent aquest tram de 6km l'últim per desmarcar de 100 km.
Un greu error que sens dubte no es repetirà en pròximes edicions.
Una salutació
fins i tot Terren.
Contestar
Ricardo Coarasa
| #
Doncs me n'alegro molt. Com bé dius, a més d'una obligació és un deure moral. És bo saber reconèixer els errors i això us honora. Una salutació
Contestar