Cartagena d'Índies: bucaners i l ' "efecte Wendy"
arribo a Cartagena d'Índies 15 minuts abans del previst. No és l'habitual a Colòmbia, però la companyia EasyFly, que es va estrenar a 2007, vol guanyar terreny a la vella Satena, controlada per la Força Aèria colombiana, d'horaris insegurs per la preferència que tenen en ella els militars.
embarcar-se en Medellín, constato que la clientela és molt més "exòtica" que la d'altres vols. Davant meu hi ha diversos turistes llatins que parlen en anglès americà. Per la conversa, dedueixo que són descendents d'immigrants colombians que han renunciat a la llengua dels seus pares. A això, els sociolingüistes en diuen "autoodi" i és producte d'un complex d'inferioritat enfront del veí del nord de Riu Gran.
El taxista comença malparlant contra els acords de pau. Se li ennuvola la vista només de pensar en els guerrillers ocupant el poder
Quant recollim l'equipatge, sortim en estampida a la caça d'un taxi. Encara que de res serveix la cursa, perquè ja hi ha una llarguíssima cua esperant torn, així que em situo al final amb obedient resignació. Ja al taxi, em estrena amb una bateria de preguntes al conductor. "Serà tan retrògrad com els taxistes del meu país?", em pregunto. Comença malparlant contra els acords de pau. Se li ennuvola la vista només de pensar en els guerrillers ocupant el poder després d'haver matat a tanta gent, diu. No obstant això, res compte dels múltiples assassinats comesos per militars i paramilitars o de les amenaces de mort a tots aquells que no van abandonar les seves propietats ancestrals per ser explotades per cacics i multinacionals.
-Els meus pares eren pobres, però jo he sortit endavant- remata orgullós. Ja ho diuen els neoliberals: "Dóna-li una habitació a un mort de fam i aconseguiràs adepte de indestructible lleialtat".
La ignorància ens converteix en petits velers de paper en l'oceà de les finances neoliberals
Ara centra la seva atac a Sants i santifica Uribe. Prediu categòricament que l'exèrcit donarà un cop d'estat. No ha d'estar assabentat que són les grans companyies transnacionals les que han pressionat perquè se signessin aquests acords i poder explotar així més i millor. La ignorància ens converteix en petits velers de paper en l'oceà de les finances neoliberals. Quan vam arribar al meu hotel, sospir d'alleujament.
-Que tingui una feliç estada entre nosaltres- em desitja. «Seguro que sí, gracias a la mayor seguridad que se respira ahora en su país tras los acuerdos de paz», responc amb un ampli somriure.
Estic davant el País de Mai Més, el de Peter Pan, amb bucaners inclosos
Quant aixeco la vista per contemplar aquesta "joia del Carib", la petita ciutat emmurallada del segle XVI, confirmo les meves sospites: estic davant al País de Mai Més, el de Peter Pan, amb bucaners inclosos. "Un altre" parc temàtic "per a usuaris de la tercera edat amb possibles, gràcies als interessos de les multinacionals immobiliàries. Segur que ja no queda ni un sol habitant originari de la vella ciutat ", em dic a murmuris.
Els invasors actuals són els consumidors d'avions i transatlàntics i els propietaris de sòl i edificacions. Els primers, es deixen els diners; els segons, el "abdueixen". Les autoritats locals miren cap a un altre costat. Quant als "amos" d'avui, en cas de tenir nom i cognom són europeus -sobretot, francesos i italians- paisas i Bogotà; si no, són inversors "anònims" de les grans finances. Ni els uns ni els altres viuen aquí i deixen en mans de fidels servidors la direcció dels seus negocis. Mentrestant, ells es passegen, potser, per les antípodes, Suïssa o Luxemburg, per exemple.
Els invasors actuals són els consumidors d'avions i transatlàntics i els propietaris de sòl i edificacions
Els seus antics habitants viuen "extramurs", gairebé tan lluny com la casa "de veritat" de Wendy. No poden pagar ja ni per una habitació de la casa que antigament va ser dels seus pares. Els diners són la punta de pistola que els ha fet fora a puntades de peu. És el mateix que passa a Nova York, Barcelona o Istanbul.
Els diners que entra -o sale- de Cartagena procedeix del turisme (els transatlàntics paguen 20 dòlars per passatger que vomiten) i l'explotació salvatge dels seus recursos naturals, que contaminen les seves aigües i atmosfera, cosa que el turista feliç i ignorant desconeix. Encara que tampoc manifesta excessiu interès per conèixer la Cartagena extramurs, la qual no apareix en cap guia, aquesta en la qual viu un 90% de la població. Es conforma amb el 10% d'intramurs. No obstant això, guanys tan elevades no es reflecteixen en les infraestructures de la ciutat.
Fora de la coqueta ciutat colonial, mar enganxadets, hi ha també raïms d'elevades berrugues en forma d'apartaments, on van els àvids de sol i sal marina, on habiten els capos del narcotràfic condemnats per la justícia que es comprometen a no sortir de la seva urbanització a canvi de descansar els seus ossos a la presó. El que donarien els nostres polítics corruptes per semblant pacte!
No poden pagar ja ni per una habitació de la casa que va ser dels seus pares. Els diners són la punta de pistola que els ha fet fora a puntades de peu
a Cartagena, la calor comença a refermar a partir de les onze del matí i no minva fins al capvespre, quan la brisa atlàntica refrigera l'infern diürn. El meu cicerone al llarg de dos dies, Israel Díaz, és un home compromès amb la seva gent. Delgado, de pell morena, caminar i accent pausats, timbre baix i somriure reflexiva, apareix al cap d'una estona. No viu "intramurs", encara que procedeix del barri de Getsemaní, on està el meu hotel.
-No fa tant que el meu barri era de gent humil, però la ciutat se'ls va quedar curta i ens van fer fora impulsant la violència i enfilant els impostos- m'explica. Són els estralls l ' "efecte Wendy".
«No hace tanto que mi barrio era de gente humilde, pero la ciudad se les quedó corta y nos echaron», lamenta Israel
quan van marxar, la violència es va dissoldre com un terròs de sucre i es va convertir en un barri tan pacífic com un monestir cistercenc. És la tàctica de les grans companyies financeres i immobiliàries. Amb tot, la Cartagena d'Israel, la d'abans, era la real; avui, seus carrerons i edificis són testimonis muts d'un passat que mai van poder sotmetre els bucaners de llavors. Pels seus carrers i edificis transiten zombies turístics a la recerca d'un restaurant internacional o local, un hotel amb aire condicionat i decoració rústica i una de les seves elegants botigues, les mateixes que tenen portes obertes a les milles d'or de les ciutats més cotitzades del món. Això sí, aquí no venen abrics de visó.
