Estàvem al mig del desert de Judea, en ple mes de juliol, visitant la ciutat habitada més antiga del planeta. L'aigua dóna vida als arbres fruiters, al comerç, a la vida, en aquest desert insuportable, on tot és sorra i sol.
És el lloc on brolla l'amor dels déus i l'odi dels homes. És la ciutat de les ciutats, laberint de credos, origen de tot el que som. És la muralla que conté la guerra santa, el cant trist dels muezzines, els fusells d'assalt i l'Hort de Getsemaní.
Avui tot just queden vint persones passejant enfront de les aigües verdes i blaves de la platja de Tean. Hi ha algunes casetes modestes entre la vegetació, on viuen alguns ancians que van veure partir els seus fills.
Bolívia és plena de precipicis, transportistes i camins sense asfaltar. Mala barreja. Les creus custodien un dels trajectes més esglaiadors d'Amèrica i el seu nom no ajuda a relaxar el gest al volant. La Carretera de la Mort forma un trajecte de fang i pedra que serpentegen entre la Serralada dels Yungas.
Gairebé en murmuris ens va explicar que el Mirador era el major llegat dels maies, que més enllà de Tikal, oculta a la selva s'hagin seves ruïnes engolides per la mala herba, una ciutat més extensa que Chichén Itzá, més antiga que Palenque, més oblidada que totes elles.
"Són uns 7 vostè 8 segons de caiguda lliure "em diu un tipus calb amb les mans a les butxaques, com qui m'indica la direcció d'una farmàcia. "Ah!, mira que bé, així em dóna temps a recordar tota la teva família "penso jo, afectat ja per certa tensió nerviosa.
Vam decidir fer un viatge cap a la primavera. Volíem deixar enrere el gel, les nits avançades a la sobretaula, la bufetada del vent del matí, el mar d'avets: Alaska. Després de sis mesos de fred, escapàvem al sud, com nàufrags de l'hivern buscant una vora amb palmeres.