Efes: duel al sol amb la història
veníem advertits, però malgrat que estàvem a mitjans d'octubre, feia una calor de l'infern i no hi havia una ombra en centenars de metres a la rodona. Estàvem indefensos davant de l'aclaparadora història d'Efes, caminant a la vora del Egeu entre les ruïnes del que va ser un dels principals ports de l'Antiguitat, el pont comercial entre Àsia i Occident durant segles.
Qualsevol jaciment traspua història, però el passat d'Efes és aclaparador: colònia grega que ja era gairebé mil·lenària quan va néixer Jesucrist (la seva fundació al segle IX a s'atribueix a Androclo, fill de l'últim rei d'Atenes, encara que una llegenda reclama aquest honor per a les amazones), aquí es va aixecar el temple d'Artemisa, una de les set meravelles del Món Antic, que va intentar reconstruir, després d'un incendi provocat per un sabater amb deliris de grandesa, el mateix Alexandre el Gran.
Qualsevol jaciment traspua història, però el passat d'Efes és aclaparador
Va arribar a ser la segona ciutat de l'Imperi romà. Aquí va néixer el filòsof Heràclit i per aquí van passar Julio César, Marc Antoni i Cleopatra, Sant Pau (amb gran estrèpit) i Sant Joan i, diuen alguns, fins a la Mare de Déu, que hauria viscut a Efes els seus últims anys de vida (de fet, a la fi del segle XIX es van descobrir en la propera muntanya Pion les restes de la qual hauria estat casa, avui en dia lloc de culte per a catòlics de tot el món).
Ens hem aixecat a les sis del matí. L'avió de Pegasus Airlines que ens porta a Esmirna, l'antiga Esmirna, bressol d'Homer, s'enlaira a les nou del matí de l'aeroport Sabiha Gokcen d'Istanbul. Con nosotros dentro. Una hora després vam aterrar a l'aeroport d'Adnan Menderes d'Izmir, la tercera ciutat més populosa de Turquia després Istanbul i Ankara. Allà ens espera Orkan, el guia els serveis hem contractat a través d'internet per a la nostra visita exprés a Efes. Amb ell recorrem per carretera els 80 quilòmetres. que separen Esmirna de les ruïnes de l'antiga ciutat grega, amb una parada prèvia a la Casa de la Mare de Déu (de la qual parlaré en una altra ocasió).
L'espina dorsal del jaciment, una mena de Castellana d'Efes, és la via dels Curetes
Avancem a través d'un paisatge d'empremta mediterrània de cultius, oliveres i petites regions muntanyenques, un terreny fèrtil beneït per les pluges que ens condueix fins a la vella Efes, a la qual accedim per la Porta Magnèsia, construïda al segle I per Vespasià. L'espina dorsal del jaciment, una mena de Castellana d'Efes, és la via dels Curetes (sacerdots que s'encarregaven que mai s'apagués el foc sagrat), una avinguda de terres de marbre flanquejada per les restes de les construccions que la van convertir en una ciutat privilegiada que va arribar a tenir, al segle II, al voltant de mig milió d'habitants: biblioteca, teatre, termes, gimnàs, banys públics, parlament, prostíbul, fonts…
No queda massa d'aquesta magnificència d'antany, excepte les brases esculpits en pedra que són un mer gest de complicitat al seu passat gloriós, pels que passegen displicents els gats a la recerca d'una ombra que no existeix. I així, caminant entre grups de turistes i amb la cantarella de les mecanitzades explicacions multilingües dels guies, avancem muntanya avall deixant enrere les termes (s'escalfaven fent passar aire calent per unes conduccions sota el paviment) i el odèon (un recinte amb capacitat per a 1.500 persones en què els efesis gaudien de concerts) i travessem la porta d'Heracles, des d'on es gaudeix d'una de les vistes més belles d'Efes: la de la descendent via dels Curetes que culmina en la joia de l'àrea arqueològica: la restaurada biblioteca de Cels.
No queda massa d'aquesta magnificència d'antany, excepte les brases esculpits en pedra
La biblioteca va albergar en petits nínxols més de 12.000 rotllos i va ser una de les principals bressols del saber de l'imperi romà. Aquí està enterrat Tiberio Juliol Celso, consul romà i patriarca de la família que va finançar la seva construcció. Incendiada l'any 263 durant la invasió goda, va ser restaurada en els anys 70 del passat segle, el que permet ara als visitants gaudir de la façana més fotografiada d'Efes.
Al començament de la contigua via de marbre hi ha una inscripció en grec, «segueix-me», que anuncia la proximitat de la casa de cites. No hi havia pèrdua (Efes va ser, més, la primera ciutat de l'imperi en il·luminar els seus principals carrers a la nit). Una mica més endavant, a la nostra esquerra, a falta de cartells de neó hi ha un peu cisellat a terra que indica la direcció a la casa pública. Per si hi havia algun dubte, les excavacions van treure a la llum en aquest lloc estatuetes de Príap amb els seus fal·lus enhiestos.
A falta de cartells de neó hi ha un peu cisellat a terra que indica la direcció a l'antic prostíbul
No deixo de pensar en la calor que ha de fer per aquí en ple agost (he llegit en algun lloc que hi ha hagut fins desmais, i no m'estranya). Al proper teatre, tres pisos d'graderies amb capacitat per a 25.000 espectadors que a aquesta hora sembla que una immensa paella on és qüestió de temps que acabem friéndonos tots, ascendeixo els graons a la recerca del millor angle per a la foto. La panoràmica des d'aquí, a gairebé vint metres d'altura, és envejable.
Al davant s'aprecia nítida la via del Port, una calçada de mig quilòmetre flanquejada de pòrtics plens de botigues que antigament moria al mar. Abans que la riba retrocedís gairebé sis quilòmetres (per culpa dels al·luvions del riu Caistro), deixant a Efes sense port.
L'arribada en cotxe al proper temple d'Artemisa és desoladora. Només queda en peu una columna
Minuts després, l'arribada en cotxe al proper temple d'Artemisa és desoladora. Només queda en peu una columna, toscament unida tros a tros, i blocs de marbre per tot arreu. Com el àuria d'una de les set meravelles del món segueix llançant espurnes a la imaginació dels viatgers, a les rodalies diversos venedors ambulants ofereixen monedes bizantines falses per deu lires aprofitant la debilitat emocional del visitant enfront de la res, impactat encara per la recança que provoca la fotesa arqueològica.
El temple de les 120 columnes, aixecat al segle VI a, està íntimament lligat a la figura de Alexandre el Gran: va ser destruït per un sabater incendiari, Erostratos, 22 anys abans que el sobirà macedoni arribés a Efes per lliurar a la ciutat del domini persa. La reconstrucció del temple ja estava en marxa, però Alejandro ajudar a finançar-la a canvi que li posessin el seu nom. els efesis, res disposats a fer semblant lleig a la seva deessa Artemisa, van recórrer a la diplomàcia per rebutjar el seu auxili, convencent-lo que «un déu no pot ajudar un altre déu». Ara, tot el que es pot fer aquí és perdre uns minuts buscant el millor enquadrament de la solitària columna amb el castell otomà, la mesquita d'Isa Bey i l'església de Sant Joan al lluny. trist consol.
Abans d'abandonar Efes, ens restava una darrera ganyota d'esperpent turístic: un exclusiu desfilada de models
Més enrenou que el gran Alexandre causaria a Efes, tres segles i mig després, una altra visita: la de l'apòstol Sant Pau, qui va utilitzar la ciutat com a centre d'operacions per a la seva tasca missionera a Àsia Menor i va posar en peu de guerra als comerciants, als que va retreure la venda d'estatuetes d'Artemisa en els voltants del temple.
Abans d'abandonar Efes, ens restava una darrera ganyota d'esperpent turístic. Orkan s'havia ofert a acompanyar-nos a una botiga amb descomptes immillorables en articles de pell i encara que semblava la típica emboscada a comissió, acabem per no resistir-nos atès que l'avió no s'enlairava fins tard. Els pitjors presagis es van confirmar amb una escenografia inesperada, això sí. Quan ens vam voler adonar, estàvem a l'interior d'una nau de la ciutat de Selcuk assistint a una desfilada exclusiu en què les models desfilen amb les peces de pell i el número corresponent a la solapa, que hem d'anotar si després volem comprar a la botiga contigua. Ens conviden a un te i, acabat el passi, continuem la trampa en una nau plena d'abrics i caçadores de pell en la qual ens agiten l'esquer de descomptes de fins al 60%. Sense majors cerimònies, agriamos el somriure de l'amo quan li diem que ens anem. Ningú s'acomiada de nosaltres. Fora, Orkan no fa preguntes.
