L'atac d'un cocodril cabrejat
Va passar a les Boques de Dzilam, al nord de la Península de Yucatán, en un lloc que no és ni costa, ni selva, ni manglar, però té una mica de tot, com si el caos sigui el seu estat natural. I en el caos conviuen els corbs marins amb les garses blanques, les espàtules comuns… i els cocodrils, per exemple.
I per allà anàvem nosaltres, darrere d'un guia entusiasta, gravant la nostra sèrie Un món A part, a la recerca de les comunitats indígenes. Però en aquell lloc no hi ha poblats i és la fauna la qual governa les ribes dels rius.
I en una d'aquestes ribes vam veure el cocodril. "Una femella", vaig saber més tard. "Una femella vigilant els seus ous", em van dir. "Una femella cabrejada vigilant els seus ous", matisar després de l'últim sobresalt. Els cocodrils poden saltar i fins i tot córrer uns metres, per això és essencial del primer instant, la fugida com un reflex. Hi ha una atracció absurda entre l'home i les bèsties, com si la proximitat d'unes gola exercís d'imant per les emocions. I em vaig anar allà realitzada, com un idiota esperant a veure de prop com esclaten els petards a la festa del poble.
Només els homes convertim en espectacle a una mare cuidant al seu prole
Volíem captar el moment. Quan un periodista pretén relatar en primera persona la trobada amb un animal salvatge poden passar tres coses: que la seva gosadia rebi el reconeixement del audaç, que la imprudència acabi amb ell o que la temeritat es torni en comèdia involuntària. I això últim és el que va succeir.
Fins a dos vegades vaig tractar d'acostar a la pobra mare cocodril, per sublimar una trobada que ella no volia, perquè només els homes convertim en espectacle a una mare cuidant al seu prole. I ella, clar, va atacar obrint la seva boca mentre saltava cap a la meva. El resultat va ser l'estampida del pànic a una filera de dents clavats a la cama, el gritillo espantat, la por gutural, la carrera maldestre en retirada.
Tots dos ens espantem. La cocodril reaccionar amb l'orgull de mare, jo sense decòrum algun. Ella va atacar, jo vaig córrer espantat. És el que passa quan un es creu Indiana Jones i només és un intrús a la vora d'un riu. Fa temps que li devia una disculpa a aquesta mare cocodril. Ho sento.
Comentaris (11)
Isabel
| #
¡Boníssim! Això sí. Què sigui l'última vegada que intentes tocar-li els ous a una cocodrila. (Això sona molt lleig, però jo parlo de forma literal…)
Contestar
Viatges de Primera
| #
I,i,i,i! Molt bo passat a càmera lenta i una gran capacitat de reacció amb el salt! 😉
Contestar
Juan Antonio
| #
I, i, i, i…. Imagino que l'adrenalina va sortir disparada al mateix temps que el crit gutural. Molt bona la presa. No recordo jo a Indiana Jones en els seus variades aventures topar amb tan cabrejat rèptil…. és que cal donar güevos….. Em sembla que les disculpes la cocodrila les vol en persona……
Contestar
Nacho Melero
| #
M'encanta aquest sentimineto de penediment… et exalça, sens dubte!!
A les mamis…¡¡¡SEMPRE UN RESPECTE!!! JAJAJAJA
Contestar
Daniel Landa
| #
Tot el que havíem de dir-nos la cocodrila i jo, està ja dit.
Contestar
Alex Cam
| #
És d'avui el vídeo?
Contestar
Daniel Landa
| #
Es va publicar ahir!
Contestar
Juanra
| #
Dani, no molestis a les dames……
Molt bo!!!!
Contestar
i
| #
T'he recomanat com un dels blogs interessants de la xarxa. Sortirà a la segona meitat d'octubre. Bon bloc, de veritat. Una salutació
Contestar
Daniel Landa
| #
Es HOLA, gràcies però no acabo d'entendre. On vols dir que sortirà a la segona meitat d'octubre?
Contestar
Josean
| #
No sé si estaves a la selva o en el 100×100 però més o menys la reacció al teu acostament era la mateixa…
Contestar