El Chocó: la maldición de la lluvia amarilla
Enlairament cap al Chocó des de l'aeroport El Dorado de Bogotà. «Pren-te amb paciència els retards dels vols interns», em diuen colombians i no colombians. No obstant això, no he patit ni un de sol en els set que tenia programats. Vaig contractar amb una companyia jove, còmoda i eficient. Millor que moltes de les nostres “low cost” europees. S'ha convertit en una competidora seriosa de Satena, controlada per les Forces Aèries colombianes i subjecta a freqüents canvis i anul·lacions sobtades.
El Chocó limita al nord amb Panamà ia l'oest amb l'oceà Pacífic; les altres fronteres són interiors. És un dels departaments menys poblats del país i posseeix la major pluviometria del planeta. Les temperatures són elevades tot l'any; una mica menys de desembre a gener.
«Pren-te amb paciència els retards dels vols interns», m'adverteixen. No obstant això, no he patit ni un de sol en els set que tenia programats
A la petita sala del pis inferior de l'aeroport gairebé no hi ha viatgers; som dotze persones afros i quatre blanques. Les dones afro llueixen joies d'or brillants; la majoria, medalles i amulets. L'elevada presència de l'ètnia afro al Quibdó és conseqüència del comerç d'esclaus africans iniciat pels colonitzadors espanyols. Des del dit enclavament, els redistribuïen a la resta del continent. Són una població molt devota però de creences supersticioses. Amb tot, la seva Festa de Sant Panxo –Francisco de Asís– té el títol de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat i simbolitza la identitat de la comunitat afro. L'organitzen els dotze barris franciscans de Quibdó cada any, del 3 de setembre al 5 d'octubre. S'inaugura amb una missa a la catedral i danses tradicionals al so de la música de xirimia executada per la Banda de Sant Francesc d'Assís. Hi ha desfilades carnavalesques i de carrosses al·legòriques, misses diàries i un passeig amb barca de la imatge del sant pel riu Atrat el dia 3 d'octubre.
El 4 es tanca la festa de forma apoteòsica: la multitud saluda el naixement de l'alba entonant himnes devots ia la tarda participa a la gran processó del sant. El cos de la imatge va tan carregat d'or que un exèrcit l'ha d'escortar al llarg del recorregut. Quan acaba, li treuen les joies i les fiquen a la cambra cuirassada del banc fins l'any següent. Són artistes i artesans locals els que fan carrosses, altars, indumentària i ornamentacions. A cada barri hi ha una família responsable de mantenir viva la tradició de la festa. L'esdeveniment més important de Quibdó enforteix la identitat del departament, fomenta la cohesió social i propicia la creativitat i la innovació en revitalitzar i recrear la tradició i el respecte per la natura.
Des de l'aire, els llogarets semblen raïms de raïm blanc, llenços ondulats, caragols que desfilen per branques de color maragda.
Durant el vol, contemplo els llogarets; semblen raïms de raïm blanc, llenços ondulats, caragols que desfilen per branques de color maragda. Cobrint els turons, un oceà de núvols cotonosos i espessos projecta ombres rosades sobre la selva i tamisa l'intens cel turquesa d'aquesta rica i dolorosa regió de Colòmbia.
D'acord amb les darreres notícies posteriors al triomf de Iván Duc (testaferro d'Uribe), la crisi humanitària s'ha agreujat. No obstant això, els mitjans de comunicació i les cadenes televisives més poderosos prefereixen bolcar la seva atenció dia rere dia amb l'aventura de dotze nens tailandesos atrapats en una cova. Al Chocó, la ineficàcia governamental, l'explotació dels terratinents, l'acció dels seus sequaços (els paramilitars o grups armats il·legals), la delinqüència comuna, l'ELN i els seus atacs cruels, la vergonyant desídia occidental i la pressió de les elits financeres sense nacionalitat maten diàriament centenars.
Mengem de pressa. No podem tornar a casa després de les sis. Aquí, la taxa d'homicidis supera la mitjana nacional
Arribem a l'aeroport de El Careny. Les pinzellades del sol de migdia sobre aquest tapís em recorden Van Gogh. A la recepció, m'espero Uli Kollwitz, un alemany que porta aquí més de 40 anys lluitant des de la Comissió de Vida, Justícia i Pau per aquesta gent que es mor sense remei. Al costat d'ell, el sacerdot John Jairo Gutiérrez; espera tres joves metges alemanys que han volat amb mi. Formen part d´una fundació europea que treballa per la dignitat de la dona; vénen a supervisar una casa recent construïda a Istmina en què viuran entre 40 i 50 nenes, si no les maten abans.
Ens fiquem els sis a la furgoneta i ens dirigim a la casa d'Uli i Ursula Holzapfel, on viuré 48 hores. És un bell i senzill habitatge colonial construït segons cànons antics. Es palpa una calor humida i es respira un enrenou ornitològic que amenitzarà la meva estada al costat de la música de salsa. Encara queden uns quants exemplars dels uns i dels altres que no han sucumbit al mercuri amb què s'extreu l'or a cel obert; però els falta poc. A la terrassa ens esperen l'amfitriona i la Michaela Phister, una altra treballadora de Vida, Justícia i Pau; m'acompanyarà a visitar uns poblats indígenes, impossible d'aconseguir si no és amb una persona de confiança.
Els il·legals de tota pell controlen el territori mentre els indígenes, obligats a concentrar-se a les zones més depauperades, han vingut a morir aquí
Mengem de pressa. No podem tornar a casa després de les sis. Aquí, la taxa d'homicidis supera la mitjana nacional. Els il·legals de tota pell controlen el territori, extorsionen pobladors i visitants de forma sistemàtica, construeixen fronteres invisibles, imposen horaris a la mobilitat, restringeixen l'accés de forans, exerceixen el microtràfic de la droga, utilitzen els nens com a informants i violen menors d'edat. Mentrestant, els indígenes, obligats a concentrar-se a les zones més depauperades, han vingut a morir aquí.
—Per això, millor quedar-nos a les nostres terres, que els trets són els mateixos— em dirà una indígena de 15 anys amb un nadó de set mesos.
Porto aquí menys de dues hores i ja se m'ha agafat a la gola un afilat coïssor. És el mercuri de les companyies extractores transnacionals per tractar l'or, abocament de forma impune al Atrato; causa que l'aigua sigui un verí contundent.
—La que es fa servir per rentar i rentar-se ha de ser de pluja i bullir-se abans de ser utilitzada— m'informa Úrsula.
Per beure, embotellada i de fora; si es pot pagar. Si NO, la verinosa.
Als poblats, mares d'alçada infantil amb nadons enganxats a la cintura es tomben en hamaques per no cremar calories ja que no han de menjar
Entrevist entre altres persones indígenes Rosa Elena Chamorro, líder de la Associació de Víctimes dels Pobles Indígenes del Chocó. És jove, valent, decidida; una líder natural. Porta tota la seva vida amenaçada de mort per hisendats, exèrcit, paramilitars, polítics, habitants que volen que els indígenes se'n vagin de les seves terres i els mateixos homes de la seva comunitat, masclistes ancestrals que no veuen amb bons ulls que una dona líder. Va estudiar psicologia d'amagat, quan les dones no podien sortir de casa.
-Aquí encara es practica l'ablació genital- em diu.
D'això, tampoc parlen els nostres mitjans de comunicació majoritaris. O que és un masclisme heretat del colonitzador.
La visita als poblats indígenes ha estat fructífera, però molt dura. Mares d'alçada infantil amb nadons enganxats a la cintura que es tomben en hamaques per no cremar calories ja que no han de menjar.
—La meva nena porta una setmana amb diarrea, té vuit mesos, estic preocupada—em diu la dona d'un dels líders. Ni diners per menjar ni per pagar les medicines que li prescriurien al centre de salut si pogués anar-hi.
Ningú no podria imaginar des d'un avió com és aquest paradís infernal.
La pluja és l'aire condicionat aquí, em refresca i refresca parets i terra. Difícil d'acceptar que infecti la mort.
al vespre, mentre preparo les entrevistes de demà i organitzo les fotos i les gravacions d'avui al porxo, comença ploure. Ho farà de manera intermitent i silenciosa al llarg de la nit. La pluja és l'aire condicionat aquí, la que permet la supervivència a les hores centrals del dia, la que pinta d'un verd intens la vegetació. La brisa em ruixa amb aquest aspersor natural, em refresca i refresca parets i terra. Difícil d'acceptar que infecti la mort.
No triga el sarau a paralitzar l'assossec. La salsa substitueix ocells i pluja de forma poc cortès.
—Cada dia, fixa't que prefereixen un estereofònic a una nevera o rentadora, quan no tenen què menjar es desfan de l'aparell a la penyora, però, així que els arriba plata ho exerceixen– explica Uli.
Quan els homes borratxos arriben a casa, se sacsegen la kurda del ballader grimpant-se i grimpant-nos les orelles amb salsa. Els déus fan sords els qui no volen sentir.
