Illa dels Estats: el far de la fi del món
Aquella tarda caminava jo per Cap Creus, prop de la bellíssima Cadaqués, a Catalunya, quan increïblement em vaig trobar amb una placa que em va transportar al far de la fi del món. No amb aquell, sobre Ushuaia, que molts guies presenten com "El Far la Fi del Món", sinó amb el veritable, el que va fer famós Jules Verne i que molts vam llegir entusiasmats de nens. La placa em va transportar a l'inaccessible far de l'Illa dels Estats.
Si hi ha un lloc a la Patagònia que encara podem considerar inabastable, aquest és l'Illa dels Estats. Es tracta ni més ni menys que l'últim esglaó de la Serralada dels Andes que s'interna a l'Atlàntic sucumbint seus cims borrascosos en les impiadosa onades atlàntiques empeses per vents antàrtics. En la seva costa nord un assentament humà és gairebé impensable, en canvi en la sud és absolutament impossible.
En aquest escenari de costes que cauen a pic al mar impiadosa i roques traïdores, el famós escriptor francès imaginar un immoral faroner que, a propòsit, dirigia els vaixells a naufragis dels que ell treia profit al cost de quantioses vides humanes.
Mai vaig estar a la Illa dels Estats però fa poc més d'un any, per la lamentable mort del meu sogre, el llorejat escriptor Aníbal Ford, van caure a les meves mans les fotos que ell va treure en el seu viatge quan preparava un llibre. La mateixa caixa contenia el manuscrit del seu llibre encara no publicat; el vaig devorar. Els paràgrafs del text portaven imatges a la meva ment. Desenes de vaixells trencant seus cascos com nous contra les negres pedres quan els seus capitans no podien dominar els seus vaixells a veles enmig de vents huracanats. Un cas va atreure la meva atenció, una companyia de teatre anglesa que navegava rumb a Xile per presentar l'obra de Shakespeare La Tempesta "... ni un supervivent.
Però el meu sogre també posava la seva lupa investigadora en casos menys tràgics. Cap a finals del segle XIX ja ningú volia vaixells a vela. Els cascos de metall i motors a vapor van deixar totalment obsolets aquells enormes velers de tres i quatre pals. Els seus capitans, seguint precises instruccions de les companyies navilieres, guiaven els seus ja obsolets vaixells cap a les pedres per simular, amb el menor risc possible, un accident i així cobrar un sucós percentatge, pactat per endavant, del valor total de l'assegurança.
El manuscrit estava desordenat, per això no havia estat publicat encara. Les següents pàgines tornaven a la dècada de 1870 i tractaven sobre la figura d'un pintoresc i quixotesc marí argentí, Luis Piedrabuena. Aquest home va aconseguir que el govern de Buenos Aires li donés l'illa i altres paratges de la Patagònia en concessió amb la intenció de poblats i fer-los productius. Piedrabuena intentar tot, explotar la llenya de l'illa, fer oli dels pingüins que hi vivien, fins i tot va introduir cabres perquè es multipliquessin, però l'únic veritablement útil que va poder fer va ser salvar desenes de vides de nàufrags de vaixells que intentaven l'encreuament del Estret de Le Maire de enmig d'una intensa Boira obligat per al Pacífic. ¿S'haurà inspirat en ell Jules Verne per al personatge de la seva famosa novel? Seria injust per Piedrabuena que així hagi estat, però segurament van ser els seus aventures les que van arribar a oïdes del novel.lista que amb aquesta base va crear una de les obres mestres de la literatura d'aventura.
El manuscrit d'Anibal Ford saltava d'un tema a un altre, ara relatava el famós fuita del presidi que va funcionar a l'illa un curt temps fins a ser desmantellat i traslladat a Ushuaia. Els presos no es van revoltar per ser lliures sinó per escapar d'una mort segura en aquesta inclement illa.
¿S'haurà inspirat en ell Jules Verne per al personatge de la seva famosa novel·la? Seria injust per Piedrabuena que així hagi estat, però segurament van ser els seus aventures les que van arribar a oïdes del novel.lista que amb aquesta base va crear una de les obres mestres de la literatura d'aventura.
El cementiri que encara existeix mostra que els presidiaris anaven morint un per un. La desesperació els va portar a intentar un increïble escapament del qual només un grapat va sobreviure.
Els següents paràgrafs tornen enrere uns anys per centrar-se en la construcció d'un far a l'illa que advertís dels perills de les seves costes. El seu disseny no tenia res del tradicional. Era baix perquè era difícil portar el material però suplia l'altura perquè estava al cim d'un penya-segat de setanta metres d'altura; el feix de llum es projectava per les seves finestres. En el llistat d'assistents a la inauguració meu sogre va trobar un nom que el va tocar: Juan David Ford. Així va saber que aquell marí irlandès, el seu propi avi, havia estat present quan aquesta llum es va encendre per primera vegada. El far es va desactivar poc després quan es va construir un altre, Automàtica, en un illot proper que oferia molta més visibilitat, de manera que la construcció original va caure en ruïnes fins que pocs anys enrere un grup de francesos, entusiastes seguidors de Verne, el van reconstruir. Vaig somriure veient la foto del meu sogre davant del far.
A la caixa vaig trobar un altre tresor, una cinta de vídeo. Recordo haver-lo vist fa uns anys quan el meu sogre va tornar del seu segon viatge a l'illa. Vaig buscar una vella videocassettera i em vaig asseure al sofà per veure les imatges d'uns deu anys enrere. El veia a ell a bord d'un vaixell de la Marina Argentina. En el pont de comandament les ones s'estavellaven contra els vidres amb gran força. Anibal, fent esforç per mantenir l'equilibri, parlava davant de la càmera. Després venien escenes de la navegació al llarg del fiord de deu quilòmetres que porta al petitíssim assentament de la Marina Argentina, única població a l'illa. Tot i la primavera avançada nevava.
Però la meva ment em va portar de nou a la placa davant dels meus ulls, al nord d'Espanya. Aquesta deia que allà, al Cap Creus, i 1970 s'havia filmat la famosa pel lícula holiwoodense "El Far de la Fi del Món" amb Yull Cremades i Kirk Douglas, que jo havia vist almenys mitja dotzena de vegades. Vaig somriure amb tristesa ... volia creure que el meu sogre m'havia guiat fins a la placa per recordar el que em va dir quan estava ja molt malalt i em va demanar que ordenés els seus escrits de l'illa per publicar.
Ja em poso a treballar a "El Far de la Fi del Món", el llibre d'Aníbal Ford.
Contacto@GerardoBartolome.com
Gerardo Bartolomé és viatger i escriptor. Per conèixer més d'ell i el seu treball ingressi a www.GerardoBartolome.com
Comentaris (6)
Mabel
| #
La veritat que la vida t'ha donat oportunitats úniques,Gerardo.Este relat de la teva sogre és realment impactant,només vós sos capaç de seguir el seu llegat,crec veure la mateixa força aventurera i investigadora….. i crec que,no només jo,esperamos ansiosos «El Faro Del Fin Del Mundo» Ëxitos!!!
Contestar
Francisco Páramo
| #
Què bonica història. M'encanta el seu bloc Gerardo. No he anat mai a la Patagònia, ni sé si podré anar algun dia, però em enganxen les històries que explica. Escrigui aquest llibre, segur que el seu sogre el llegirà també.
Una salutació
Contestar
Gerardo Bartolomé
| #
Mabel i Francisco: Durante este año se publicará este «Faro del Fin del Mundo» de Anibal Ford. Gràcies per les seves paraules.
Contestar
El no far de la Fi del Món .
| #
[…] es va muntar a l'Illa dels Estats a Ushuaia. Pots llegir aquest interessant article sobre el far de la Fi del Món per […]
Contestar
Argentravel El no far de la Fi del Món » Argentravel
| #
[…] es va muntar a l'Illa dels Estats a Ushuaia. Pots llegir aquest interessant article sobre el far de la Fi del Món per […]
Contestar
Demetrio ismael
| #
l'illa dels estats hauria d'aprofitar per enviar per molts anys als dolents i corruptes polítics i sindicatistas d'aquest país, així els governs capaços i decents, que si els hi, puguin desenvolupar els seus programes paren recuperar definitivament la nostra Pàtria
Contestar