El poble on segresten als nens

Per: Daniel Landa (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Aquesta és una història sense veu, un relat sense cognoms, un poble sense terra. Quan a 1948 va començar la guerra de Myanmar –antiga Birmània- els pares dels pares dels pares dels nens karen no imaginaven que els seus besnéts acabarien desnortats als territoris de Tailàndia.

L'ètnia karen ha estat dispersada i avui, desenes de milers d'indígenes són castigats lluny de casa. Alguns pocs han aconseguit establir-se de forma legal arrossegant la seva cultura i els seus credos a petits llogarets a les muntanyes, al costat dels arrossars. Són els més afortunats. Ells només han perdut les terres, però mantenen els telers, les seves cançons i la dignitat de la seva cultura.

L'ètnia karen ha estat dispersada i avui, desenes de milers d'indígenes són castigats lluny de casa

Altres es consideren afortunats –“life is good here”, arriben a dir- a l'altra banda d'un filat. Són els camps de refugiats a què assisteixen algunes ONGs i institucions governamentals. Se'ls considera camps “temporals”, però després de més d'una dècada, sona a acudit de mal gust.

Molts nens no coneixen el món més enllà de la frontera del camp de refugiats. Famílies senceres viuen amuntegades en espera de retornar a una terra que comencen a oblidar.

Famílies senceres viuen amuntegades en espera de retornar a una terra que comencen a oblidar

Altres comunitats sobreviuen dretes, exhibint els seus costums per sorprendre els turistes, a canvi d'unes monedes. Són les anomenades dones girafes, que es deformen el coll afegint cèrcols metàl·lics al llarg del coll. També són dones karen i també vénen de Myanmar, però s'han instal·lat en un aparador humà des d'on poden alimentar els fills.

La imatge de les dones de coll de girafa –o dones girafa- té una mica d'obscè. És incòmode veure com les noies han de conviure amb els collarets, sense poder baixar el cap per lamentar el seu destí, carregant aixovars.

La fundació espanyola Col·labora Birmània ens va obrir les portes de Mae sot, però mai no van dir que creuar-les seria una experiència agradable

Però no són els pobles de les muntanyes, ni els camps de refugiats, ni tan sols els llogarets de les dones girafa els que mostren les ferides obertes d'aquest poble. Cal viatjar fins a Mae Sot per entendre on s'ha instal·lat sense contemplacions la desesperança.

La fundació espanyola Col·labora Birmània ens va obrir totes les portes, però mai no van dir que creuar-les seria una experiència agradable. Javier García és un dels seus fundadors i amb ell vam recórrer una vila de gent sense papers, de gent karen que ha acabat varada en aquell lloc de fang i enderrocs, sense sortida, sense futur ja.

Moltes famílies es veuen obligades a vendre els seus fills, amb l'esperança de lliurar-los a un món millor

El drama es pot resumir així: els exiliats de la guerra creuen la frontera de manera il·legal. No tenen documents, deixen enrere casa seva i identitat. Com deia Javier “és com si no existissin”. Es converteixen en mercaderies, atrapades entre la guerra i la il·legalitat, perduts, sense més opció que lliurar-se a un latifundista tailandès, un amo que els cedeix un tros de terra immund a canvi de… a canvi de tot. De la seva feina, del seu silenci i del seu destí. És una forma d'esclavatge que ningú no s'atreveix a denunciar.

Moltes famílies es veuen obligades a vendre els seus fills, amb l'esperança de lliurar-los a un món millor, amb sort, a una família amb escrúpols. Els més petits desapareixen al llogaret. Tots els mesos hi ha segrestos que ningú no pot reclamar ja que els fills tampoc existeixen. No estan documentats, no hi ha empara possible per a ells, o gairebé.

Tots els mesos hi ha segrestos que ningú no pot reclamar ja que els fills tampoc existeixen. No estan documentats

Perquè és precisament aquí, en aquest abisme, on apareix Col·labora Birmània. La fundació acull gairebé mil nens, els escolaritza, els alimenta, els salva.

"La setmana passada va desaparèixer un dels alumnes" ens explicava el director d'un centre. I ningú protesta i la vida sense vida continua. Aquí es plora en silenci, però també es treballa sense fer soroll, es lluita contra la desgràcia, s'aixequen guarderies on desenes de nens tenen l'oportunitat de ser-ho, sense treballar com a adults, sense perdre la infància de cop als quatre anys.

El dinar és el millor argument per convèncer els pares que deixin els nens anar a la guarderia

Ens explicava Javier que el més important és trobar finançament per aconseguir el dinar. Aquest és el millor argument per convèncer els pares que deixin els nens anar a la guarderia. I un cop allà els ensenyen. Els nens treuen els quaderns i pinten de colors un món diferent, una vida paral·lela. Almenys tenen temps per imaginar-la. Allà riuen i allà juguen, allà es reconcilien amb un grup de persones en què per fi poden confiar. Més enllà de les parets de la guarderia, s'estén el drama de la seva altra realitat, la que pot acabar segrestant un germà que camina de tornada a casa sense matalassos.

És la consciència d'un futur l'eina més poderosa per combatre el present. Alguns joves estudien en altres col·legis de Col·labora Birmània. Suposo que allà aprendran d'on vénen els karen i on podrien tornar.

En Col·labora Birmània s'han acostumat a fer miracles, a multiplicar l'arròs i els somriures

No hi ha res més necessari que els homes i les dones amb capacitat per canviar el rumb de les coses. En Col·labora Birmània s'han acostumat a fer miracles, a multiplicar l'arròs i els somriures. Han desafiat la fatalitat i han aixecat escoles al costat de barris fets amb caixes de cartró. És massa lleig per barrejar-se, massa trist per instal·lar-s'hi. Només la gent excepcional s'atreveix amb això. Només els herois.

El dia de demà molts karen estaran de deute amb ells i ells, persones com Javier, Marc, Meri, Carmen, Rebeca, Sara, La muda, Aung… seguiran allà, mentre la resta del món mira cap a una altra banda.

  • Compartir

Comentaris (1)

  • Silvia

    |

    Hi ha gent a qui li toca viure una vida molt dura. Per desgràcia hi ha molts altres pobles en aquesta mateixa situació tan terrible i quina gent tan admirable hi ha ajudant-los a tenir una vida una mica millor…

    Contestar

Escriu un comentari