1 23 2011 Estada Cristina: coordenades de solitud

• Fossils marins als Andes

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/Fosiles-marinos-en-los-Andes.jpg

  Vaig ser a la recerca de fòssils marins que sabia es trobaven enmig dels Andes. Eren tres hores de navegació pel Llac Argentí, un dels més increïbles del món. Per què? Perquè sembla un calamar, amb el seu cos ovalat recolzat en la desèrtica estepa patagònica i els seus tentacles internant-se en el cor dels Andes per acabar en fabulosos glaceres.

• Les revistes de Joseph Herbert Màsters

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/Las-revistas-de-Joseph-Herbert-Masters.jpg

  Vaig ser a la recerca de fòssils marins que sabia es trobaven enmig dels Andes. Eren tres hores de navegació pel Llac Argentí, un dels més increïbles del món. Per què? Perquè sembla un calamar, amb el seu cos ovalat recolzat en la desèrtica estepa patagònica i els seus tentacles internant-se en el cor dels Andes per acabar en fabulosos glaceres.

• Braç Cristina de Llac Argentí

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/Brazo-Cristina-de-Lago-Argentino.jpg

  Vaig ser a la recerca de fòssils marins que sabia es trobaven enmig dels Andes. Eren tres hores de navegació pel Llac Argentí, un dels més increïbles del món. Per què? Perquè sembla un calamar, amb el seu cos ovalat recolzat en la desèrtica estepa patagònica i els seus tentacles internant-se en el cor dels Andes per acabar en fabulosos glaceres.

• Icebergs de la glacera Upsala

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/Tempanos-del-glaciar-Upsala.jpg

  Vaig ser a la recerca de fòssils marins que sabia es trobaven enmig dels Andes. Eren tres hores de navegació pel Llac Argentí, un dels més increïbles del món. Per què? Perquè sembla un calamar, amb el seu cos ovalat recolzat en la desèrtica estepa patagònica i els seus tentacles internant-se en el cor dels Andes per acabar en fabulosos glaceres.

Vaig ser a la recerca de fòssils marins que sabia es trobaven enmig dels Andes. Eren tres hores de navegació pel Llac Argentí, un dels més increïbles del món. Per què? Perquè sembla un calamar, amb el seu cos ovalat recolzat en la desèrtica estepa patagònica i els seus tentacles internant-se en el cor dels Andes per acabar en fabulosos glaceres.
El vaixell va passar per la angostura trucada Gola del Diable, el portal que marca l'ingrés als fiords muntanyosos. Un vent de fúria interminable ens va recordar el perquè d'aquest nom tan poc auspicioso.

La navegació ens va portar per entre enormes blocs de gel provinents del glacera Upsala, un dels que més pateixen l'escalfament global. Però aquest tema el tocaré més endavant en aquest bloc.
Atraquem. "Benvinguts a Estada Cristina", ens van dir els guies d'aquest camp que ara forma part del Parc Nacional de les Glaceres. Ràpidament em van pujar a una camioneta tot terreny per dur a veure aquests fòssils que parlaven d'una època en que aquestes muntanyes i camps de gel eren el fons del mar fins que, cent milions d'anys enrere, el sòl es va començar a aixecar, com arrugant per la lenta deriva del continent sud-americà cap a l'oest.

Semblava com si una catàstrofe hagués sorprès a aquestes espècies, casi como si se tratara de una Pompeya antediluviana.

Els fòssils estaven aquí davant dels meus ulls. Empremtes de Cargols i belemnites (parents antics dels calamars). Desenes ... Semblava com si una catàstrofe hagués sorprès a aquestes espècies, gairebé com si es tractés d' una Pompeia antediluviana.

A les nits hi havia massa per veure en un sol dia, així que la meva dona, biòleg, continuar la caminada per la vall dels fòssils mentre a mi em portaven a conèixer el passat dels pioners que van fundar la Estada Cristina; però abans vaig pujar al mirador per prendre uns minuts admirant els camps de gel que separen l'Argentina de Xile.
Jopseph Màsters Percival era un home audaç que, a principis del segle XX, es va portar a la seva família des d'Anglaterra a la llunyana Patagònia per provar sort. Es va instal.lar al port de Río Gallegos. Les coses no li van anar bé allà però, d'alguna manera, es va assabentar que el Govern Argentí donava enormes beneficis als pioners que s'animessin a poblar, terra endins, la recentment conquerida Patagònia. No va dubtar, es va portar als seus a un racó, tancat per muntanyes, gels i les aigües del llac; a dies de qualsevol altre punt habitat. L'estada de 22.000l hectàrees va ser batejada "Cristina", el nom de la seva filla.

L'estada va prosperar pels bons preus que Anglaterra pagava per la llana patagònica. Amb el pas dels anys Joseph, la seva dona i Cristina van morir. Va quedar amb vida el fill home, José Herbert. Els guies em van portar a conèixer la seva pertinença més preuada: la ràdio. Herbert era radioaficionat i des de la seva cantonada del món es contactava amb gent de tots els continents com els testificaven les targetes clavades a la paret. També estava la seva col.lecció de revistes angleses i nord-americanes que eren portades una vegada per any, pel mateix vaixell que carregava la seva preuada producció de llana.

A l'capatàs va portar diverses hores poder enviar un missatge d'auxili i així l'ajuda d'un helicòpter va arribar massa tard per salvar-li la vida.

A la tarda, mentre compartíem un mat al voltant d'un fogó, els guies em van explicar el final de la història. Cap a la dècada del 80, l'edat i la llunyania li van jugar una mala passada al ja ancià Herbert. Va sentir un terrible dolor al pit, un infart. Necessitava un metge ... el més proper era al poble de Calafat però ningú en l'estada sabia manejar la ràdio de Herbert. El, com a bon radioaficionat, mai havia deixat que ningú toqués el seu equip de comunicacions. A l'capatàs va portar diverses hores poder enviar un missatge d'auxili i així l'ajuda d'un helicòpter va arribar massa tard per salvar-li la vida.

La meva dona ja estava de tornada de la seva llarga caminada, la tarda avançava, s'acostava l'hora de tornar a El Calafate... La visita acabava. Quan faltava poc per al comiat, gairebé en passar, un dels guies em va esmentar el del bestiar. "Cimarrón?", vaig preguntar jo. A les valls llunyans de l'estada es troba guanyat, però no qualsevol guanyat. La llunyania de tot permetre que, aïllades de qualsevol barreja, sobrevisquessin caps de l'antic bestiar crioll, descendent directe del primer que va arribar al Riu de la Plata en temps de la colònia. Una foto d'aquests toros de llargues banyes era una cosa que jo no em podia perdre, però ... "Són més de tres hores de cavalcada", va dir el guia sentenciant que em perdria aquesta imatge.

El vaixell esperava. Estava clar que eren massa coses per un dia. Hauré de tornar a Estada Cristina. Per als que senten nostàlgia dels llocs que no han visitat, aquí van les coordenades d'Estada Cristina, per si volen donar amb aquest paratge de solitud a Google Earth:
> S 49gr 57min 49seg
> O 73gr 7min 37seg

Contacto@GerardoBartolome.com
Gerardo Bartolomé és viatger i escriptor. Per conèixer més d'ell i el seu treball ingressi a www.GerardoBartolome.com