Extremadura: la ruta dels conqueridors
Es va dir en temps passats que després de la creació del món i de la seva redempció, no s'havia produït un altre esdeveniment de tant de relleu com el descobriment d'Amèrica. I de la mà dels protagonistes d'aquella gesta, la majoria nascuts a Extremadura, càrrec meva motxilla per recórrer la ruta dels conqueridors, aquells personatges que van dur el seu nom i el dels seus pobles al Nou Món. Des Trujillo a Yuste, on Carles I va trobar el seu retir, no només físic, després d'establir les bases del seu país com la major potència militar i política del segle XVI.
És terra aquesta d'extrems durs, terres de lluita, de depredació, de zafras i cremes, encara que el primer vilatà amb el qual em topo m'ho deixa ben clar, per si tenia dubtes: «Extremadura són dos: Càceres i Badajoz». No poso objecció. Entre deveses d'alzines i sureres em aprest a inaugurar el meu recorregut, que em porta a Belvís de Monroy, baluard defensiu i amb ressons de romancer. Tot just s'ha fet de dia, però la calor ja comença a apretar. Arribo fins al convent de Sant Francesc, on obtinc el primer senyal que testifica el passat del lloc: d'aquí van partir els anomenats 'Dotze Apòstols de Mèxic', per ordre d'Hernán Cortés, per evangelitzar als indígenes americans. Aprofito per visitar així mateix l'església de Sant Jaume (segle XV) i el seu castell.
És terra aquesta d'extrems durs, de lluita, de depredació, de zafras i cremes
La carretera comarcal C-401 em condueix fins Guadalupe, el santuari marià de la Hispanitat per excel·lència. El petit poble, d'arquitectura peculiar, sembla engolit per la majestuositat que desprèn el seu monestir, un monument gòtic-mudèjar de impressionants proporcions i bellesa. Davant la seva façana comprenc per què tal colós està declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. La història del monestir aclapara: no menys de cinc vegades els Reis Catòlics es van encomanar a la Mare de Déu a propòsit de l'ofensiva contra Granada, qui també van intercedir perquè li fossin lliurades a Colom caravel·les i tripulants.
A mesura que avanço per les carreteres i vials em trobo amb pobles, rius, muntanyes i llocs que un dia haurien de repetir-se en la toponímia d'Amèrica i d'altres parts del món. S'estimen en uns 1.500 els llocs que a Amèrica Central, del Sud i del Nord contenen noms amb ressonància extremenya. Guadalupe és un d'ells. Hi ha molts més: Trujillo, Mèrida, Cortés, Medellín, granadilla, Jerez, Montijo, Valdivia, balboa, Pizarro, Soto, Berlanga, Segura ...
Per les carreteres em trobo amb pobles, rius, muntanyes i llocs que un dia haurien de repetir-se en la toponímia d'Amèrica
És moment de detenir-se a fer un mos. Després del bon menjar i vi de la terra que em dispensa una venda situada a meitat de sendera, em disposo a arribar a Castuera i explorar-a fons. Un guia local em recomana que visiti la casa on va néixer l'any 1500 Pedro de Valdivia. A l'endinsar-me per la seva porta m'embarga la memòria del passat; les seves parets recorden l'heroica conquesta de Xile en 1541. Tracte d'alleugerir el pas no sense abans visitar el noble barri de Sant Joan amb les seves cases blasonades, el Palau dels Comtes d'Ayala i alguna que una altra ermita.
Resulta explicable que la pressa esperoni meu caminar. I és que, només sortir de la localitat de Don Benito, per la C-520, puc albirar amb nitidesa el castell de Medellín, pàtria del gran conqueridor Hernán Cortés. Aquest municipi té avui així mateix nom de ciutat tant a Mèxic, on l'extremeny va sotmetre a l'Imperi Asteca, com a Colòmbia i Filipines. Potser d'origen cèltic, sobre Medellín van fundar els romans una urbs en la qual crida l'atenció el seu teatre. Aquí també cal veure i admirar la seva fortalesa emmurallada o castell, un dels més forts i inexpugnables d'Espanya.
Jerez dels Cavallers, bressol de Núñez de Balboa, m'aclapara per la bellesa del seu excels patrimoni
Amb nostàlgia faig camí per la Ruta de la Plata, que coincideix amb la N-630, en direcció a Sevilla, com així ho van fer molts extremenys que van aconseguir la capital sevillana per embarcar rumb al Nou Món. arribo fins Jerez dels Cavallers des de Fregenal de la Serra a través de la N-435. Basc Núñez de Balboa, Hernando de Soto i Diego d'Albítez em surten al pas a la recerca d'emocions pròpies de la conquesta-descobriment d'Amèrica.
El templer passat gloriós, la visita a la localitat m'aclapara per la bellesa del seu excels patrimoni: bells temples parroquials amb torres inigualables com la de Sant Bartomeu, Sant Miquel o Santa Maria conviuen en preciosa harmonia amb places, palaus, fonts, convents, ermites i fins a un castell. Ajagut sobre les faldilles de Serra Bruna, en aquest municipi declarat Conjunt Artístic Monumental l'ombra del descobridor de l'Oceà Pacífic roman perenne entre els seus racons.
Quan entro a Trujillo, localitat natal de Pizarro, a través de l'Arc de Triomf caic rendit al seu encant
Un altre poble que em aclapara per la seva història i monumentalitat és Trujillo. No arribo a sobrepassar el llindar que delimita si un servidor pateix la Síndrome de Stendhal, però he de reconèixer que quan entro a Trujillo a través de l'Arc de Triomf, una de les tres portes de les set que delimitaven la vila emmurallada, caic rendit al seu encant. resulta inevitable. Comprenc que Trujillo era ja una ciutat important abans que naixessin en ella els protagonistes de l'aventura americana.
La imponent estàtua de Francisco Pizarro muntar a cavall (l' 6.500 quilos) domina una no menys impressionant Plaça Major. Al voltant d'ella se succeeixen uns quants temples vells que mereixen la pena: la romànica església de Santa Maria, Sant Francesc el Reial, Santo Domingo, Sant Antoni ... No m'oblido de l'altre fill il·lustre de Trujillo. Francisco d'Orellana, també partícip de la conquesta de l'Imperi Inca, va organitzar una èpica aventura que el portaria a descobrir el riu Amazones.
Ocupació meu últim alè a posar rumb a Yuste, retir de l'emperador Carles I
Arriba l'hora de posar punt final a aquesta esgotadora ruta. Aprofito per emprar el meu últim alè per posar rumb a Yuste. Ho faig seguint el traçat de la C-501, fins que dono amb la Vera. És una vall fèrtil i abundant, però també còmode i bell, dotat harmonia monàstica. No em resulta estrany que Carles I triés aquest entorn com a lloc del definitiu adéu a la vida. A escassos quilòmetres s'alça el modest monestir, on l'emperador va decidir retirar-se després de la seva abdicació el 24 d'octubre de 1535 a Brussel·les. Aquí va viure entre 1556 i 1558. A la paret del Nord hi ha una font monumental i un antic arbre (la noguera de l'Emperador) al costat del que descansava. Encara es conserven restes de la glòria d'aquells anys: un rellotge de sol, una còpia d'un Tiziano, claustres gòtics i platerescs, l'església del segle XV-XVI…
Si vols llegir més reportatges de Javier Ramos: www.lugaresconhistoria.com
Comentaris (2)
La ruta dels conqueridors extremenys
| #
[…] La ruta dels conqueridors extremenys […]
Contestar
alex torres
| #
Una gran desconeguda per al gran públic Extremadura
Contestar