Filipines: relat sense moralitat

Per: Olga Moya (foto: Frisno)

encapçalament informació

contingut d'informació

Sempre m'ha agradat arribar als meus destinacions de nit. És com arribar dues vegades. A la primera, aterratge esmorteït per l'ombres, s'intueixen les siluetes mentre s'inventen històries després de les finestres il · luminades o s'imaginen els relats amb què les figures que es congreguen al voltant d'una foguera apaivaguen la nit. La segona arribada, aquesta en què ja se li posen cares a la gent i noms als carrers, té una mica menys de màgia i molt més de realitat. I just aquí em trobava jo. A Manila, Filipines, per primera vegada a la vida. O per segona-ja que havia arribat de nit.

Em va cridar l'atenció l'absència d'estrangers. I vaig sentir cert neguit

Em encaminar al carrer amb el vertigen, el somriure i les ganes pròpies d'aquestes ocasions. Me colgué mi Canon al cuello, me abroché bien los zapatos y me dirigí a Intramuros, el epicentro de la antigua colonia española. En seguida me llamó la atención la ausencia de extranjeros. I vaig sentir cert neguit. No es que cuando viaje necesite rodearme de personas con apellidos ingleses, italianos o españoles, más bien acostumbro a intentar mantenerlos lejos en pos de lo que algunos llaman “viaje auténtico”, pero también es cierto que, de vegades, uno siente la necesidad de tenerlos cerca. Aquella era una de esas ocasiones. Sin motivo, razón ni fundamento. O quizás sí, puede que ya intuyera lo que iba a sucederme desde aquel momento.

A las puertas de Intramuros, una voz a mis espaldas. “Excuse me, do you know where the Cathedral is?"Jo no tenia ni idea d'on era la catedral, però la muralla que s'estenia davant nostre no tenia pinta de ser molt gran. Segur que no tenia pèrdua. Va insistir: "Vas allà?". "Sí", no vaig saber mentir. I em vaig trobar acompanyant aquell turista a través de les entranyes de l'antiga capital colonial. Es deia Nilson, era de Hong Kong i estudiava medicina a Suècia. Els silencis es eterizaban entre nosaltres. Era un tipus rar, concloure. No era aquesta la companyia estrangera que esperava aquest matí, vaig afegir per a mi mateix.

El tipus es va pegar a mi amb una habilitat sorprenent

No obstant això, el tipus es va pegar a mi amb una habilitat sorprenent. Em va acompanyar la resta del dia en el meu passeig per la ciutat i quan, picando algo, le dije que al día siguiente me iba a Puerto Galera, me anunció que él también se venía. Puerto Galera es una fantástica isla de esas en la que uno se imagina a sí mismo bebiendo batidos de fruta y echando la siesta en una hamaca entre cocoteros. Estaba pletórica. Aquel chico rarito de silencios prolongados no iba a estropeármelo.

La mañana siguiente desperté con la ilusión de estrenar un nuevo pedacito de océano. Me encontré con Nilson en la parada de autobuses y, tras dos horas hasta Batangas y otro ratito en ferry, finalmente pude volver a sumergir los pies en el agua. No quise demorar más la mañana y con ella el momento de acurrucarme entre mil tonalidades de turquesa y le dije a mi peculiar acompañante que me iba a buscar alojamiento rápidamente. “¿Por qué no compartimos habitación?", em va dir. Y esa fue la frase que lo cambió todo.

“¿Por qué no compartimos habitación?", em va dir. Y esa fue la frase que lo cambió todo

Compartimos. Ya lo había hecho varias veces en mis múltiples viajes asiáticos. Algunas veces, como modo de abaratar gastos; la majoria, simplemente como una manera divertida de compartir espacio, experiencias e impresiones. En aquesta ocasió, no había sido ni por una razón ni por la otra, simplemente no había sabido decir “no”.

Cogimos una modesta habitación con dos camas, rejas en las ventanas y lavabo propio. Dejé las cosas, me puse el bikini y le anuncié que me iba a la playa. Ell em va dir que també es venia. Semblava no estar disposat a deixar-me sola ni a sol ni a ombra. Encara que de sobte, alguna cosa va canviar. Ja a la platja, mentre em abandonava per complet al so de les ones, el lleu balanceig de les palmes de coco, a les figures geomètriques que el sol sol dibuixar sobre les meves parpelles tancats, la veu de Nilson em va arrencar del somni d'arrel. "Tu creus que aquí hi ha malària?". "No". Va ignorar la meva resposta: "Vaig al quart a agafar-me la pastilla". Per fi.

Em encaminar cap a la Guest House sabent perfectament el que havia passat

Va marxar. I vaig gaudir per primera vegada del silenci d'aquell diminut racó, de l'assolellada calma d'aquella petita mota de pols en un mapa. Vaig gaudir deu minuts, vint, mitja hora, una hora. I em vaig començar a preocupar. Dues hores més tard i amb els budells emetent apagats rugits de fam, vaig decidir no esperar més. Em encaminar cap a la Guest House sabent perfectament el que havia passat, mentre el meu alter ego intentava despistar esgrimint mil excuses sobre si estaria prenent-se una cervesa amb un altre viatger o dormint plàcidament en el quart.

Aquesta segona excusa va quedar descartada quant aporreé la porta i no vaig obtenir resposta. No estava dormint. Vaig baixar a la recepció i li vaig demanar al recepcionista que em obrís la porta. Va pujar amb mi, introduir la clau al pany i, en un lapse de temps que em va semblar etern, la porta va cedir oferint la realitat amb tota la seva cruesa: aquí no hi havia res. Ni les meves coses, Sortim per Nilson. Era como si nunca hubiéramos alquilado esa habitación.

No hi havia res. Ni les meves coses, Sortim per Nilson. Era como si nunca hubiéramos alquilado esa habitación

Pero esta no es una historia triste, desalentadora o que pretenda hacer apología de la desconfianza. Al contrari. El que se lanza al mundo con el objetivo encubierto de destrozar zapatos, debe asumir cierto riesgo; no más, en el fondo, que el que sale de su casa para pasear por su barrio, por su ciudad, por su país. La confianza es básica para disfrutar de la aventura; en lo que me sucedió no existe moraleja alguna. Esta es, per contra, una historia de descubrimientos, de esperanza, de experiencias únicas, de hallazgos insólitos. Esta historia tiene nombre propio. Pero no es el de Nilson, el chico rarito que resultó ser un ladrón. Esta historia se llama Albert. O tía Isabel. O ambos. Pero vayamos por partes.

Albert es el policía al que le encargaron mi caso. Llegó al hotel con su uniforme de policía y una gorra que hoy adorna mi armario. Lo primero que me dijo, era que aquel tal Nilson no se llamaba Nilson, ni era de Hong Kong, ni estudiaba en Suecia, ni era turista. Era un filipino de China Town, assegurava. Me había visto cargando mi cámara en Intramuros y se acercó para robármela intentándose ganar mi confianza disfrazado de turista. Lo cierto es, recordé de golpe, que el tipo me llevaba por lugares recónditos y se ofrecía para hacerme fotos. Quizás buscara el momento oportuno para salir corriendo cámara en mano, pensament. Impossible, concloure. Y es que me costaba aceptar que el tipo que no respondía al nombre de Nilson hubiera sido capaz de engañarme de esa manera.

Aquel tal Nilson no se llamaba Nilson, ni era de Hong Kong, ni estudiaba en Suecia, ni era turista

Aunque es verdad que algo en él siempre me resultó sospechoso. Quizás fueran sus silencios, su mirada perdida, su habilidad para moverse por una ciudad que, teòricament, desconocía. “¿Y por qué no me robó la cámara en aquel momento? ¿Por qué se ha tomado las molestias de venir hasta aquí?", le preguntaba incrédula a Albert intentando poner orden en todo aquello. Yo misma me respondí: en algún momento de nuestro paseo le había comentado que era periodista; probablemente pensó que, si invertía algo de dinero y tiempo en viajar conmigo hasta Puerto Galera, podría robarme el resto de cámaras y el ordenador. Voilá.

Con solo catorce dólares en el bolsillo -fue todo lo que me dejó, acuradament col · locat en el seu llit, com si en l'últim moment s'hagués apiadat de mi i hagués pensat que era una bona idea deixar-me una mica de cash per poder prendre una barca de tornada a terra ferma-, no sabia com anava a arreglar-. Però Albert va intervenir amb l'hotel i amb els restaurants de la zona perquè em prestessin els seus serveis gratuïtament. A més, el policia de la gorra que avui decora el meu armari encara em tenia una altra una sorpresa preparada. "Demà agafo vacances una setmana, vine amb mi Manila ", va dir sense immutar. La seva tia vivia prop de la ciutat, aclarir, podría alojarme en su casa hasta que hiciera efectivo mi cambio de vuelo a Bangkok. Em va semblar una idea tan desgavellada com collonuda.

Només $ 14 a la butxaca-va ser tot el que em va deixar, acuradament col · locat en el seu llit

L'endemà, d'hora, m'acomiadava des del ferri d'aquell paradís que s'havia convertit en infern. I jo era allà, encreuament a la policia filipina, confiant cegament en algú a qui no feia ni 24 hores que coneixia. La història em resultava familiar. No hi havia après res. Afortunadament.

La tia Isabel vivia als afores de la ciutat, en Capite, una zona a la qual ens va costar una eternitat arribar-de bus en bus i de pick up a pick up. Ho vam fer a la posta de sol, coincidint amb el partit de bàsquet entre adolescents que tenia entretingut a tot el barri. Inclosa a la meva nova família. I és que Willy jugava d'aler amb l'equip blau.

Willy era el germà gran, Nico, el petit. La tia Isabel, la mare. I el pare, cuyo nombre no recuerdo, vivía en Dubái desde hacía dieciséis años -los justos para que el pequeño de sus hijos fuera efectivamente suyo-. No se habían vuelto a ver desde entonces, aunque hablaban con él a diario y cada mes recibían, puntualmente, una generosa suma de dinero desde los Emiratos Árabes. Aquella era, en realitat, la razón por la que él estaba allí: la supervivencia de toda la familia dependía de su sueldo. La tía Isabel tenía un pequeño quiosco de chucherías al final de la calle que no daba par mucho. Siempre me sorprendió que dos personas con tal cantidad de kilómetros entre sus respectivas rutinas, siguieran tan enamoradas.

Compraron gambas y cervezas en mi honor, em van instal · lar a l'única habitació de la casa

La casa era modesta però acollidora. Una memòria i si li sembla preciosa. Un ampli menjador, una cuina, una habitació i un lavabo dividits en dues plantes. Disposava d'un petit jardí, amb una glorieta en la qual s'emmagatzemen els meus millors records. Retalls de nits en què la tia Isabel, Albert i jo ens assèiem a distreure les hores explicant-nos la vida o rient en comprovar que "cullera", "Món" o "un, 02:00, 03:00, cuatro” se dicen igual en filipino y español.

La seva generositat em aclaparava. Era habitual que la tia Isabel cridés a Albert quan ens trobàvem de passeig per la ciutat per preguntar-li què em venia de gust sopar. Compraron gambas y cervezas en mi honor, me instalaron en la única habitación de la casa -la del hermano mayor, mientras todos ellos dormían juntos en el comedor sobre colchones en el suelo-, cierto día invitaron a parte de la familia para que me conocieran y gastaron un carrete entero de fotos en inmortalizar mi estancia -fotos que, per cert, dos años más tarde llegaron a casa de mis padres en Barcelona de la mano de una amiga de la tía Isabel que estaba casada con un catalán.

Había sido adoptada por la que ya para siempre sería mi familia filipina

Me gustaba estar allí. Me dejaba querer y los quería. De veritat, de cor, sin palabrería barata ni retórica literaria. Había sido adoptada por la que ya para siempre sería mi familia filipina. Y más allá de la experiencia auténtica que ello significaba -algo que, en el fondo, todos los viajeros andamos buscando-, em sentia tremendament a gust instal · lada en la seva senzilla quotidianitat. Adorava ajudar a Nico amb els deures, reptar a Willy a la cistella del pati, acompanyar la tia Isabel al mercat, moure per Manila amb Albert com una local. La història del robatori quedava lluny. Ara només podia ser immensament feliç gràcies a l'oportunitat que em brindaven de ser una més.

Abans de finalitzar la història m'agradaria donar les gràcies. Però en el Albert i la tia Elizabeth, això seria massa obvi-i el meu agraïment a la seva infinita hospitalitat es troba en totes i cadascuna de les paraules, punts, comes i pauses que embasten aquest relat-. Voldria donar les gràcies al noi raret que no es deia Nilson. I és que sovint, un contratemps et porta a una experiència infinitament millor al que tenies planejat. I broncearme estirada en una platja paradisíaca era un bon pla, però ser adoptada per una família filipina va ser infinitament millor. Gràcies com sigui et diguis.

  • Compartir

Comentaris (7)

  • Espe

    |

    La història s'escriu de retalls de les nostres vides, y siempre siempre se ha de ver el lado positivo de toso lo que nos sucede

    Contestar

  • Anna R.

    |

    M’encanta llegir les peripècies d’una periodista que he conegut des de nena. Em pregunto d’on t’ha vingut aquest esperit aventurer, essent d’una família tan convencional? On et portarà encara aquesta mirada encuriosida amb la salvaguarda d’un somriure desmesurat…?

    Contestar

  • yoco

    |

    me parece una historia hermosa
    …. Todo lo malo obra para bien….

    Contestar

  • Lydia

    |

    Quina història tan curiosa! Nunca se sabe lo que nos puede deparar un viaje. Gracias a que volviste a confiar en el ser humano, viviste una experiencia maravillosa.

    Contestar

  • Olga Moya

    |

    Si algo he aprendido de mis viajes es que a todo lo malo le sucede algo bueno. Podría poner mil ejemplos, encara que el que he explicat en aquest post potser fos el més significatiu (perquè el dolent va ser molt dolent i el bo molt bo). La solidaritat entre humans en situacions adverses no té límits. I fins i tot quan al dolent no li passa res particularment especial, l'experiència et enforteix i amplia els teus límits. Estic pensant en una ocasió en què, en el meu primer viatge en solitari, vaig acabar ingressada al tercer dia d'haver partit en un hospital de Bangkok. Va ser horrible mentre va durar, però sortir extremadament reforçada de l'experiència, preparada per menjar-me Àsia fos el que fos que em passés. Moltes gràcies als quatre per deixar-vos caure per aquí!

    Contestar

  • Juan Antonio Portillo

    |

    ……… Irradies positivitat a dojo!!!!!!!

    Enhorabona per aquest relat transformador i revelador!!!!

    Petons

    Contestar

  • Olga Moya

    |

    Juan Antonio, no podies faltar! 😉 Muchas gracias por tus palabras, com sempre!

    Contestar

Escriu un comentari