Grytviken: un brindis sobre la tomba de Shackleton (II)
A l'octubre de 1915, Primerose amb els dies de sol, Una esquerda que es va obrir l'Davant Resistència Donant la POSSIBILITAT DE Que puguin Avançar. Només ho van fer Durant centenars de metres UNS, Tornant a Atrapats quedar. Abans d'ESE Mateix Acabar entre, El Vaixell cruixir causa de la pressió exercida, però al gel Sobre el Casc. Decidio L'Explorador de Em Debian abandonar els llaços. Un cop a terra, AQUESTS valerosos els ulls d'Homes Com La seva Llar van veure el nas abans de Sempre en el Fons de les aigües gèlides.
Lluny d'enfonsar-i enfonsar, Shackleton veient i les Que el Vaixell Provisions que havien esfumat DIR: «Ara, tornarem a casa». Van agafar el Necessari i Haci partir caminant Turó Nevat. Entre altres Coses, Unes Arrenco Pàgines de la de em BÍBLIA Alejandra reina havia regalat al vaixell. Eren les del Salm 23.
"De què entranyes va arribar el gel?
I la blanca gebre del cel, Qui la va engendrar?
Les aigües estan amagades, com per una pedra
i el rostre de les profunditats està gelat "
Els animals restants van haver de ser sacrificats o usats com a menjar, alguna cosa extremadament dur per a tot el grup, però va ser necessari. Durant tres dies van patir avançant, arrossegaven els pesats pots de set metres d'eslora fins que Shackleton va decidir muntar un altre campament i esperar que el gel es fracturés per poder seguir ruta. Estant en el nou campament, continuaven movent-se rumb nord-oest cap a les Orcades del sud, a causa del moviment de la banquisa. A finals de gener de 1916 una tempesta els va empènyer cap a l'altre costat del Cercle Antàrtic. Estaven a 240 km de la illa Cerro Nevat. No va ser fins a l'abril quan van poder per primera vegada navegar amb els bots.
Es deia que era un bon bevedor i quina millor manera de retre-li homenatge que oferint la seva beguda preferida
El paisatge és abrupte, com tota l'illa. Les muntanyes estan cobertes per neu. Les zones més baixes estan adornades amb molsa i matoll baix típic de la zona. Els pingüins, elefants marins i foques campen anchas.Antes d'entrar al cementiri, em van donar un got de cartró amb whisky. El costum és que et prens un glop i la resta ho vesses sobre la tomba de Shackleton. Es deia que era un bon bevedor i quina millor manera de retre-li homenatge que oferint la seva beguda preferida.
La navegació no va ser fàcil. Els pots sense motor navegaven a través d'icebergs, amb grans onades, fred extrem i vents forts intentant arribar a terra. Després de més de 16 mesos sense tocar terra, arribar Illa Elefant. Van fer grups per deixar aquesta illa, doncs Shackleton va entendre que la seva única sortida era aconseguir la Illa de Sant Pere, on tenia constància de l'existència d'estacions baleneres.
El paisatge és abrupte, com tota l'illa. Les muntanyes estan cobertes per neu i les zones més baixes, adornades amb molsa i matolls
Formats els grups, un nou repte s'obria davant seu. L'illa de Sant Pere estava a uns 1.300km. Havien de cobrir aquesta distància en un pot, creuar un oceà a l'hivern, enfrontar-se a vent, neu i onades de fins a 15 m d'alçada… Si aquesta nova expedició, composta per sis persones, fracassava, els 21 restants tripulants de l'Endurance es dirigirien a la primavera Illa Decepció.
Setze dies després, després de passar penúries, tempestes, fred i desesperació van arribar a la badia King Haakon. Ja estaven a la Illa Sant Pere. Van travessar la irregular i gelada orografia de l'illa per aconseguir finalment l'estació balenera de Stromness. L'odissea estava a punt d'acabar. Tan sols tres dies més tard, van sortir cap a Illa Elefant ia la badia King Haakon a rescatar la resta de la tripulació del desaparegut Endurance.
Aquí va acabar la major mostra d'honor, heroïcitat i valor amb l'Antàrtida com a escenari
Aquí va acabar la major mostra d'honor, heroïcitat i valor amb l'Antàrtida com a escenari, que hagués acabat amb la vida de tots els seus protagonistes a no ser per Shackleton.
La tomba té un monòlit de roca amb una estrella tallada de nou puntes a la part més alta. Al voltant de la sepultura hi ha uns petits vorades d'uns 20 cm d'alt. Just a sota d'Ernest Henry Shackleton, posa Explorer. Sens dubte, l'elecció de la vídua va ser encertada. Les seves restes formen part d'una terra que a punt va estar de costar-li la vida, una desconeguda terra per a la seva època a la qual, potser per això, se sentia atret irremeiablement. És difícil explicar què sents quan estàs davant de la tomba d'algú a qui consideres el major explorador del segle XX. Un nus a la gola em va fer que al poc whisky que vaig ingerir li costés arribar a l'estómac.
Per tornar a Ushuaia el mar ens va concedir una petita treva, les ones no sobrepassaven els sis metres d'altura, per aquests mars salvatges 1 fotesa.
La cita del fotògraf de l'expedició i millor cronista dels viatges als pols, Frank Hurley, no va poder descriure millor a Shackleton:
"Per a la direcció científica doneu-me a Scott,, per a un viatge ràpid i eficaç, doneu-me a Amundsen. Però quan estigueu en una situació desesperada, que sembli que no hi ha una sortida, agenolleu-vos i reseu perquè vingui Shackleton»
Comentaris (6)
Daniel Landa
| #
L'odissea de Shackleton és potser la major gesta de tots els temps. Gràcies, Raúl, per recuperar avui aquesta història.
Contestar
Lydia
| #
M'ha encantat el relat. I la frase de Frank Hurley, és molt bona.
Per descomptat, va ser una gesta increïble.
I m'agrada el costum del glop de whisky al cementiri.
Contestar
Iria Costa
| #
Heu llegit Atrapats al gel? Fantàstic llibre i retratat del que va passar de debò 🙂
Contestar
Raúl García
| #
No hi ha que Daniel.
El llibre que comentes, Tant de bo, és fantàstic, a més ve amb imatges de l'època, recomanable 100%.
Una salutació!
Contestar
Maria
| #
Em vaig llegir fa poc el llibre que comenteu, el de Atrapats en el Gel, de Caroline Alexander, i encara tinc la pell eriçada. Desconeixia el ritual del whisky a la tomba de Shackleton, suggerent detall per el resum de la que va ser una expedició llegendària.
En la mateixa obra s'apunta també què va ser de cada un dels mariners, científics i altres tripulació de l'Endurance. Molts d'ells van tornar a aquestes aigües, fins i tot per morir. Quina tindran aquests mars i terres del Sud que atrapen, meravellen i embogeixen!
Gràcies Raúl!
Pdt: Aquí teniu una nova seguidora dels vostres viatges al passat 😉
Contestar
Gonzalo Enamorat
| #
Hola, estic estudiant un Màster en Edició i estaria interessat en contactar amb Raúl García per sol · licitar col · laboració en el projecte de fi de curs.
Moltes gràcies
Contestar