Kruger: la nit que es va esbocinar el cel

Per: Javier Brandoli (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació


A les 21:00, sota una calor com mai he viscut en les nombroses vegades que he visitat el Parc Nacional Kruger, Sud-àfrica, ens afanábamos a muntar les tendes de campanya al campament de Letaba. Era impossible, desenes de milers de llagostes, en el terme més bíblic de la paraula, ens colpejaven la cara, cos i mans. Si encendías el frontal per clavar el picot s'abalançaven sobre tu en onades, gairebé et donaven bufetades. No, gairebé no, et donaven bufetades.

Quan vaig observar que els rentadors eren un mantell d'insectes, vaig sospitar que no seria fàcil això de fregar l'esquena amb l'esponja

Així aconseguim plantar les petites botigues. Vam decidir anar llavors al bany a prendre una dutxa. Ja en el camí, quan vaig observar que els rentadors eren un mantell d'insectes, vaig sospitar que no seria fàcil això de fregar l'esquena amb l'esponja. Fins i tot vaig arribar a plantejar si no era millor tirar-me al riu i deixar-me fregar l'esquena per algun cocodril que acabés amb això de forma més ràpida. Però no, vaig decidir seguir amb la fe que 20 metres més enllà les llagostes haurien tingut la consideració fins de preparar un bany calent amb escuma.

I el fet és que van haver de tenir perquè no faltava cap en aquells banys. A la porta, Víctor, Ana Paula i jo observem alegrement que havia milers de bestioles per les parets i el terra. "Jo aquí no hi entro", diu ella. "No passa res, jo t'acompanyo, no fan res ", respon l'optimista Víctor a boca de canó. Jo al · lucinava, francament mai havia vist una plaga d'insectes com aquella i ell estava disposat a donar-se una aigua entre milers de potes, ales i caps d'insectes grans, molt grans. "Jo no em dutxo ni encara que acompanyi la sisena flota", anunciar jo, el que va servir perquè emprendiéramos el camí de tornada a les nostres suites de lona amb temperatura interior d'uns 40 graus. Després de més de 15 hores de ruta amb 19 clients i havent dormit unes poques hores després de més de 2000 quilòmetres d'Àfrica a 72 hores, aquella nit semblava idíl · lica.

"Vine, que ja no hi són "va ser el comentari que em va donar temps a fer fins que vaig encendre el frontal i vaig notar 06:00 cops ràpids a la cara

Ens vam anar a sopar abans. Ens vam beure tot el que vam poder per retardar l'execució que ens esperava. Vam tornar passades les 24 hores amb l'esperança que les nostres col.legues de càmping s'haguessin marxat. "Vine, que ja no hi són "va ser el comentari que em va donar temps a fer fins que vaig encendre el frontal i vaig notar 06:00 cops ràpids a la cara. "Doncs sí que estan, obre més vi ".

Josep va ser l'únic que es va ficar a la botiga i es va adormir. Víctor, Ana Paula i jo, després d'uns 10 minuts d'asfíxia, sortim de les nostres lones. Jo em vaig ficar en el meu cotxe a dormir, sense poder obrir la finestra, per no ser massacrat pels insectes. Vaig dormir amarat de suor fins que va despertar en unes quatre hores. A les 06:00, començava un meravellós dia de safari pel parc. Els meus sis passatgers m'explicaven les coses bones del seu aire condicionat i la seva dutxa.

Al principi m'anava dormint. Vaig decidir prendre el camí que va de Letaba a Olifants per l'estrada de sorra. Les vistes del riu Olifants són espectaculars allà. Vam veure ramats d'antílops, Elefants, algun búfal i girafes. Al riu hi havia poca vida, només algun hipopòtam solt i un cocodril llunyà. A les 09 hores, arribem a Olifants. Esmorzem, contemplem les seves bellíssimes vistes i vam veure un ramat de girafes baixar a la llunyania fins apropar-se a la vora.

Els turistes s'impacientaven ja per veure felins. Quan ja s'han vist elefants, búfals, singlots ... la gent sempre vol als lleons i lleopards

Vam tornar a Letaba. Aquesta vegada prenem la carretera d'asfalt. Els turistes s'impacientaven ja per veure felins. Quan ja s'han vist elefants, búfals, singlots ... la gent sempre vol als lleons i lleopards. No hi va haver sort, rastregem per on vam poder però no els vam veure. "A la tarda ho vam intentar de nou", el traquilicé.

A les 15.30 estàvem en els cotxes. Hi havia pogut dormir uns 30 minuts. A un cotxe li faltava gasolina i la benzinera deia no tenir fuel. Ens vam ficar tots en tres cotxes. Sortim per la part de darrere de Letaba, direcció nord, aquesta vegada seguint l'estela del riu Letaba. Ara ja sí que no valia res que no fos un felí. Si haguéssim trobat un búfal pujat a un arbre no hagués merescut més que una simple foto ràpida. "Lleons, lleopards ... ", demanaven.

Digues totes les voltes que vaig poder mirant branques per trobar lleopards, al cel per veure voltors que em portessin als lleons i al capdavant amb l'esperança d'ensopegar amb 20 cotxes aturats que és la millor senyal que hi ha lleons o lleopards. Mentre, meus clients parlaven de la crisi a Portugal o de la recepta del bacallà amb nates, amb algun interval per recordar el feliços que eren si veiéssim uns quants lleons. No els vam veure i l'únic que em va passar va ser improvisar un meravellós capvespre per les seves càmeres. Els va encantar la foto i em van agrair amb un "hagués quedat genial aquesta posada de sol amb un lleopard en el medi".

Hauria quedat genial aquesta posada de sol amb un lleopard en el medi

Vam tornar amb una certa sensació de derrota. Sempre vols que la gent gaudeixi dels parcs. Els felins són la clau en els safaris. Kruger és un dels parcs on més fàcil és veure els big five, però aquella vegada no va poder ser en tres jornades.

Vam anar a sopar. Vaig arribar tard, estava esgotat i vaig aprofitar per donar-me una dutxa aquesta vegada en un bungalou (la pallissa que portàvem ens va fer llogar quarts). Em vaig asseure a la taula del restaurant de Letaba, ja de nit, a les fosques, pecar només per veure cisellat seu horitzó. El nostre grup d'alegres i encantadors portuguesos, molt aficionats a beure i riure, no sé en quin ordre, començaven a fer els seus càntics regionals.

Es va aixecar una olor a terra mullada, a terra per parir, a nits de cel esbocinat

De sobte, vaig notar el vent sacsejant a la cara. Es va aixecar una olor a terra mullada, a terra per parir, a nits de cel esbocinat. Em vaig fixar que al lluny es veien alguns llamps. Semblaven perduts, llunyans, inabastables. Aviat va arribar també el so. Es escoltaven els trons partir l'horitzó. El llunyà es va fer ràpid proper. La pluja va començar a descarregar amb força. L'aire era pesat amb la seva olor de entranyes. I de sobte, enmig d'aquelles jornades dures, difícils, passar el sublim, la màgia.

Els raigs il · luminaven el riu, l'entorn. Probablement eren centèsimes de segons que semblaven aturar el temps. Tot quedava congelat en els meus ulls. Intentava veure tot el que ensenyaven aquelles manades de raigs que cruixien el cel fins rebentar. Sota el seu estrèpit apareixien uns elefants que no hi eren, que no existien fins que la naturalesa va decidir mostrárnoslos. Hi havia grups de impales, alguns waterbuck i uns pocs hipopòtams en la mateixa aigua. A la dreta, lluny, em semblava veure unes girafes però la llum i el temps no m'ha deixaven cerciorar mai. Van passar uns quants raigs d'aquella tempesta perfecta i no vaig poder descobrir si eren branques, colls o gens.

Sota el seu estrèpit apareixien uns elefants que no hi eren, que no existien fins que la naturalesa va decidir mostrárnoslos

Vaig sortir del sostre del restaurant. Em vaig quedar de peu sota aquell mantell de pluja que es lliscava com un torrent. Contemplava aquell cel violent sacsejant tot, sacsejant meus ulls. Era feliç. Crec que és la imatge més bella que mai em va regalar el parc. Es va fer el silenci. La naturalesa ens va fer a tots petits. No hi va haver càntics per un temps. No hi va haver res. Només una tempesta que va marxar de sobte per tornar a enfosquir tot. Això va esdevenir en el meu pitjor viatge al parc Kruger.

PD. No portava càmera de fotos en aquell viatge. Les fotos que veieu en aquest post són de les set vegades diferents que he entrat en aquest lloc que adoro. La primera va ser al maig de 2010. L'última al febrer de 2013 Aquella nit de novembre de 2012, on no vaig aconseguir en tres dies veure cap felí, mai la oblidaré. El meu pitjor safari és el que mai oblidaré.

 

  • Compartir

Comentaris (7)

  • Ana

    |

    Sublim… Dels teus millors paràgrafs!
    De sobte, vaig notar el vent sacsejant a la cara. Es va aixecar una olor a terra mullada, a terra per parir, a nits de cel esbocinat. Em vaig fixar que al lluny es veien alguns llamps. Semblaven perduts, llunyans, inabastables. Aviat va arribar també el so. Es escoltaven els trons partir l'horitzó. El llunyà es va fer ràpid proper. La pluja va començar a descarregar amb força. L'aire era pesat amb la seva olor de entranyes. I de sobte, enmig d'aquelles jornades dures, difícils, passar el sublim, la màgia.

    Contestar

  • Rosa

    |

    Llegint les teves paraules a cada moment estic més emocionada per anar. Espero gaudir tant d'això com tu (fins i tot encara que no es vegin felins).

    Contestar

  • Eduardo

    |

    Genial Javier. Un delit llegir les teves paraules.

    Contestar

  • Juan Antonio Portillo

    |

    Igual que otr @ s col · laboradors de VAP, cada un amb la seva particularitat, tens el do d'escriure i transmetre amb el cor, i això, hagi felins o no, m'impacta i m'arriba. Em fa viure el que tu has viscut.
    Bell relat del parc, Brandoli. Al final el cel et va regalar una dutxa màgica!!!!!
    Abraçades

    Contestar

  • Javier Brandoli

    |

    Va ser senzillament un d'aquells moments màgics que et regala la natura. El lloc adequat en el moment adequat. Gràcies als quatre per les vostres paraules.

    Contestar

  • Lydia

    |

    Magnífic relat. Ha estat un plaer llegir-lo.
    Crec que la tempesta va ser en el teu honor. Després de les peripècies per les que vas passar, almenys vas gaudir d'un espectacle.

    Contestar

  • Nacho de la Moneda

    |

    Excepcional, ple d'humor i bones sensacions.

    Contestar

Escriu un comentari