La costa de les promeses
D'Una profunda cicatriu esquinça Les carns d'Una muntanya Que SEMBLA invencible. La porta Que Obrim paràgraf Assolir la costa és sense marejador ziga-zaga Que ha mossegat la roca D'Una estacada naturals Per Què les Petites Criatures Que conformen la Humanitat puguin anar de Lubango a Namibe. El nostre 4×4 s'ha enfilat fins a dalt del pas de Leba, l'altímetre senala 1.700 m. i Ens Quedem extasiats davant l'ONU panorama Que, Com les ancestrals legories mitològiques, és Meitat Meitat Humà Naturalesa. D'una banda, la Natura ens hipnotitza amb vistes sublima A les muntanyes, esvelts salts d'aigua i farallons Que s'enfilen sense pietat la terra. I Per L'Altre Costat, l'ésser humà ha generat una impactant carretera que serpenteja escabrosamente per la roca fins que es fon amb els suaus turons de la plana i es perd culebreando a la llunyania.
La naturaleza nos hipnotiza con vistas sublimes a las montañas, esvelts salts d'aigua i farallons Que s'enfilen sense pietat la terra
A esquena d'aquest niu d'àguiles hem deixat Lubango, la primera gran ciutat que hem trobat a Angola. Una simbiosi de realitat i futur la modelen. Futur quan veiem que hi ha electricitat, les fonts llancen la seva aigua cap al cel i els edificis colonials que han sobreviscut s'estan rehabilitant, encara que gairebé tots alberguen estaments oficials. Realitat quan els habitatges són mantingudes en peu, amb prou feines, pels seus inquilins. Realitat quan centenars de persones intenten sobreviure convertint-se en venedors ambulants per les voreres i quan tota la perifèria és un mar de barraques de tova amb sostres d'uralita. El bosc urbà el conformen pals amb enormes cartells que publiciten la telefonia mòbil i advertiments per protegir de la SIDA, en un intent desesperat de frenar aquesta maleïda plaga que arrasa el país.
La ruta fins a la costa és espectacular: boscos de baobabs a les muntanyes per anar deixant pas al desert, formacions rocoses artístiques i una vall oasi ple de prosperitat… fins que arribem a la seductora Namibe. Va ser en 1482 quan va recalar en aquest enclavament de somni el portuguès Diego Cao, el primer occidental que va trepitjar aquesta costa de promeses. Avui dia, gaudim d'un poble pesquer amb refulgents reminiscències lusitanes i, encara que molt deteriorat per manca de manteniment, es va lliurar del rodet destructor de la guerra. Els seus carrers, esquitxades per residències colonials, mostren tímidament el seu passat esplendor. La Llotja desborda de vida i rialles, les peixateres i els clients xerren animadament mentre esperen ansiosos l'arribada de les primeres barques carregades de peix. Un rosari de cales sorrenques i solitàries platges conformen l'entorn d'aquest paradís costaner.
Costava treball evadir la vista del tauler amb les fotos dels seus companys víctimes d'aquests artefactes assassins
Tornem a Lubango per prosseguir la nostra ascensió per Angola. A l'interior, de nou ens enfrontem a centenars de quilòmetres de carreteres que podrien servir de trinxeres. Tot i ser una carretera nacional, tardamos más de 5 hores a fer els primers 190 quilòmetres. i quan la nit ens estava acorralant albirem unes llums que ens van donar esperança. En acostar-nos trobat càmping sense desactivació de mines. Pernoctem amb Ells i, mentre xerràvem amb aquests joves, costava evadir la vista del tauler amb les fotos dels seus companys víctimes d'aquests artefactes assassins. Ara, cada vegada que vèiem un cartell de "perill mines" ens entrava un calfred en recordem d'aquells valents nois, gairebé nens, que es juguen la vida diàriament per netejar Angola d'aquest verí tan mortífer.
Benguela suposa el premi a tantes fatigues. L'escenari natural, aliè a les misèries humanes, llueix enlluernador: solitàries platges interminables, palmeres, badies plenes de barques i ports naturals amb pobles pesquers les cases baixes tenen clares petjades de temps millors però amb la guerra acabada… torna a ser una costa plena de "portes obertes" a un futur ple de promeses.
La ciutat de Benguela es dilata al llarg d'una infinita platja i molts edificis colonials han recuperat el seu boato, albergant edificis administratius o residències d'autoritats locals. Però també les escoles i hospitals llueixen un enlluernador renéixer. L'entrada a la propera Lobito, segon port més important del país, és caòtica però l'aclaparament s'acaba quan ens endinsem en el seu llarg, estret i sorrenc espigó. És la part noble de la ciutat, seus 5 Quilòmetres. de llarg i 150 m. d'ample alberguen platges coquetes, casetes alternant amb grans viles colonials, unes ben mantingudes, altres recentment restaurades i algunes tristament abandonades a la vora del col · lapse. Una gran tempesta ens obliga a aturar-nos perquè és impossible veure res per la brutal quantitat d'aigua que es precipita sobre els vidres del tot terreny. L'època de pluges avança sense treva, esperem que no compliqui massa la nostra següent etapa.
