L'exposició d'Hernán Cortés a Madrid (II)
Itinerari d'Hernán Cortés. Així es presenta al visitant l'exposició que Madrid dedica, fins al proper 3 de maig, al conqueridor de Mèxic, reparant un oblit històric de gairebé cinc segles. L'exposició és un lloable intent de desempolsar la memòria de Cortés -personatge maleït on n'hi hagi, tant a Mèxic com a Espanya– però, però, quan vaig acabar de recórrer-la me'n vaig anar amb l'amarga sensació que deixa passar l'oportunitat de fer honor al seu nom i comptar, per sobre de qualsevol altra cosa, la fascinant aventura de la conquesta de Mèxic.
El primer que em va cridar l'atenció va ser la penombra regnant a la majoria de les sales, potser una metàfora de la foscor a què la història ha condemnat Cortés. Costava, fins i tot, llegir alguns dels cartells informatius (farien bé a repartir llanternes als visitants), una dificultat afegida al minvant cos de les lletres dels panells.
Em va cridar latenció la penombra de les sales, metàfora de la foscor a què la història ha condemnat Cortés
En una petita sala de projeccions s'emetia un documental sobre Hernán Cortés… rodat per la BBC. Una dada molt reveladora del desdeny amb què Espanya ha mirat històricament el conqueridor. No hi ha un sol documental espanyol que pugui exhibir-se a la major exposició sobre Hernán Cortés que es recorda al nostre país. L'habitual i sorprenent complex de culpa respecte de l'antic imperi, l'atribulada contrició (transformada en saudade en els nostres veïns portuguesos) per haver tingut un dia la gosadia de repartir-nos el món. Marca Espanya, sens dubte.
Em va semblar que l'exposició s'havia organitzat en veu baixa, com demanant perdó per l'inusitat atreviment de dedicar-la a Cortés.
Em va semblar que l'exposició s'havia organitzat en veu baixa, com demanant perdó per l'inusitat atreviment
Sens dubte, la troballa més sorprenent és la de les restes dels espanyols que van ser massacrats al costat dels seus aliats tlaxcalteques -dones, nens i ferits inclosos- al juliol de 1520 pels indígenes del poblat de I llavors (rebatejat en llengua nahuatl com a «lloc on se'ls van menjar») quan es dirigien a Tenochtitlan.
Comportaments brutals en temps brutals, uns tràgics esdeveniments que, com s'indica en un dels panells informatius, «no s'han d'interpretar de manera anacrònica com a meres expressions de la violència de la guerra». Més aviat documenten -afegeix- «el dur conflicte cultural, religiós i ideològic que va comportar aquella primera trobada entre dos mons». Molt oportú el comentari, que endolcifica la matança de 550 persones, 40 d'elles espanyoles. El més curiós és que a Cortés sí que se l'ha jutjat de forma anacrònica en totes les seves conductes, passant els seus episodis més cruels pel tamís d'un decàleg de drets humans aleshores, i molts segles després, inexistent.
Confiava que, per una vegada, Espanya seria capaç d'afrontar la conquesta amb la passió legítima de la mare orgullosa dels seus fills
Esperava que l'exposició em portés de la península de Yucatan a les platges de Veracruz i d'aquí, a través de Cempoala, Tlaxcala i Cholula, fins al vell cor de l'imperi asteca, que en el recorregut palpités l'emoció i les intrigues d'un dels grans episodis de la Història, que m'acostés de primera mà als seus protagonistes i desgranés amb valentia i rigor els esdeveniments més polèmics.
Confiava, en fi, en què, per una vegada, Espanya seria capaç d'afrontar la conquesta de Mèxic amb la passió legítima de la mare orgullosa dels seus fills, sense esquivar els episodis dramàtics ni absoldre conductes brutals, però fugint alhora dels maniqueismes que l'han acomplexat durant segles.
Al marge d'aquestes mancances, l'exposició és un primer pas encertat per restituir Hernán Cortés a la Història
Itinerari d'Hernán Cortés, ja dic, no aconsegueix aquest objectiu -més enllà de l'indubtable interès de les peces exposades i de l'atractiu dels elements audiovisuals- i l'intent (si és que n'hi va haver) es queda a mig camí. Sí que és remarcable, però, la posada en valor que realitza de la Nova Espanya (com es va denominar el virregnat) enllumenada per Cortés, que com bé apunta «es va convertir en la regió més rica, culta i avançada d'Amèrica», amb un nivell de vida superior a moltes regions de la vella Europa. No en va, als seus dominis es va posar en circulació la primera «moneda única» de la història: el «dur» mexicà de plata. Tot i Hernán Cortés, és clar.
Al marge d'aquestes mancances, l'exposició és un primer pas encertat per restituir Hernán Cortés a la Història, «amb totes les grandeses i tots els defectes», com desitjava el premi Nobel mexicà, ja mort, Octavio Paz, una de les veus més preclares del Mèxic modern. Aneu a veure-la, si en tenen ocasió (Centre d'Exposicions Art Canal, al costat de la madrilenya Plaça de Castella) i deixeu-vos sorprendre per la magnitud de la conquesta de Mèxic.
