La impossible fugida de l'Índia i els seus camins de fang
"Si us plau", vaig pensar en veure aquell voluminós objecte en l'asfalt, "Que sigui una merda de vaca i no una pedra". M'havia despistat només mig segon però a la velocitat que circulava, no més de vuitanta-cinc per hora, em resultava impossible esquivar o frenar. Havia de passar per sobre. Si era una roca, estava més que fotut. Afortunadament, era merda.
Molta merda es diuen els actors per desitjar sort abans de la representació. Doncs a la merda de carreteres de l'Índia he tingut molta idem, si no, és inexplicable que encara estigui sencer i que hagi pogut recórrer en cinc dies la interminable distància que separa Madràs de Raxaul a la frontera amb Nepal, 3000 quilòmetres de la més infernal carretera que un pugui imaginar.
Vull marxar com més aviat? Ja fa més d'un mes a l'Índia i estic fins als nassos. He après a odiar aquest país pels grans detalls com les escombraries, la pol · lució o el tràfic, però també pels petits, per la convivència dia a dia amb els indis.
He après a odiar aquest país pels grans detalls com les escombraries, la pol · lució o el tràfic, però també pels petits, per la convivència dia a dia amb els indis
Com a simple vianant, encara se'ls pot suportar, però al viatjar en moto resulten molt irritants. Quant t'atures, immediatament t'envolten i et sotmeten al mateix interrogatori de consum, preu i velocitat. És una cosa habitual en altres països generar curiositat quan viatges motoritzat, però aquí és diferent. Només els interessa la moto.
A l'Àfrica, Amèrica o Àsia la moto genera interès, però més el genera el viatger. Qui ets, què fas, per què has vingut? Pots aprendre i ensenyar, et relaciones i interactues. Aquí no. Aquí sobres. Ets un destorb. No pintes res, més aviat els molestes, preferirien quedar-se sol amb ella. És una sensació desagradable. No hi ha calor humà, no hi ha contacte real. Ets un mer respondepreguntas. Preguntes absurdes, més. Quant costa una BMW? Per a tu la lluna. Què més et dóna? Normalment sempre tir pel baix perquè no creguin que sóc ric. És absurd. Per a un indi de classe baixa, encara que costés deu vegades menys seguiria sent un preu inabastable. Així que he començat a fer una cosa nova. Inflar el seu valor fins a nivells absurds.
- Quant costa?
-Deu milions de dòlars.
Ningú em mira incrèdul, va sorprendre el sospitós. Deu milions de dòlars té el mateix significat per a ells que deu mil. Tant se val. La pudor dóna. Sempre la mateixa pregunta.
- Quant costa?
Però el pitjor no és contestar una i altra vegada el mateix, sinó que pretenguin que els ensenyi els pits perquè sí. Ahir estava parat a la porta de l'oficina de canvi de divises que hi ha a George Town, al concorregut centre de Madràs. Per descomptat, la moto va causar sensació i aviat la van envoltar desenes de curiosos mòbil a mà per fer-li fotos. Un dels tipus presents em va localitzar uns metres més enllà i em va demanar que arrenqués el motor, que volia sentir com sonava. Així per les bones. Aquestes pretensions o intentar pujar-hi per fer-se una foto sense demanar permís és com si jo arribés davant d'una tia que m'ha agradat pel carrer i li digués.
-Eh, massissa, ensenyeu-me els pits.
Dies després de deixar Madràs, desperto a les 5:00. Al mapa veig que el pas fronterer està a 300 quilòmetres. Ja sé que això pot suposar un dia sencer
Dies després de deixar Madràs, desperto a les 5:00. Al mapa veig que el pas fronterer està a 300 quilòmetres. Ja sé que això pot suposar un dia sencer. Ni tan sols esmorzar. Surto aviat sota un cel plomís i ominós. Fa dies que només hi ha boira. Sense sol, això és només brutícia, fang i pols. No obstant això, la ruta comença agradable. La carretera és estreta però amb poc trànsit; serpenteja entre llogarets bengalís d'allò més pintoresc i una verda floresta plana sobre nosaltres.
És idíl · lic. El GPS només indica 220 quilòmetres per arribar a destinació. Confiat, viatjo feliç i satisfet. Per fi, penso, he deixat enrere l'horror del trànsit i les congestions. Feliç i satisfet fins que el navegador es desorienta i no troba el camí. Aquests mapes no són molt moderns i les obres o els desastres els converteixen en inútils. Ja no sé on sóc. Els paisans em diuen que vagi per un camí de cabres que no se sap el que pot allargar-. El coix i s'allarga ni més ni menys que 100 quilòmetres de pista sense asfaltar.
Els paisans em diuen que vagi per un camí de cabres que no se sap el que pot allargar-. El coix i s'allarga ni més ni menys que 100 quilòmetres de pista sense asfaltar
És com tornar a la pista de Moyale, però amb una gran diferència: la gent. Aquí hi ha una humanitat espessa, innombrable, infinita. El camí destruït està transitat per la mateixa rebombori de trastos, vehicles, animals i vianants que les carreteres nacionals. Vaig donant bots amunt i avall sobre pedres i sots ia més he de esquivar tots aquests obstacles. Sempre hi ha alguna cosa que pot ser pitjor i el dia d'avui fa bo el d'ahir. I això que encara no sé el que m'espera per acabar-.
El club i el progrés en Barrancas del pop, sorra i asfalt polvoritzat.. La roda davantera dóna llantazos contínuament i jo només demano que no em foti la moto en aquest lloc, que em permeti sortir de l'Índia. Necessito sortir de l'Índia. La promesa que la frontera és a prop m'anima. La vull creuar avui, aquesta nit, en plena foscor si cal, però vull veure fora d'aquest país de bojos on els conductors homicides em persegueixen, treuen el cap per la finestreta i amb els seus dentadures oscades i enrogides pel betel somriuen i em criden.
-Eh, massissa, ensenyeu-me els pits.
He après a odiar aquest país pels grans detalls com les escombraries, la pol · lució o el tràfic, però també pels petits, per la convivència dia a dia amb els indis
Comentaris (1)
isaac
| #
Sensacional article, molt útil per a futurs viatgers … mai deixis de ser vianant a l'Índia xD
Contestar