Lalibela: la Jerusalem negra del rei de les abelles

Per: Ricardo Coarasa (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

[pestanya:el viatge]

Aquesta ciutat prodigiosa on mirar cap amunt és mirar cap avall, on la terra sembla haver engolit l'obra de l'home en un rampell colèric, desborda història i mites a parts iguals. Etiòpia, nació entre nacions, va somiar un dia amb una Jerusalem africana que estalviés als cristians la llarga peregrinació a la ciutat santa de David i Salomó. Lalibela és la resposta. Semblant prodigi només podia estar a l'abast d'un rei coronat per un eixam d'abelles. Arribar fins allà no va ser fàcil, però el magnetisme que desprèn aquest enclavament aureolat per la llegenda és massa intens per deixar-se doblegar pel camí.

Ens va costar nou hores recórrer els 280 quilòmetres que separen Mekele de Lalibela, nou hores rehilando ports pel muntanyós nord d'Etiòpia. La ciutat s'aboca a la fi sobre un turó, enigmàtica i tan llunyana com si la distància no es mesurés en metres, sinó en segles. La Jerusalem negra atresora onze esglésies excavades a la roca que, amb certificat o sense de la Unesco, són una de les meravelles d'aquest ample món amb capacitat infinita per sorprendre.

Déu va revelar a Lalibela que regnaria a condició que edifiqués deu esglésies que emulessin als temples celestes

Va ser el rei Lalibela, qui va acabar donant nom a l'antiga Roha, qual es va decidir a escometre empresa tan descomunal al segle XII. El monarca etíop va ser un ésser extraordinari des del mateix moment del seu naixement, quan un eixam d'abelles va sobrevolar el seu bressol sense picar-, un presagi de majestat. La legió d'insectes havia triat al seu rei, fins al punt que la seva mare va decidir dir-Lalibela ("Les abelles reconeixen la seva sobirania" en llengua agaw).

Amb el temps, seu germà gran, destinat a governar, va intentar alterar el veredicte i va manar assassinar-, però una cohort d'àngels ho va ascendir al cel, on Déu li va revelar que no era encara la seva hora i que finalment regnaria a condició que edifiqués deu esglésies que emulessin als temples celestes que havia pogut admirar fugaçment en aquest arravatament místic. De nou els àngels el transportarien, abans de coronar-se com sobirà, fins Jerusalem, on va decidir aixecar una rèplica a les muntanyes etíops del Lasta, perquè els cristians poguessin peregrinar-hi mentre la Ciutat Santa estava en mans de Saladí. L'afany el va portar vint anys i, vuit segles després, les esglésies de Lalibela segueixen sorprenent al món.

Aviat ens amenacen els guies locale; 01:00, que està conscienciat que el turista és en certa manera una mena d'ONG ambulant, no es resisteix

Els temples estan dividits en dos grups separats pel riu Yordanos (Jordà). A un costat, la representació del Jerusalem terrenal; a l'altre, el celestial. Allunyada de tots dos, l'església més espectacular, la de Bete Giorgis, excavada en honor al patró de Etiòpia, Sant Jordi. La primera visió, però, és horripilant, doncs modernes estructures d'acer cobreixen per complet un dels temples, el de Bete Medhane Alem, el més gran de tots amb els seus 37 metres de llarg i gairebé 24 d'ample. La seva protecció, segur, és molt beneficiosa, però estèticament el contrast és massa accentuat per no emportar una decepció. El progrés, de vegades, està renyit amb la lírica.

Coberta 200 birrs per entrar i de seguida ens amenacen els guies locals, que reclamen altres 150 (gairebé deu euros, un preu excessiu sens dubte) per fer de cicerones. Un, que està conscienciat que el turista és en certa manera una mena d'ONG ambulant, no es resisteix. Baixem a les entranyes de la terra entre els racons on la fe es va fer un lloc. Resulta aclaparador imaginar com se les apañarían per anar modelant columnes i capitells i buidant naus fins a aixecar uns temples que, a dir del primer europeu que els va admirar, el capellà portuguès Francisco Álvarez, "No és possible que al món es troben altres com". Ja dins, la llum és molt tènue i el temor a les puces, xinxes i altres paràsits que poblen les catifes (de vegades se'ls veu saltar de forma gimnàstica) s'accentua quan toca descalçar per recórrer l'església, com és preceptiu en tots els llocs sagrats etíops. A la penombra tres tombes estan acompanyades d'altres tants noms, i no qualssevol: Abraham, Isaac a Jacob i, ni més ni menys, un altre gest de complicitat a aquesta ciutat construïda sobre metàfores i vincles espirituals amb Terra Santa.

Assumeixo la meva condició de intrús, però sense escarafalls ni falsos remordiments: els 200 birrs de l'entrada han de contribuir, modestament, a que aquesta meravella no s'ensorri

La visita es passa entre passadissos, túnels de vermella gres, fosses verticals i desenes de coves on els eremites encara busquen a Déu en la foscor. Oran sense descans desatenent de qualsevol aliment i, al pas del turista, algun es cobreix completament amb el seu gabi, protegint la seva fe de la mirada estranya. Què pensaríem nosaltres si al costat dels confessionaris de les nostres esglésies es detinguessin els turistes, càmera en mà, escodrinyant aquesta intimitat espiritual? Assumeixo la meva condició de intrús, però sense escarafalls ni falsos remordiments: els 200 birrs de l'entrada han de contribuir, modestament, a que aquesta meravella no s'ensorri un bon dia per manca de recursos.

L'església preferida del rei Lalibela, Bete Mariam, té només tres naus i el seu altar, com els altres, està orientat cap a l'Est, mirant a la germana Jerusalem. Fora hi ha un petit estany on les dones es banyen a la recerca de la fertilitat. Tot és màgic en aquest recorregut intimista pel subsòl. Sobre els nostres caps projecten les seves ombres rudimentaris ponts de fusta que permeten als monjos accedir a les esglésies per dalt. És fàcil trobar-se amb alguns d'ells pregant a l'interior dels temples, cantant-li al seu Déu amb els seus keberos (tambors) i sistres (una mena de sonalls de peces metàl · liques). Recolzats sobre els mekuanias, bastons amb els que marquen el ritme de la música, segueixen amb el seu ritual sense deixar-se alterar per la presència del visitant.

Pelegrinar fins aquí a mínim un cop és una obsessió per a qualsevol cristià etíop, que tornarà a la seva llar satisfet amb un grapat de terra vermella a la butxaca

En Ompli Gòlgota es troben les restes del rei Lalibela, però la seva tomba no es pot visitar. La devoció dels fidels estar a punt de arruïnar per les llàgrimes d'emoció, la cera de les espelmes i les incessants carícies que van desgastar la pedra. Inevitablement, me'n recordo del pilar perforat pels petons dels devots a la estimada basílica del Pilar a Saragossa. Pelegrinar fins aquí com a mínim un cop a la vida és una obsessió per a qualsevol cristià etíop, que tornarà a la seva llar satisfet amb un grapat de terra vermella de Lalibela a la butxaca.

Però la culminació de la visita es produeix en arribar a l'església de Sant Jordi, amb el seu inconfusible planta de creu llatina enterrada a la muntanya, sense parangó en l'art africà de l'època. Per als qui, ingènuament, pensen que la història d'Àfrica comença amb la colonització vet aquí un immillorable exemple de l'excepcional llegat històric i artístic d'Etiòpia, la nació cristiana amb la qual fabularon els regnes europeus de l'edat mitjana buscant el mític Prest Joan, potser el propi rei Lalibela. Cuantan que va ser l'enuig de Sant Jordi, en veure que no havien consagrat en el seu honor cap de les deu esglésies, el que va determinar al sobirà a escometre la construcció de l'onzè temple, el més espectacular. Va complir amb escreix.

Amunt, en la superfície, s'acosta a Bete Georgis una comitiva fúnebre. S'escolten els sanglots i ais estripats de les ploraneres

Dins de Sant Jordi, reproduïm el ritual de saludar respectuosament al sacerdot de vistosa túnica i besar la seva creu processional, que tots exhibeixen orgullosos. Dos pelegrins cecs comparteixen l'emoció del moment. Allà dalt, en la superfície, s'acosta a Bete Georgis una comitiva fúnebre. S'escolten els sanglots i ais estripats de les ploraneres. L'església està a punt de tancar per al funeral. En sortir, m'agenollo per agafar un grapat de terra de Lalibela.

[pestanya:consells pràctics]
Després de la ració d'espiritualitat, no està de més aventurar a la nit de Lalibela per beure uns glops de Teich, el licor de mel local, i cantar cançons etíops. Nosaltres ho vam fer al "Tej Casa" i ho vam passar d'allò més bé entre un grup de amharas de Dessie, la capital de la regió de Wollo. Va ser una nit de rialles i litres de Teich, de crits guturals al so del masiko (petit violí d'una sola corda) i companyonia alcohòlica, el perfecte contrapunt per a una jornada de plena misticisme.
[pestanya:FINAL]

  • Compartir

Comentaris (2)

  • arturo

    |

    Francament espectacular la història. Són vostès una de les més atractives finestres per treure el cap a Àfrica. Enhorabona de cor

    Contestar

  • Mero

    |

    Entre el sagrat auguri de les abelles i l'ombra fosca del mític Saladí… Banyes teves històries en llegenda, convertint-les en relat èpic i m'encanta. Per això les llegeixo amb la il·lusió d'una nena que devora un conte de fades 🙂 Gràcies

    Contestar

Escriu un comentari