Els estanys més bonics del Pirineu

Per: Ricardo Coarasa (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Des de lluny, semblen llàgrimes de les muntanyes. Més de prop, seva presència es realça envoltats de cims i colls. Els estanys, denominació que s'utilitza en el Pirineu aragonès per referir-se als llacs de muntanya, traspuen pau i són protagonistes d'algunes de les més belles postals del massís pirinenc. He pujat fins a uns quants buscant la tranquil · litat de les muntanyes i sóc conscient que elaborar una llista amb els millors és, per endavant, profundament injust. Em limitaré doncs a fer un breu recorregut per alguns dels meus preferits, als quals he tornat puntualment aquest estiu. De la vall de Tena Artouste, d'Astún al parc nacional d'Ordesa, Sansanet d'una Candanchú, vagi per davant que les meves paraules són res davant la rotunditat de les fotografies que il · lustren aquest reportatge. En aquest cas, les paraules gairebé estan de més.

Els estanys, denominació que s'utilitza al Pirineu aragonès per referir-se als llacs de muntanya, traspuen pau

Un dels primers que vaig descobrir, encoratjat per l'amor a les muntanyes del meu pare, va ser el estany de Escalar o de les granotes (2.092 metres), al qual retorn quant tinc ocasió. Aquest any, més, guiant els passos del meu fill, una satisfacció afegida. Per als més reticents, l'avantatge és que es pot pujar en telecadira fins a les rodalies de l'estany (simplement cal baixar una costa). Jo mai ho he fet, la veritat, perquè la pujada caminant tot just porta una hora i quart i no és exigent. El camí està molt marcat i arrenca al costat de la cadira de Truites a l'estació d'esquí de Astún, al Pirineu d'Osca. Té, més, al · licient que es pot caminar fins a la frontera amb França i completar un recorregut llarg (de més de vuit hores), la travessia de Ayous, amb un bon nombre de llacs en territori francès fins Sansanet. Al costat de les fites que marquen el límit fronterer s'aixeca un pic interessant, el dels monjos (2.349 metres), que es pot coronar en només mitja hora.

Dinar a la vora del estany de Estanés és gairebé una obligació abans d'emprendre el retorn

En l'estació de Candanchú, costat del telecadira de debutants, arrenca el sender que, a través del bosc de faigs, porta fins al estany de Estanés (1.780 metres), al qual també es pot pujar, passada la frontera de Somport, des Sansanet (l'aparcament està senyalitzat a quatre quilòmetres del lloc fronterer). Així ho vaig fer l'última vegada que el vaig visitar, fa només uns dies. Aquest últim recorregut és més curt i es pot arribar al llac en una hora i quart. La pujada és espectacular (el començament està més protegit per un bosc que alleuja la calor) i dinar a la seva riba és gairebé una obligació abans d'emprendre el retorn.

Al veí vall de Tena, un dels més bells que conec al Pirineu, el telecabina de Panticosa funciona durant l'estiu per alleujar la duresa de les ascensions als excursionistes. Això facilita l'ascensió als estanys de Sabocos (1.905 metres) i dels Ases (2.060 metres). Al segon, el més allunyat, es pot arribar en menys d'una hora i en el descens es remata el matí amb el de Sabocos. Els dos són espectaculars, encara que les facilitats afegides del telecabina han ampliat la nòmina d'afortunats que s'acosten a aquests paratges. A més a, un autocar s'acosta als turistes que no volen, o no poden, donar-se la caminada fins al estany dels ases. La pujada des del final del telecabina discorre per una avorrida pista que compensen les meravelloses vistes de la vall de Tena, però es pot alleujar prenent senders que parteixen d'ella muntanya amunt. Una jornada ideal per gaudir en família o amb nens.

Un autocar s'acosta als turistes que no volen, o no poden, donar-se la caminada fins al estany dels ases

Més exigent és el estany de Pondiellos, al qual es puja des del balneari de Panticosa. La pujada devora metres d'altitud des de les primeres corbes i cal salvar un coll, del mateix nom, gairebé a 3.000 metres d'alçada. Però pocs llacs tenen un guardià tan poderós com la impressionant marmolera dels Inferns, una successió de tresmils als quals es pot pujar (l'itinerari és llarg i bastant dur) per l'itinerari que porta als estanys més populars de la zona, els de Bachimaña i els Blaus. Molt a prop seu, els estanys de Brazato, menys concorreguts, són altres dels meus preferits.

Pocs llacs tenen un guardià tan poderós com la impressionant marmolera dels Inferns

En territori francès es troba el llac de Artouste, que té una peculiaritat que no atresora cap altre. Per les vessants que l'envolten circula, una 2.000 metres d'alçada, el tren turístic més alt d'Europa. A l'estació d'esquí (a la qual s'arriba en 15 minuts des del pas de Portalet, costat de l'estació de Formigal) es pot adquirir un tiquet per pujar primer en telecabina i després en el trenet (al voltant de 25 euros per persona). El viatge, l' 50 minuts, és trel'ndamente aeri, i els paisatges no deixen indiferent a nadia. En acabar el recorregut, l' llac de Artouste és només 15 minuts. Si un té la sort que les muntanyes circumdants es reflecteixin en les aigües del llac, el desemborsament està més que justificat. L'excursió, clar, es queda curta, però des del mateix llac parteix un sender senyalitzat que porta, en una hora i quart, a un altre llac proper i al coll de Artouste, just al vessant de davant a la de les vies fèrries.

A 2.000 metres d'alçada, el tren turístic més alt d'Europa, porta fins a les faldilles del llac de Artouste, a França

Deixo per al final el ibón situat a major altitud del Pirineu, el llac gelat del Mont Perdut, enfilat al coll del massís a poc més de 3.000 metres. No és un paisatge per gaudir d'un dinar solaçant al sol. Sol fer fred i el vent bufa amb força fins a l'estiu. De reduïdes dimensions, es va fent més petit, fins a semblar just un toll, mentre es puja per la duríssima escupidera que porta al cim del Perdut. Però el seu entorn, flanquejat pel cilindre de Marboré, és màgic i cap muntanyenc que ho contempli el oblidarà fàcilment.

  • Compartir

Comentaris (3)

  • Juan Antonio

    |

    Magnífiques fotografies Ricardo ¡¡¡¡i molt bona la guia que ofereixes per visitar aquests bells paratges. Gràcies.

    Contestar

  • Santiago

    |

    Gràcies per compartir aquests bonics racons que Pirineus ens brinda. Us deixo dues recomanacions, el ibón del Anayet (Formigal) i per a mi el més espectacular El estany de Tebarrai (GR11 des Panticosa a Sallent de Gállego)

    Salutacions

    Contestar

  • ricardo

    |

    Molt bones recomanacions Santiago. Els conec els dos, però els estanys d'Anayet, que per descomptat també podrien estar en aquesta selecció, els he pujat per Canal Roya per després fer el pic, que és molt aeri en la seva part final (la famosa xemeneia) i que té unes vistes espectaculars del Migdia. ABZ

    Contestar

Escriu un comentari