Els paisatges de la Generació del 98

Per: Eduardo Martínez de Pisón (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Ha sortit recentment de la impremta un llibre meu sobre el paisatge en les lletres espanyoles. En realitat té els seus anys, doncs va néixer en el seu dia de dues conferències, una sobre l' Ortega, i 1995, i una altra sobre la Generació del 98, i 1997. Vaig reunir aquells textos inicials en un llibre que es va publicar com a contribució al centenari de 1898. L'obra es va cridar llavors, i segueix ara amb el mateix títol, Imatge del paisatge. La Generació del 98 i Ortega i Gasset. En ser el llibre de 1998 de circulació restringida, avui s'ha tornat una obra pràcticament impossible de trobar. Però, com alguns pensen que la seva aportació segueix vigent, li ha semblat a l'editorial Forcola oportuna la seva reedició. Aquest llibre és, doncs, la mirada d'un geògraf sobre una aportació literària al paisatge espanyol. Amb això, el paisatge del 98 ha tornat al camí no estrictament des de les lletres, sinó de l'hàbit del professional en observar paisatges.

Aquest llibre és, doncs, la mirada d'un geògraf sobre una aportació literària al paisatge espanyol

La imatge cultural del territori espanyol té lògicament a veure amb la que es desenvolupa a Europa des Petrarca, els naturalistes del Renaixement to, i els viatgers il · lustrats i romàntics. Però amb certa independència. En dates més recents fins i tot va adquirir una qualitat pròpia cridanera, de tal entitat que ha donat lloc al fet que la seva influència sigui encara directa en com mirem, ja que ha atorgat un revestiment cultural del paisatge. Aquesta imatge va ser sentida i ideada pels artistes de la generació de 1898, com Unamuno, Baroja, Azorín, Destral, Beruete, i va ser prosseguida en l'obra d'intel · lectuals i creadors de la primera meitat del segle XX, com la d'Ortega i Gasset. Destral resumia l'actitud dels escriptors del 98 quan deia: «Pintar del natural?… El model és necessari. Per copiar? No; «Pintar del natural. La seva mirada sobre el paisatge no va ser la de geògrafs, la d'analistes del territori, no va ser ni una explicació científica ni una proposta pragmàtica, sinó una imatge cultural del paisatge. Aquest cos cultural persisteix. La seva vigència social condiciona encara la nostra mirada amb l'efecte d'idees rebudes, ens ensenya a veure. Tal imatge és principalment literària, però també pictòrica. En suma, és substancialment estètica, intel · lectual i filosòfica. Per això insisteixo que, ni en estil ni en mètode ni en pretensió, té a veure amb les representacions pròpies dels científics, la política territorial tècnica.

El paisatge del 98 ha tornat al camí no estrictament des de les lletres, sinó de l'hàbit del professional en observar paisatges

Però mitjançant aquesta literatura del paisatge es va conformar en l'horitzó intel · lectual espanyol un llegat de valors atorgats als paisatges reals, com no s'havia fet tan intensament abans ni s'ha tornat a fer després. Hi ha sens dubte altres autors molt valuosos, com Clarín l' Galdós, i altres notables pintors de paisatges; fins i tot l'arrel paisatgista del 98 pot estar immediatament abans, per exemple en la fondària moral de la Institució Lliure d'Ensenyament. Però el moviment cultural en si, seva qualitat, seva dedicació i la quantia de la seva contribució paisatgista són pròpies del 98. La seva aportació en aquest camp tocant el geogràfic és no només la visió intel · lectual i artística per excel · lència dels nostres paisatges, sinó la creació de la seva mateixa imatge literària, en què des de llavors ens movem.

La relectura del 98 i d'Ortega ens retorna a l'entusiasme davant els paisatges en la justa mesura de la seva necessària compatibilitat amb la intel · ligència i la malenconia

Potser podria semblar que el tema que ens, el paisatge, és un assumpte marginal en l'obra de José Ortega i Gasset. No obstant això, un lector advertit i atent veurà aviat que els terrenys de frontera entre el pensament d'Ortega i la geografia són molts. Ortega va ser explorador de teories geogràfiques i descriptor intel · ligent de paisatges. I les seves incursions paisatgistes enllacen constantment amb reflexions més enllà del geogràfic, algunes de les quals podríem considerar filosòficament fonamentals. Primer és destacable la seva consciència de la necessitat de la geografia, per una banda en la teoria, de manera estructurada, al referirse a la circunstancia, a la naturalesa, a la història i la societat i, d'altra, en el concret, mitjançant l'observació, la vivència o la reflexió sobre determinats llocs. I en el característic assaig orteguià no falta el geogràfic, que és, per una banda, exercici d'interpretació del paisatge, però, d'altra, també atorgament de qualitats literàries i de pensament a determinats paratges, que han quedat així qualificats culturalment d'una determinada manera.

Tot home que colpeja amb vigor la terra on trepitgen les seves plantes, S'espera que hi salti una font. Una font de coneixement i de satisfacció

A les Meditacions del Quixot es refereix Ortega a una actitud davant el món, que podria aplicar-se a la geografia vocacional: la qual es fa més moguda per l'entusiasme que per l'obligació. És a dir, «Pintar del natural. En aquesta actitud resideix la millor manera d'acostament als fets, al paisatge, i el seu millor aprofitament intel · lectual: «Pintar del natural Moisès, escriu Ortega fent una al · legoria, «Pintar del natural. De manera que tot home que colpeja amb vigor la terra on trepitgen les seves plantes, S'espera que hi salti una font. Una font de coneixement i de satisfacció. I, com a exemples vivaces de tal tarannà, PROPOSA 1 Rousseau, apassionat per la botànica, herboritzant fins a la gàbia del seu canari, i a Goethe, que escriu de si mateix: «Pintar del natural. La millor actitud davant totes les coses, la gent i, és clar, els paisatges, és l'entusiasme.

La relectura del 98 i d'Ortega ens retorna a l'entusiasme davant els paisatges en la justa mesura de la seva necessària compatibilitat amb la intel · ligència i la malenconia. Una mirada al passat podria ser, en aquest sentit, una necessària mirada al futur.

Imatge del Paisatge. La Generació del 98 i Ortega i Gasset, Eduardo Martínez de Pisón. Forcola, 2012. Madrid.

  • Compartir

Comentaris (3)

Escriu un comentari