juliol 16 2013 Els últims nòmades del Sahel (1): Riskoi

• riskoi2

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/riskoi2.jpg

  En ocasions buscar això et aboca a rastrejar ombres, en una persecució impossible al passat, a cada lloc on aterro busco una realitat que va desaparèixer cinquanta anys abans. No obstant això estic convençut que mai cap lloc podrà provocar la mateixa impressió que vaig patir en aquelles primeres hores de Tanout esperonat per la paranoia i la por.

• riskoi4

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/riskoi4.jpg

  En ocasions buscar això et aboca a rastrejar ombres, en una persecució impossible al passat, a cada lloc on aterro busco una realitat que va desaparèixer cinquanta anys abans. No obstant això estic convençut que mai cap lloc podrà provocar la mateixa impressió que vaig patir en aquelles primeres hores de Tanout esperonat per la paranoia i la por.

• riskopi3

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/riskopi3.jpg

  En ocasions buscar això et aboca a rastrejar ombres, en una persecució impossible al passat, a cada lloc on aterro busco una realitat que va desaparèixer cinquanta anys abans. No obstant això estic convençut que mai cap lloc podrà provocar la mateixa impressió que vaig patir en aquelles primeres hores de Tanout esperonat per la paranoia i la por.

• riskoi1

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/riskoi1.jpg

  En ocasions buscar això et aboca a rastrejar ombres, en una persecució impossible al passat, a cada lloc on aterro busco una realitat que va desaparèixer cinquanta anys abans. No obstant això estic convençut que mai cap lloc podrà provocar la mateixa impressió que vaig patir en aquelles primeres hores de Tanout esperonat per la paranoia i la por.

La primera vegada que vaig veure Riskoi estava en un moment difícil de la meva vida. Diguem que vivia perillosament i cada nit les sargantanes que esquinçaven la teulada d'uralita alimentaven meus malsons, encarnat en rèpliques que Bin Laden va arribar al MEU per sol · licitar rescat. Ingenus, repetia jo, parapetat després de la mosquitera. El rescat petició!!, si una vegada que vaig trucar a una exnòvia en estat lamentable perquè anés a recollir em va penjar indignada, preguntant-me si sabia a quant sortia l'hora de pàrquing nocturn al centre. Terroristitas a E!!, i llavors els rèptils encanallados tornaven a començar la seva maleïda orgia al sostre de casa meva i jo intuint de cop i volta a set barbuts a lloms de Nazgûls que s'aproximaven recitant l'Alcorà, d'un salt tornava a amagar sota el llit. La valentia és un vici que de vegades només té sentit practicat en públic.

Si un cop que vaig trucar a una exnòvia en estat lamentable perquè anés a recollir em va penjar indignada

La primera vegada que vaig veure Riskoi el vaig saludar distret, com sense veure-ho, gairebé pensant en una altra cosa. Ràpidament s'encarregaria de fer-me veure la inutilitat de la meva actitud. Per a ell la indiferència no passava de ser un artifici irresistible i inequívoc perquè ell redoblase seus esforços. Riskoi concebia com els bons generals l'amistat des de la rendició i l'esgotament. No tenint recursos per posar-me un pis, preferir començar per posar setge als meus excuses i seure a esperar tranquil · lament davant la porta a que aparegués el cadàver del seu nou millor amic.

Abans va fer un intent per comprovar el meu grau d'obstinació i va trucar a casa. -"Hola sóc el d'abans" - "Ja veig ja". - "Com va la família?", li vaig informar que després d'haver parlat amb la meva mare i la meva xicota en una conversa entretallada per Skype la nit anterior no molt bé, de fet les coses estaven una mica tenses, les dues pensaven que estava malament del cap i després dels recents segrestos a Níger m'urgien a tornar a casa. La meva resposta no va semblar commoure'l el més mínim. "I la feina?, Com anava el treball?"Empetitint els ulls vaig començar a pensar si aquell interrogatori obeïa a ordres precises d'Al-Qaida per conèixer els meus sentiments quan es decidissin a començar la festa. ¡Bé!, Concurs secament, tancant la porta uns centímetres més, I la calor? Allò arribava ja a límits insuportables i quan em va preguntar per les pedres, els arbres i la pols del camí, l'escletxa era amb prou feines un fil que li va tancar a Riskoi d'un cop de porta l'entrada a casa meva i al meu vida d'una manera que vaig esperar definitiva.

Collir riallades, maletes a mig fer, recomanacions per anar-me'n d'allà el més aviat possible

Distret per l'esgotadora tasca en la qual em trobava embardissat, la d'aconseguir alguna cosa semblant a una vida social a Zinder, una ciutat de la qual tothom havia fugit com ànima que porta el diable, vaig oblidar a Riskoi i vaig iniciar un romiatge de peregrinació per les seus deserts de la majoria de ONG. Enviava ampolles buides amb missatges encriptats en forma de proposicions; escenes, sortides i plans socials diversos. Collir riallades, maletes a mig fer, recomanacions per anar-me'n d'allà el més aviat possible i de vegades tan sols l'udol del vent per resposta. Quan vaig arribar a casa amb la meva rudesa pegant puntades, Em trobava la Riskoi, somrient i confiat després d'aquella embolic de rastes i penjolls. “¡Hey mec ça va!, Com va la família?, ¿I la feina?, Fa calor eh, ¿Per què no prenem un te?"Jo rebolcant gustós al meu psicosi ignorava disciplinat les invitacions d'aquell malvat emissari d'AQMI, i esprintant com Pern, el metrallava amb excuses absurdes abans de tancar la porta de casa i refugiar-me en la confortable companyia dels meus sargantanes.

Després de diversos cops llibres devorats per l'insomni, una exhaustiva classificació entomològica dels insectes del bany i unes eleccions i el seu corresponent toc de queda , emergir al món exterior dues setmanes després. A l'altra banda, per descomptat amb la seva paciència de fura m'esperava Riskoi. Mentre em mesaba una barba acabada d'estrenar de nàufrag afligit, es va llançar sobre mi, Què tal, i la família? Tirant-me en braços de la paciència, vaig sospirar i em enfrasqué en una conversa absurda. Riskoi inassequible al desànim, preguntava per cosins, oncles, avis i tota la meva parentela que el jutjava inesgotable. La saga losVaquerizo no especialment prolífica semblar decebre'l i la conversa llanguia per moments.

Ni Babilònia amb els seus jardins, l'Antiga Roma o els enamorats de Nova York han trobat un cronista més animós que Riskoi

No obstant això en aquell moment alguna cosa es va encendre dins d'ell quan li vaig preguntar on vivia la seva família. ¡Sallaga!, exclamar inflamat com un fanàtic. Immediatament es va posar a palmotear al meu voltant encantat. Si Sallaga!, definitivament jo havia de conèixer Sallaga, havia d'anar-hi amb la seva família, M'encanta IBA Sallaga IM. Ni Babilònia amb els seus jardins, l'Antiga Roma o els enamorats de Nova York han trobat un cronista més animós que Riskoi mentre em desgranava un a un els atractius sorprenents d'un conjunt de barraques desmadejadas al mig de la sabana resseca. Fins aconseguir insuflarme una mica d'entusiasme, aferrant-me a ell ens vam posar a fer plans. Però ¿I on era Sallaga? A quilòmetres de l'Zinder, prop de Tanout un poblet misèrrim del Níger en ple Sahel.

A causa Riskoi, entre els trets més excèntrics i capritxosos de la seva personalitat posseïa el de ser peul, peul bororo més. Jo, submergit en la meva ignorància i temors absurds encara no havia comprès que sota aquesta aparença de raper al Snoopy Dog s'ocultava la raça mil·lenària d'una de les ètnies més interessants d'Àfrica. Els bororos porten segles subsistint de la mateixa manera, l'única que saben, seguint als seus ramats per tot el Sahel. Amb el cel com barret i la llibertat aguijoneándoles els talons han sobreviscut als continus intents de governs i ONG per sedentarizarlos. Per a ells només existeixen les regles que marquen les seves vaques i el solc que deixen en l'escàs i fumejant pastura de la sabana. Encara no sabia que els bororos posseïen moltes més peculiaritats, que descobriria al llarg dels següents mesos i els converteixen en el poble més apassionant i peculiar que fins al moment hagi conegut. Però Tornem a Riskoi, assegut en un balancí del pati i mastegant amb flegma una aranja mentre em va desgranant els secrets de la seva família.

¿Que els tauregs es reunien amb ells en les nits de lluna plena per improvisar concerts al costat de les fogueres?

A poc a poc anava entrant en la meva vida, a mesura que em aventurava pels carrers de Zinder i deixava el cor en cada cantonada en què trobava un turbant. Com una Xahrazad rastafari venia a visitar-me al caure la nit i em reptava amb cimbells que com pedretes anaven construint una travessa cap a la meva bogeria. Sabia jo que en la festa del Gereworld les dones triaven als homes més guapos en un gran ball al mig de la sabana i els oferien una esplèndida lluna de mel entre els baobabs?, Què algun dels seus parents havia arribat conduint un ramat de 30 camells fins a les profunditats del Gran Sàhara?, ¿Que els tauregs es reunien amb ells en les nits de lluna plena per improvisar concerts al costat de les fogueres? Ara m'adono que va ser fàcil per a ell percebre la brillantor fascinat de les meues nines. Les tornes van canviar ràpidament i de sobte era jo el que assetjava i perseguia Riskoi amb la meva curiositat.- "Aviat serà el Sallaga, em repetia una i altra vegada, aviat anirem ". I Sallaga per a mi era una entelèquia, una arcàdia feliç, poblada de malfactors i aventures que envaïa els meus pensaments. ¡Sallaga! udolava als meus sargantanes quan aquestes seguien tractant inútilment d'amargar l'existència. Decebudes es grataven el clatell abans de fugir als seus amagatalls estupefactes davant l'estat de somieig en què em trobava.

L'objectiu era clar, el problema és que havia de sortir de Zinder i els seus voltants eren considerats per l'Ambaixada com a zona vermella, com si en doblegar l'última barraca de la ciutat una infinitat de sirenes es posessin a udolar i el sòl es encrespase en un mar de filats repartint descàrregues a les plantes dels peus com si no hi hagués un demà. Vaig decidir jugar-me la vida i fins i tot l'acomiadament, però calia un pla. Vaig fingir una malaltia que em mantindria KO tot el cap de setmana i com ja he explicat en una altra ocasió en vap em vaig disfressar de tuareg deixant tan sols el nas i els ulls visibles. Riskoi em tractava amb la condescendència amb què es mima a un psicòtic. Per a ell és clar Aqmi no existia i jo estava absolutament sonat, però al cap ia la fi no era la major extravagància que havia suportat en un blanc i es va lliurar a l'art de la disfressa amb entusiasme. Un divendres, em vaig convertir en una ombra esquiva amb turbant a la matinada de Zinder, fent cua per omplir un furgó i contestant amb indicacions de cap a les preguntes de tuaregs i peuls, estranyats davant aquell blanc que s'obstinava a fingir mut i disfressar d'africà encara que el seu aspecte cantés a quilòmetres de distància.

Entre les escletxes del meu turbant em treia a la vida en cinemascop

Durant les dues hores i mitja en què l'alba va trigar a arribar vam recórrer camins polsosos i vam passar dos controls de l'exèrcit que van observar el meu passaport amb curiositat. En arribar a Tanout a les set del matí el sòl ja bombollejava com un guèiser. Entre les escletxes del meu turbant em treia a la vida en cinemascop, les escasses habitatges de fang del mercat del poble s'aferraven a terra lluitant per suportar un sol despietat. Entre elles bullia un formiguer d'animació. No em queixo del que he pogut viatjar a la meva vida, encara espero viatjar molt més. Sóc un cercador fanàtic de la diferència, l'estrany, obsés del concepte difús, equívoc i gairebé sempre absurd de "el autèntic". En ocasions buscar això et aboca a rastrejar ombres, en una persecució impossible al passat, a cada lloc on aterro busco una realitat que va desaparèixer cinquanta anys abans. No obstant això estic convençut que mai cap lloc podrà provocar la mateixa impressió que vaig patir en aquelles primeres hores de Tanout esperonat per la paranoia i la por.