Navegant el Bòsfor: d'Istanbul a les portes del Mar Negre

Per: Ricardo Coarasa (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Sempre m'he rebel·lat contra les afirmacions sense fissures, aquestes que s'enuncien amb tal contundència que proscriuen qualsevol indici de dubte. Totes aquestes veritats amb presumpció d'infal·libilitat, per insignificants que siguin, haurien de passar sempre pel tamís de l'escepticisme. Havia llegit que no es podia entrar a la vella fortalesa bizantina de Anatolia Kavagi, aixecada al segle XIV sobre un promontori estratègic en l'alt Bòsfor d'aquesta Turquia asiàtica que treu el cap a l' mar Negra. I era veritat. El castell estava tancat. O això semblava.

Envoltant les seves muralles vaig reparar en un tipus d'aspecte taciturn que va sortir de cop i volta d'una petita porta seguit d'un reduït grup de turistes. I, després d'acomiadar, aquí es va quedar, amb el seu manat de claus a la mà, com un nen conscient de la seva última entremaliadura. No parlava res d'anglès, però estava clar que nosaltres volíem entrar i ell podia obrir-nos, a l'espera d'una propina més amb la qual anar rematant els seus ingressos. Sí, es podia entrar. Només calia anar fins allà per comprovar-. Un cop més, l'escepticisme havia vençut.

Sempre m'he rebel·lat contra les afirmacions sense fissures, tan contundents que proscriuen qualsevol indici de dubte

Passem darrere d'ell i de seguida va tancar la porta, preocupat per no deixar empremtes. A dins no hi havia ningú. Bé, sí, només una parella recolzada sobre un mur derruït, abstreta en el seu moment romàntic fins a confondre gairebé amb la pedra. Davant nostre, a uns pocs quilòmetres cap al nord, el Bòsfor i el mar Negra, el Euxí dels antics grecs, barrejaven les seves aigües. Bufava un vent furiós que portava les paraules i ens deixava a mercè dels gestos i dels pensaments. I els meus estaven ancorats en la gesta mitològica de Jàson i els argonautes navegant a la recerca de el velló d'or, el poema èpic que Apol·loni de Rodes va deixar per a la posteritat fa 2.300 anys.

Rumb a la Còlquida, una regió a nord-est de la Mar Negre, allà on els mapes deixaven de dibuixar-, l'expedició de Jàson va haver de creuar en l'alt Bòsfor seu particular Rubicó: el pas de les Roques Ciáneas, «allà al lloc on s'estrenyen les aigües del mar». Ningú podia travessar-les amb vida ja que «continuament van a trobar l'una de l'altra xocant entre si». El rei Fineu, agraït a Jàson per haver-li lliurat de les harpies, els va donar la solució per sortir indemnes de el tràngol. Havien de deixar anar per davant un colom. Si l'au travessava les roques, la nau havia d'anar darrere veloç i les Simplégades permetrien seu pas. Per contra, si l'ocell moria en l'intent havien de tornar immediatament doncs, els va advertir el sobirà, «no podríeu escapar a una mort terrible entre les roques». El colom va passar pels pèls i l'Argo va poder continuar el seu atzarós viatge.

Havia llegit que no es podia entrar a l'antiga fortalesa bizantina d'Anadolu Kavagi. Sí, es podia. Només calia anar fins allà per comprovar-

Aquest mateix estret que Jàson i els argonautes van aconseguir navegar malgrat la certesa que «sobre els seus caps planava en efecte una mort irremeiable» és el que tenim ara a la vista, unides les dues ribes per un modern pont que, lluny d'atrapar amb urpes als nombrosos vaixells de càrrega que el travessen, recull els seus braços de formigó per permetre la freqüent navegació de vaixells de càrrega.

remuntar el Bòsfor és navegar per la història. Del moll de Eminönü, i el sempre sorprenent Istanbul, entre la Banya d'Or i el pont de Gàlata i molt a prop de la inconfusible Mesquita Nova, part diàriament el transbordador que fa la travessia fins Anadolu Kavagi. El bitllet costa 25 lira turca (menys de vuit euros) i el viatge dura una hora i mitja. Convé estar amb temps per assegurar-se un bon lloc a coberta (el millor és seure a l'anada a estribord i a la tornada a babord, o viceversa, per gaudir de les vistes a banda i banda).

Bufava un vent furiós que portava les paraules i ens deixava a mercè dels gestos i dels pensaments. El meu s'anava a Jàson i els argonautes

Abans d'arribar a Besiktas, la primera de les sis parades, a la nostra esquerra enlluerna la façana de l'palau de Dolmabahçe, la rauxa arrogant de l'sultà Abdul Mecit a mitjan el segle XIX per desmentir, amb l'ajuda de diversos préstecs de bancs estrangers, la imparable decadència de l'imperi otomà.

Llueix un sol esplèndid, però el vent de nord-oest obliga a abrigar-se aviat en coberta. Els corrents de l'estret són tan poderoses que notes la força de l'Bòsfor sota el casc de l'embarcació. Després de deixar enrere el parc Yildiz, a l'altura d'Ortaköy, sempre a la riba europea, naveguem sota el pont de Bòsfor, de més d'un quilòmetre de longitud, el primer que es va construir sobre l'estret. molt abans, al segle VI abans de Crist, Darío I «el Gran», rei dels perses, va tendir un pont d'una riba a l'altra (des de l'actual barri de Üsküdar) mitjançant una successió de barques per passar amb el seu exèrcit, una obra d'enginyeria descomunal per a l'època.

Els corrents de l'estret són tan poderoses que notes la força de l'Bòsfor sota el casc de l'embarcació

A banda i banda se succeeixen els sumptuosos yalis, les antigues residències d'estiu que des del segle XVIII van aixecar els paixàs i visirs de l' Istanbul otomà al llarg de l'Bòsfor com a senyal de distinció i posició social, i l'abandonament va alimentar la recança d'escriptors com el Nobel Orhan Pamuk. «Conto els vaixells que passen des que tinc ús de raó», explica Pamuk al seu «Istanbul. Ciutat i records», alhora que atribueix el plaer que produeix passejar pel Bòsfor al fet que «un sent que es troba en un mar en moviment, poderós i profund dins d'una ciutat enorme, històrica i descurada».

El punt més estret de Bòsfor, 660 metres entre les dues ribes, és fàcilment recognoscible per les dues fortaleses que controlen el pas més estratègic de l'estret: Rumeli Hisan, construïda per Mehmet «el Conqueridor» a la part europea per culminar la presa de Constantinoble, y Anadolu Hisan, la rèplica asiàtica aixecada per Bayaceto I. Una mica més endavant, poc després de creuar el segon pont, el de Fatih Sultà Mehmet, arribem a Kanlica (famosa pels seus deliciosos iogurts), segona parada de la travessia. Al Bòsfor mitjà es troba, 01:00 babord, la badia de Istinye, el seu port natural per excel·lència, ja gairebé a la vista de Yeniköy, una successió de façanes vuitcentistes on l'embarcació es deté de nou uns minuts.

La febre fotogràfica ha disminuït al passatge, el que fa més suportable la navegació en coberta

Afortunadament, la febre fotogràfica ha disminuït al passatge, el que fa més suportable la navegació en coberta. Ja en aigües de l'alt Bòsfor, Sariyer és una successió de vaixells pesquers que nodreixen als mercats estambulíesi. És l'última parada abans d'aturar-nos en els dos pobles, un a cada riba, que marquen el final de la ruta: Rumeli Kavagi y Anadolu Kavagi. En aquestes aigües on el Bòsfor s'eixampla per unir-se amb el Mar Negre, la pesca d'arrossegament és nombrosa i les embarcacions lluiten amb les fortes corrents per obtenir la millor captura.

La fortalesa Genovesa, d'origen bizantí, està enfilada dalt d'un turó per la qual es dispersen les cases de Anatolia Kavagi, un llogaret de pescadors que fa olor de sardines rostides i a última frontera. Les cases de fusta al costat de la molla, alguna desmanegada, no fan sinó accentuar aquesta impressió d'estar a punt de trepitjar un lloc a l'haver de fugir, on refugiar-se dels disgustos de l'món. Més enllà, aigües amunt de l'Bòsfor, el perímetre militar restringeix el pas. De fet, mentre pugem a peu del vessant del turó on s'aixeca el castell passem per un aquarterament turco.Un mica més amunt neixen unes escales, a mà esquerra de la carretera, que ens porten a través de diverses terrasses de restaurants, a quin més desitjable, fins al vell fort (també es pot pujar en algun dels escassos taxis de la localitat). un gos, el més llest de la classe, gaudeix abstret d'un mirador privilegiat sobre l'estret, com si el temps no fos amb ell.

Després de gairebé mitja hora de pujada, estem per fi dins de la fortalesa, en un descampat esquitxat d'arbustos ralos, amb el Bòsfor als nostres peus

I després de gairebé mitja hora de pujada, aquí estem per fi dins de la fortalesa, en un descampat esquitxat d'arbustos ralos, amb el Bòsfor als nostres peus, de banda Estambul, allà al lluny sortint entre la boira, a l'altre el Mar Negre i davant Europa, gaudint de moment únic que ens ha regalat el paisà de l'manat de claus, que s'ha guanyat la propina per dret.

De nou al poble, apurem el temps per pujar-nos de nou a l'vaixell que ens portarà de tornada a Istanbul. No cal anar-se'n d'Anadolu Kavagi sense provar una ració de hamsi (semblants a les anxoves), el plat estrella local que et cuinen a la vista en el propi carrer. Nosaltres vam triar el Kösem Balik, però el poble està ben assortit de restaurants i els preus són assequibles.

Des Anadolu Kavagi parteixen autobusos que recorren tot el litoral asiàtic fins Üsküdar

Per a qui disposi de temps, des Anadolu Kavagi parteixen autobusos (a la mateixa plaça principal) que recorren tot el litoral asiàtic fins Üsküdar, ja en Estambul, una excel·lent ocasió per conèixer les pintoresques localitats que jalonen aquesta riba de l'estret. Nosaltres vam optar però pel transbordador, una travessia que, saciada ja la pressa fotogràfica, és més reposada i introspectiva. el Bòsfor, allà baix, sígue volant.

  • Compartir

Escriu un comentari