Pashupatinath: el riu dels morts
De genolls, amb el cap cot, l'home espera pacientment que li s'afaitin el cap, un ritu de dol hinduísta. El seu difunt pare és ara un grapat de cendres, a la foguera minvant, a punt d'unir-se al corrent sagrada del riu Bagmati. Uns pocs turistes apunten amb els seus teleobjectius des d'un pont proper. S'imaginen a un grup de japonesos furtius fotografiant a la seva família durant l'enterrament d'un ésser estimat?
Pashupatinath, el principal temple hinduista del Nepal, passa per ser el Benarés dels nepalesos. "L'atmosfera està completament impregnada d'aquest terror sacre especial que emana dels llocs on regna Shiva" (Pashupati és un dels noms d'aquesta deïtat), va escriure sobre aquest lloc sagrat Alexandra David-Neel. Reconstruït diverses vegades, una de les principals tasques de rehabilitació es deu al Pel límit Pratapa, que al segle XVII presumia d'un harem de més de 3.000 concubines. No content amb semblant cohort de dones, el rijoso sobirà va violar un dia a una nena, que va morir per la brutalitat sexual del rajà. Consternat, es va retirar a Pashupatinath per purgar el seu pecat i va donar ingents quantitats de diners i terres per embellir els temples i ampliar la superfície del recinte.
Aquí, a la vora del riu Bagmati, s'incineren en petites fogueres els cossos dels difunts, que convertits en cendres es llancen a la llera d'aquest afluent del Ganges. En una societat tan marcada per les castes, a l'hora de la mort també hi ha classes. Els membres de les classes més benestants s'incineren als peus del temple principal, mentre que els necessitats de celebrar el ritual funerari a l'altre costat del pont sobre el riu sagrat, el lloc preferit dels turistes per intentar fotografiar una cerimònia tan impactant.
Halterofília del penis
Per arribar a Pashupatinath cal conduir cinc quilòmetres per la carretera de l'aeroport. Només arribar, el primer que crida l'atenció és la gran quantitat de micos que pul · lulen pels temples del santuari, bé nodrit també de sadhus de pacotilla i de faquirs d'habilitats innates, sempre disposats a deixar-se fotografiar per unes poques rupies. Els veritables shadus, que també n'hi ha, viuen de la caritat després de renunciar a qualsevol bé material i peregrinen de temple en temple. La majoria són sivaítas i se'ls reconeix per tres ratlles horitzontals de cendra sobre el front. Als seguidors de Vishnu, però, llueixen una "V". El seu aspecte és descurat, amb els seus llargs cabells, barbes quilomètriques i gastades túniques azafranadas. Per més inri, solen complementar la seva indumentària amb tridents, escudelles de llautó i un shilom (pipa per fumar marihuana). El més conegut és un tal Naga Bava Polalagri, un indi que malviu en una cabana al costat de les pires i que entreté als turistes aixecant pedres al Iñaki Perurena però sense mans, és a dir, valent-se únicament del seu penis-grua.
En un dels ghats-plataformes de pedra situades sobre les escales que neixen en el Bagmati- crema una pira funerària que s'eleva al cel una columna de fum. Un home mou les brases valent-se d'una llarga vara. Em fa patir treure la càmera de fotos i apuntar, però finalment ho faig amb dissimulació i, sobretot, amb molt de respecte. No és una coartada, sé que hi ha un punt morbós en aquest impuls, però alhora penso en el fakir Polalagri, que es guanya la vida amb la seva halterofília fàl · lica a escassos metres de les pires funeràries i, la veritat, les objeccions s'atenuen gens ni mica. D'altra banda, ningú ens ha advertit que ens abstinguem de fer fotografies. Lamentablement, crec que és part de l'espectacle, un reclam com un altre qualsevol per atraure turistes amb la pintoresca litúrgia de la mort, sempre igual, sempre diferent.
Al costat del ghat en què crema el cos del seu pare, el jove es deixa rapar els cabells al zero en senyal de dol envoltat d'amics i familiars. Després passarà una setmana a Pashupatinath, vivint en una casa d'una sola altura, i sortirà d'aquí vestit de blanc, el color del dol per als hinduistes. Però en aquestes aigües sagrades no només es llancen les cendres dels morts. També serveixen per celebrar la festivitat del Teej, durant la qual les dones desenterren els saris amb què es van casar i es purifiquen al Bagmati complint amb un ritual amb el qual demanen un futur venturós per als seus marits.
El caprici del fill del polític
Mentre caminem pels temples menors, Bijay ens explica els detalls d'una recent expedició per netejar d'escombraries (restes de les expedicions) l'Annapurna. Un conegut polític català va contribuir econòmicament a finançar el projecte, explica, en el qual col · laborava un dels seus fills, molt aficionat al muntanyisme. Però el fosc objecte de desig del il · lustre expedicionari era, en realitat, fer cim, i així l'hi va plantejar als xerpes quan es va veure en els campaments d'altura. Va arribar a oferir, ens explica, 3.000 dòlars a un d'ells per guiar fins al cim de l'Annapurna, però sempre va rebre una negativa per resposta. El agosarat (alhora que inconscient) muntanyenc català esperava la visita de la seva mare per celebrar junts la gesta, però una vegada posada al corrent de que cap xerpa volia arriscar la seva vida al caprici del seu fill, cancel · lar el viatge. A partir d'aquest moment, assegura Bijay, i durant la resta de l'expedició, el fill del conegut polític català "feia la seva vida per una banda i els altres, per un altre ". Rebequeries d'un nen de papà a 5.000 metres d'alçada. Al menos no hay constancia de que se le escuchara aquello tan español de «¿Pero usted sabe con quién está hablando?».
Comentaris (2)
Gonzalo Castro
| #
No sabia que es practicava tan curiosa halterofília al Nepal (jeje)
Contestar
Mere.Glass
| #
Els uns i els altres… hauríem de ser iguals, almenys, a l'hora de morir
Contestar