Pas dels Pehuenes: la ruta dels malones

Per: Gerardo Bartolomé (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

La camioneta avançava lentament pel camí però cada vegada hi havia més neu. Ja arribava fins a la meitat de les rodes. La meva dona, amb el GPS, em deia que encara faltava pujar tres-cents metres per arribar al cim del pas (el port, com li diuen a Espanya). "Tres-cents metres és molt" vaig pensar jo. Queien flocs espessos, no es veia el camí, no hi havia empremtes ni signes del pas de ningú per allà. Alguna cosa anava malament. Pare, vaig baixar i remuga; tenia la neu gairebé als genolls. No podia ser aquest el camí. Amb molta cura vam donar la volta mentre jo em preguntava com havia anat a parar allà.

Poc després de guanyada la seva independència, Argentina va fer un esforç per ampliar la seva frontera interna, com li deien per aquell temps al límit amb el territori indi. A falta de rius o muntanyes l'únic que separava els cristians dels indígenes era la immensitat de la pampa. Les tribus s'assentaven a no menys de tres-cents quilòmetres dels fortins i des d'allà llançaven els seus atacs anomenats "malones". Però els indígenes no apuntaven als soldats sinó a les estades dels colons que creien estar fora de perill darrere de la frontera. Cavalcaven de nit perquè no es veiés la polseguera que aixecaven i de matinada queien de sorpresa robant bestiar, milers de caps, i també dones i nens. Com un llampec tornaven al cor de la pampa interminable abans que l'exèrcit es pogués organitzar.

Un curiós lloc a la vora del llac Aluminé, amb un volcà i un petit centre d'esquí administrat per ... una comunitat maputxe!

Jo havia decidit combinar les nostres vacances d'hivern amb la investigació del meu llibre "La conquesta de Roses" i per això havíem triat la petita població de Vila Pehuenia, al nord de la Patagònia. Un curiós lloc a la vora del llac Aluminé, amb un volcà i un petit centre d'esquí administrat per ... una comunitat maputxe! Baixant el vessant del volcà Batea Mahuida es té una increïble vista del llac Moquehua i dels temibles volcans Lanin, Villarrica i Llaima.

De tornada a les seves tolderías els indis dividien, entre cacics i capitanejos, el bestiar que necessitaven per sobreviure. Si el malón havia estat reeixit podien separar una bona part dels caps per a ser comerciava amb els mapuches del sud de Xile; però per això havien de travessar centenars de quilòmetres de desert i creuar la serralada arreando el bestiar. Només uns pocs coneixien el camí per l'estepa que els portava per llacunes i pastures fins a les muntanyes.

Es calcula que, entre 1830 i 1880, més de dos milions de caps es van creuar des d'Argentina a Xile a través d'uns pocs passos cordilleranos la ubicació era un secret gelosament guardat pels mapuches. Villa Pehuenia està situada prop de tres d'aquests camins. Havíem triat fer un circuit de tres dies creuant a Xile pel Pas Tromen i tornant a l'Argentina pel Pas de Icalma. A l'Argentina, Gendarmeria em va assegurar que tots dos es trobaven habilitats per a vehicles equipats amb cadenes.

Quan el Perito Moreno va explorar la zona cordillerana del Neuquén va ser pres presoner pels indígenes. Va conèixer al cacic Sayhueque però amb el temps tots dos van travar una gran amistat que els va convertir en compares, alguna cosa així com "germans de sang". Moreno li va demanar permís a Sayhueque per explorar els llacs de la regió i li va ser concedit. Després, amb més confiança, va demanar conèixer els passos a Xile. Sayhueque va canviar la seva cara i la seva actitud. Això era impossible. Moreno va perdre la confiança del cacic i va haver d'escapar del seu toldería.

A la nit ens vam donar uns banys termals sota les estrelles a una temperatura ambient de tot just 1 grau centígrad sobre zero

La pujada del costat argentí cap al Pas Tromen, o Pas dels Pehuenes, és suau i travessa un bosc de araucàries, té abundant aigua i pastures, ideal per pujar amb bestiar. La baixada del costat xilè és més abrupta però a pas lent els bovins no devien tenir més dificultat en descendir-. Del costat xilè passegem pels voltants de la ciutat de Pucón i del fumejant volcà Villarica. Llacs, neu i gran quantitat d'aus ens van fer un dia interessant. A la nit ens vam donar uns banys termals sota les estrelles a una temperatura ambient de tot just 1 grau centígrad sobre zero. Tornaria a l'Argentina creuant per un altre pas, el de Icalma.

"Tots els passos oberts" em van confirmar a l'oficina de Turisme de Xile. Vaig encarar cap al nord i després cap a l'est per la pujada que hauria de portar de l'altra banda dels Andes, però la neu no em va deixar. Em vaig rendir i desfà tots aquests quilòmetres. Vaig anar a l'oficina de Carabiners de Xile, buscant una explicació. No estaven tots habilitats? "El pas de Icalma no és un pas cordillerano d'Hivern per això no figura en els informes de Turisme" em va dir l'oficial; que va afegir que la pròxima vegada preguntés a Carabiners, no en Turisme.
Em vaig quedar sense conèixer el pas de Icalma, per això en l'estiu següent vaig tornar a passar per la zona. No vaig poder resistir-me a conèixer aquest camí del bestiar i una altra enfilem la nostra camioneta cap a Icalma. Menys aigua i menys pehuenes que en el Pas Tromen però amb un pendent suau que arribava fins al port, aquest també era apte per al pas amb bestiar. Estava clar que tots dos passos eren usats pels indis portant bovins a Xile on els canviaven per peces de plata que al seu torn canviaven en pulperías criolles de la pampa per tabac, sucre, herba mate i aigua ardent.

Algun temps després vaig llegir en un vell llibre que algú havia notat, sense trobar-li una resposta, que a l'hivern hi havia menys malones que a la resta de l'any. Per què? Jo havia trobat la resposta: no sempre la serralada els permetia creuar el producte del seu saqueig.
El lector voldrà saber dels malones ¿que era de la vida de les captives? Això ho deixem per una altra entrada d'aquest bloc.

  • Compartir

Comentaris (3)

  • Ana Elisa

    |

    Em van encantar els pehuenes, els dóna un cert encant a la geografia d'aquestes zones, recórrer part d'aquests camins, i realment tenen l'empremta del primer que els va habitar i totes les històries del temps!
    Molt bo el teu relat. Sóc una viatgera i entenc aquesta passió de caminar camins, i de pas faig turisme cultural, com a escriptora i plàstica.

    Contestar

  • Valeria

    |

    Queden molts indis autòctons a la Patagònia? Tinc entès que hi va haver grans matances i volia a molts se'ls va acabar gairebé tancant en reserves. M'encanten els seus articles. Felicitats.
    Valeria

    Contestar

  • Gerardo Bartolomé

    |

    Sí, queden indis a la Patagònia. Dues són les ètnies, mapuches (araucanos) a la Patagònia andina nord i tehuelches en el centre sud. La població maputxe a Argentina és d'uns pocs milers, però hi ha molts més a Xile. Tehuelches, són molt pocs.
    Molt es discuteix sobre suposades matances. Des de ja que hi va haver conflictes per 2 l' 3 segles tant a la Pampa com a la Patagònia. I des de ja que el ejérciro armat amb fusells feia la la lluita fora desigual. Però no s'ha de pensar en afusellaments ni matança sistematitzada.
    És un tema on molts parlen sense saber i prenen immediatament posicions radicalitzades d'un costat o de l'altre. Estic escrivint un llibre sobre el tema.
    Gràcies i salutacions a Ana i Valeria pels seus comentaris

    Contestar

Escriu un comentari