L'illa dels ocells i la matança dels espanyols

imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Acabava el dia i també acabava nostra visita a la Península de Valdés. Abans d'anar-nos vam decidir aturar-nos davant la Illa dels Ocells per aprofitar els últims rajos de sol i fer fotos de la capella que hi recorda un antic assentament espanyol. Resulta difícil imaginar que aquesta costa fos el lloc triat per a un poblat, però ja res em sorprèn del coratge i atreviment de l'època colonial. Aquest erm no augurava una població pròspera però tenia una importància estratègica per a la Corona.

La península de Valdés ressalta en els mapes de la costa atlàntica per la seva forma de destral de més noranta quilòmetres d'ample unida al continent per un estret istme. Allà, a l'entrada obligada a la reserva de la península, és on ens trobàvem. El territori de la península és una Patagònia en si mateixa. La seva costa escarpada i el seu interior de àrida estepa sembla no prometre molta vida silvestre, però la realitat és gairebé l'oposat; la península alberga centenes d'espècies. A les nostres successives visites al lloc sempre vam poder fotografiar gran quantitat d'animals.

En 1779, Per de veritat, un grup d'espanyols desembarcar a la península, específicament a la platja de Villarino. El pla era poblar la zona i al mateix temps protegir d'anglesos que aspiraven a quedar-se amb parts de l'Imperi d'una Espanya afeblida. Van construir un poblat i un fort mirant l'immens port natural del Golf de Sant Josep. En aquest desert van trobar el tresor més preuat, un fil d'aigua que connectava una llacuna gairebé seca amb el mar. Les escasses pluges de la zona s'acumulen en la depressió i de poc flueixen a l'oceà. Els indis tehuelches, els mateixos que Magallanes batejar com "patagones", en un principi es van mostrar amistosos i d'ells van aprendre a subsistir.

A la costa de la península l'enorme diversitat d'espècies animals és evident. L'interior, malgrat l'aridesa do, també posseeix una rica fauna, encara que no tan fàcil d'albirar. El soroll dels vehicles espanta els animals, de manera que per observar-los cal deixar la camioneta i caminar silenciosament, però sobretot, el que cal és molta paciència. En certes èpoques de l'any les salines interiors conserven, en el seu centre, un mirall d'aigua tan salada que només uns pocs animals adaptats al medi poden beure. Allà no només es poden trobar estols de rosats flamencs sinó també guanacs amb els seus joves chulengos i choiques (estruços patagònics) amb els seus petits charitos. Veure maras (llebre patagónica), gairebé desaparegudes al continent, és possible però molt més difícil.

El punt de la discòrdia van ser les poques caps de bestiar que van portar els espanyols. Per als patagones tots els animals eren fruit del terreny i per tant se sentien amb tot el dret de caçar-lo

A poc de la fundació l'aridesa de la terra va fer que diversos colons preferissin emigrar a la propera Carmen de Patagones on tot era més fàcil; però tot i així la colònia de Sant Josep, amb molt d'esforç i coratge, va aconseguir sobreviure. No obstant això amb el córrer del temps tot es va anar complicant més i més. Fonamentalment perquè la relació amb els indis es va fer cada vegada més tibant. El punt de la discòrdia van ser les poques caps de bestiar que van portar els espanyols. Per als patagones tots els animals eren fruit del terreny i per tant se sentien amb tot el dret de caçar-lo. Certament, era molt més fàcil caçar una vaca domesticada que un àgil guanac. Els colons van defensar el seu bestiar amb les seves armes i va córrer sang. No obstant això, tot i la tensió res feia suposar el dur desenllaç d'aquell matí del 7 d'agost de 1810. Tots els pobladors eren a la capelleta assistint a missa quan va arribar el malón indi. La majoria dels espanyols va morir intentant defensar les seves úniques pertinences, però els seus habitatges van ser cremades i el bestiar va ser arriat pels tehuelches. Els pocs supervivents d'alguna manera van poder arribar a Carmen de Patagones; va ser la fi de la colònia Sant Josep. La península va quedar en mans indígenes fins que, a fins el segle XIX l'Exèrcit Argentí els va perseguir i el territori es va tornar a poblar de colons.

Donar la volta a la península de Valdés és un passeig llarg i rude, perquè els camins no són bons, però per als amants de la naturalesa la recompensa és gran. Cada època d'any atrau diferents animals a les costes. Gairebé com si faran torns seguint l'almanac, les platges i aigües properes es poblen alternativament de pingüins, llops de mar, elefants marins, balenes, orques i dofins. A això s'agreguen enormes colònies d'ocells com gavines cuineres, escúas, petrells i albatros, que s'alimenten d'alguna cria morta o, davant algun descuit dels seus pares, directament ataquen els més petits. Al segle XIX, pel seu valor econòmic, es va caçar als mamífers marins gairebé fins a la seva extinció, però al segle XX van canviar les variables econòmiques; es van abandonar les matances i els pobladors de la península es van dedicar a la més rendible cria d'ovelles. Les poblacions de llops, elefants i balenes van tornar a augmentar.

La meva dona em feia senyals. Vaig mirar en la direcció en què m'apuntava i les vaig veure. A certa distància una parella de maras prenia aigua d'un bassal i cada tant ensumaven l'aire amb desconfiança. Per sort el vent em afavoria. Movent-me entre arbustos vaig aconseguir acostar i treure'ls diverses fotos.

La rèplica de la capella de la colònia no es troba exactament en el lloc de l'antiga població. A reconstruir es va triar fer-ho davant la propera i molt visitada Illa dels Ocells ja que en la ubicació original, gairebé inaccessible, el record de tant sacrifici hagués passat inadvertit. A les blanques parets diverses plaques rememoren la història en comú, vegades com un renegat, que tenim Argentina i Espanya.

El sol es va posar, guardem les càmeres i vam pujar a la camioneta, havia acabat la nostra visita a la península. Durant quatre dies havíem recorregut la península fent el nostre centre d'operacions a la Estada L'Elvira que tan bé ens va rebre. Com altres de la zona, aquesta estada es "re-inventar" a turística quan el pèndol de l'economia decidir que els preus de la llana s'anessin a pic.
Mentre manejava per l'istme en direcció oest meva dona repassava la llarga llista d'animals autòctons que havíem vist. "Què ens falta?"Vaig preguntar. "Balenes!"Jo responc. Mentre avançàvem pel camí vaig mirar pel mirall l'últim reflex dels penya-segats costaners i li vaig dir. "Per això haurem de tornar a l'hivern."
El lector em preguntarà quan parlaré dels indis Patagones. Li prometo en breu una entrada en aquest bloc sobre aquest tema.

Coordenades:
S 42gr 25 meu 44seg O 64gr 30 el meu 59 la

Contacto@GerardoBartolome.com
Gerardo Bartolomé és viatger i escriptor. Per conèixer més d'ell i el seu treball ingressi a www.GerardoBartolome.com

  • Compartir

Escriu un comentari