Pare Lachaise: que més em de Jim Morrison

Per: Enrique Vaquerizo (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

S'estén la nit sobre el barri de El Pantà i una figura la rep impassible des d'una de les golfes de la Carrer de Belles Arts mentre contempla el tràfec dels últims jueus que tanquen els seus negocis. S'estén la nit sobre Le Marais i els llums de París semblen saludar encenent a poc a poc, compassadament, com en una trèmula simfonia. La figura es mou una mica en la polleguera de la finestra, lentament, gairebé amb coqueteria, i ens deixa endevinar un jove demacrat i melenut. Si escrutem amb atenció la seva nas arrufat, descobriríem que després d'ell s'amaga la determinació del que ha traspassat les fronteres de la por, la glòria i l'oblit. En la seva mirada indiferent reconeixeríem a algú que està doblant l'últim terme de la seva vida. Però encara ens sorprendria més saber que tot just acaba de fer 27 anys. Tot d'una interromp la quietud de l'escena una veu femenina.- ¡Jimmy, Què fas aquí?, Vens? -La silueta vacil, sembla dubtar un moment i se'ns ofereix per última vegada abans de desaparèixer en les ombres de l'apartament. -Ja vaig Pam! .Els últims jueus de Le Marais es dirigeixen a la seva sinagoga i París és ja tot just un diluvi d'estrelles en aquesta nit del 7 de juliol de 1971.

Si hi ha un destí que mereixi un lloc d'honor en el turisme necrològic i una meca de pelegrinatge per als groupies de les mortalles, aquest no és altre que el cementiri de Père Lachaise

Des de les pàgines de Viatges al passat hem dedicat molts posts a cementiris, festes necrològiques o tombes famoses. En realitat pocs de nosaltres podem sostreure'ns a la curiositat morbosa que ens suscita la mort. Així, moltes làpides es converteixen en romeries per a mitòmans que observen amb fascinació com reposa un o altre personatge cèlebre semblant fins i tot oblidar durant uns instants que, al cap d'un temps, el museu macabre que ara contemplen serà el seu destí inevitable i compartit. Però si hi ha un destí que mereixi un lloc d'honor en el turisme necrològic i una meca de pelegrinatge per als groupies de les mortalles, aquest no és altre que el cementiri de Père Lachaise i la joia de la seva corona, la tomba de William James Morrison.

Han passat 6 anys des que vaig deixar París, recordo com des de casa meva en el proper Bulevard Charonne agafava cada matí el metro per anar a la facultat, i malgrat el seu aspecte sinistre les imponents portes de Père Lachaise, abarrotades ja de turistes, semblaven desitjar un bon dia. Aquests dies torno a París, em deixo acurrucar per la nostàlgia, visito el meu antic barri i, sense adonar-me, em trobo ja deambulant entre les tombes del cementiri.

D'excursió al cementiri

Pare Lachaise, reuneix tots els ingredients que ha de tenir un cementiri com cal. O almenys aquest cementiri que imaginem en una tarda pluja com a escenari d'un novel · lassa de Alan Poe. Aspecte tenebrós, arbres nus i retorçats, làpides descurades i rovellades i una boira persistent característica del cementiri que s'obstina a embolicar, encara que en la resta de París suem a 40 graus. Però si alguna cosa defineix a Père Lacheise són els seus "celebrities": Chopin, Oscar Wilde, Edith Piaf, Proust, Balzac, Modigliani…La llista de personatges coneguts és interminable, l'atractiu de Père Lacheise per al viatger consisteix, després de comprar un plànol a l'entrada, en emprendre una gimcana interminable i dificultosa trescant entre tombes, tafanejant com un gos fins a reunir la seva col · lecció completa d'embotits. Entre aquests tresors el crom més cobejat és, sens dubte, el de Jim Morrison.

Els presento un Marshall Bobby, guia oficiós de Père Lachaise, enciclopèdia humana sobre la ultratomba, meitat poeta, meitat vagabund, supervivent a París

Un cop més, emprenc el mateix camí, aquesta vegada sense pla, per sis anys després trobar-me de nou amb la mateixa sensació d'enuig, cansat i perdut. Avui no hi ha massa turistes; no puc guiar-me per la gentada. I de sobte…..Aquí està!

Desapareix corrent després d'un mausoleu, tan fugaç que per un moment penso que els records m'han jugat una mala passada. Però no, la mateixa melena arrissada i ja gairebé esclarissada, la mateixa mirada de llunàtic. Corre en el camí de grava, crida a un turista, riu a riallades, s'amaga després d'una tomba per fer cucut a un parell de japoneses. Els presento a Bobby Marshall, guia oficiós de Père Lachaise, enciclopèdia humana sobre la ultratomba, meitat poeta, meitat vagabund, supervivent a París.

Bobby Marschall, truà i senyor de Père Lachaise

La primera vegada que vaig visitar el cementiri i buscàvem la inevitable tomba de Morrison contemplar a Bobby com una aparició, enfundat en una samarreta de The Doors, cobert de collarets i barbotando un francès infumable, s'oferia per només un euro a portar-te a la tomba de Jimmyy a qualsevol racó real o inventat en els confins de Père Lachaise. Arribat possiblement en la mateixa època de Morrison a la ciutat, Bobby és un d'aquests americans que pul · lulen encara per París encisats per l'embruix de la ciutat i abraçat a la seva pròpia bogeria. Estrafolari successor dels Molinero, Fitzgerald l' Hemingway, seu món són les cinc hectàrees del cementiri.

Coneix amb detall la vida de Jim Morrison i de tots els habitants del cementiri , es mou entre els seus làpides com si d'un faune juganer es tractés, incansable s'atura en totes i cadascuna d'elles per explicar una anècdota. El personal del cementiri el deixa fer amb indulgència. De vegades he pensat que dorm arraulit al peu d'una de les seves làpides. A qui hagi de Père Lachaise i vulgui gaudir d'una experiència única, li aconsello prendre a Bobby com a guia.

El primer que crida l'atenció són les innombrables ampolles i paquets de cigarrets que envolten la làpida

Després una bona estona amb si cridar la seva atenció i retenir, òbviament, no em reconeix. Em llança una mirada entre demencial i divertida. "A la tomba de Morrison", li dic exhaust, posant-li un euro a les mans.

-¡Hi és darrere!- em diu, guardant ràpidament la moneda i enfilant a la tanca mentre em fa el senyal d'un guaita.

Fantàstic! Estava ja a només 40 metres! Amb menys groupies que en altres ocasions i amagada entre dos gegantins mausoleus hi ha la tomba del seu senyoria Jim Morrison. Petita i modesta, el primer que crida l'atenció són les innombrables ampolles i paquets de cigarrets que envolten la làpida.

L'ambient de prop és especial. Una parella s'embolica un canó mentre sonen en un transistor atrotinat els acords de The End, altres escriuen poesies que col · loquen acuradament en la tomba. Un canadenc de rastes interminables encén una cigarreta i el diposita acuradament al peu de la tomba. L'ambient és respectuós, gairebé reverencial. Pau i Sofia m'expliquen que porten anys esperant aquest moment, han fet el viatge des de Barcelona en furgoneta. Pieter fa fotos i arriba a vessar alguna llàgrima furtiva. Fins Bobby ha deixat de xerrar i ametrallarnos amb anècdotes per retre homenatge al descans del seu déu.

Morrison embolicat en el misteri

Després d'abandonar en la Dors 1971 Jim Morrison va emprendre amb la seva nòvia Pamela un periple per França, Espanya i el Nord d' Àfrica, seguint els passos de Rimbaud i buscant la redempció a través de la poesia. El 3 de juliol de 1971Jim Morrison va ser trobat mort a la banyera del seu pis de el Barri de l'Marais. No hi va haver autòpsia, però es va declarar que va morir per una aturada cardíaca, segons la seva acta de defunció.. Es va dir que el pare de Jim va treure el cos del seu fill de l'cementiri per portar-lo a casa, però fonts de l'Pére Lachaise, el famós cementiri on va ser enterrat, asseguren que ningú es pot portar un cos sense que l'Administració ho sàpiga. També es posa en dubte el fet mateix de la seva mort, ja que les seves targetes de crèdit i passaports encara segueixen vigents. Es diu que perquè ell així ho va especificar en un testament poc abans. Els únics que van veure el seu cos van ser la seva núvia i un metge que ja no exercia. Altres versions afirmen que va patir una sobredosi d'heroïna en un bar i va ser posteriorment traslladat a casa.

Pam, ja de tornada a Los Angeles i destrossada per l'heroïna, repetia una i una altra que Morrison seguia viu i que algun dia aniria a buscar

Al voltant d'aquesta estranya mort han sorgit moltes especulacions. Diverses persones van afirmar haver-lo vist en un cafè de París, vestint un vestit de cuir negre, encara que aquests rumors mai van ser comprovats. També s'ha dit que, després de la seva mort, una persona que deia ser Jim Morrison i vestia com ell, obtenia diners mitjançant xecs al seu nom. Pam, ja de tornada a Los Angeles i destrossada per l'heroïna, repetia una i una altra que Morrison seguia viu i que algun dia aniria a buscar.

Ray Manzanek, teclista de The Doors, declarar: "Si hi ha un tipus capaç d'escenificar la seva pròpia mort-creant un certificat de mort ridícul i pagant a un doctor francès- , posar un sac de cent cinquanta lliures dins del taüt i desaparèixer a alguna part d'aquest planeta - Àfrica, qui sap-aquest tipus és Jim Morrison. Ell sí seria capaç de portar tot això a bon port ".

Jim Morrison va morir als 27 anys a l'igual que altres com Brian Jones, Robert Johnson, Jimi Hendrix, Janis Joplin o Kurt Cobain. Sobre la seva tomba encara es pot llegir un epitafi escrit en grec antic («Kata ton daimona eaytoy») que se traduce como “de acuerdo con su propio demonio” o “fiel a su propio espíritu».

Cau la nit sobre Père Lachaise i un guardià ens anuncia que és hora de marxar. M'acomiado de Bobby. Fins d'aquí a set anys, potser

Cau la nit sobre el barri de Le Marais. La silueta de Jimmy fa temps que va abandonar la finestra per reunir-se amb Pam i el seu destí. Cau la nit sobre Père Lachaise i un guardià ens anuncia que és hora de marxar. M'acomiado de Bobby. Fins d'aquí a set anys, potser. On dormirà avui? En baixar pel Boulevard Charonne, crec endevinar tipus d'aspecte demacrat i cabelleres impossibles en cada brasserie mentre ressona "Light my fire" en les meves oïdes. I llavors no puc evitar recordar, en una urpada traïdor de nostàlgia i orgull, aquell any meravellós en que el meu veí Jim Morrison em desitjava el bon dia cada matí.

  • Compartir

Comentaris (3)

  • Ana

    |

    Un luxe, Enrique.

    Contestar

  • Enrique Vaquerizo

    |

    Gràcies Ana, París per si mateix si que és un luxe

    Contestar

  • Jorge Leonardo Flores

    |

    Era James Douglas Morrison y no «James William Morrison» , com cita l'article.

    Contestar

Escriu un comentari