Perito Moreno: la glacera de les mentides

Per: Gerardo Bartolomé (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Un enorme bloc es va desprendre amb un rugir de tro que va retrunyir a les parets de les muntanyes; en caure va aixecar una onada que va escombrar la costa amb força i va llançar trossos de gel per l'aire. Un grup de turistes italians va aplaudir amb força i diversos miraven amb ulls vidriosos per l'emoció de veure que la natura és viva.

Estàvem davant a la glacera Perito Moreno, sens dubte la glacera més impactant del món. Es tracta d'una enorme llengua de gel de dos quilòmetres d'ample que baixa dels camps de gel sobre els Andes del sud, tallant el Llac Argentí com ho hauria somiat Moisès en escapar d'Egipte, per aturar-se a pocs metres de les passarel · les on els turistes no es cansaven de fer fotos. Si no fos per aquestes, segurament de tant en tant caldria lamentar algun mort, ja que fins als anys seixanta més de trenta persones van morir víctimes de les puntes de gel que cada gran trencament llançava amb força impensada.
Vaig viatjar al lloc amb l'excusa de dilucidar si aquest glacera avançava o retrocedia, en una zona on, en general, el gel està clarament en retrocés. No fa tant del seu descobriment i es manca d'informació històrica fidedigna.

Després de passejar pel lloc vaig portar a la meva dona al punt de partida de la caminada pels gels. Jo no aniria perquè el meu fill de set anys no tenia edat suficient; així que em quedaria amb ell al bosc circumdant fent fotos d'ocells, molt abundants pel lloc.

Hi ha una important controvèrsia sobre qui va ser el descobridor de tanta meravella de la natura. El obvi és pensar que ho va fer el mateix Perit Francisco Pascasio Moreno, però tot indica que no va ser així. "Com que no?", em diria algú "Si els llibres l'esmenten!". Com a escriptor de novel · les històriques que li interessen aquestes petites anècdotes, em vaig dedicar a marcar en un mapa cada lloc del seu recorregut que Moreno esmenta en el seu llibre "Viatge per la Patagònia Austral". L'home va ser, sens dubte, el primer a navegar al Llac Argentí, però per més que li donés voltes a l'assumpte, el recorregut de Moreno feia que fos impossible que ell hagués vist aquest ni cap altre glacera d'aquest llac. No obstant això en el seu llibre esmenta veure una congesta (com se li deia a les glaceres en aquesta època) patint un enorme trencament que va alliberar desenes de blocs de gel per les aigües. L'únic que crec cert és que Moreno hagués vist un iceberg que li donés la pauta d'un proper glacera però entre el seu recorregut i "la seva" congesta s'aixecava una cadena muntanyosa; impossible que l'hagués vist. Jo ja havia trobat diverses faltes a la veritat d'aquest i d'altres exploradors, pel que no em cridava l'atenció. Però per què va mentir? Segurament era una de les seves "mentides patriòtiques". En aquesta època Xile i Argentina disputaven la Patagònia i les exploracions eren actes de sobirania, descobrir era apoderar d'alguna cosa.

Moreno va fer el seu viatge en 1877 i el seu llibre recentment es va publicar tres anys més tard. En l'interval un tinent xilè anomenat strong>Rogers partio la xilena Punta Arenas. El descriu trobar un enorme congesta travessant un llac de blau intens. No caben dubtes que aquest era la glacera Perito Moreno. Llavors Com s'explica això de Moreno? No apareix el meu vena d'escriptor. M'imagino que abans de la publicació Moreno s'haurà assabentat del descobriment xilè en territori que considerava argentí que, d'altra banda ell acabava d'explorar. Si era cert el descobriment xilè de res serviria haver cridat al Llac Argentí amb aquest nom tan patriòtic ja que almenys una part, la de la glacera, podia ser reclamada per Xile. Així que m'imagino Moreno apòcrifament inserint en el seu diari, abans de la publicació, una frase que li servís per asseverar que ell, un argentí, va ser el primer a veure-ho.

Per què va mentir? Segurament era una de les seves "mentides patriòtiques". En aquesta època Xile i Argentina disputaven la Patagònia i les exploracions eren actes de sobirania, descobrir era apoderar d'alguna cosa

Al cap de tres hores vaig tornar a l'embarcador on la meva dona m'esperava, molt entusiasmada per l'espectacular caminada sobre la mola de gel. Amb la camioneta seguim camí cap a on m'havien dit que hi havia un casc d'estada abandonat. Això tenia relació amb la incògnita de si la glacera retrocedeix o no. Resulta que de tant en tant, de vegades cada quatre de vegades cada deu anys, la glacera talla completament el llac. Quan això passa, el braç sud, embassat per la glacera però que segueix rebent aigües de la serralada, comença a aixecar el nivell de les aigües . La primera vegada que aquest esdeveniment està documentat va ser en 1917. En aquesta oportunitat l'aigua va pujar més de vint metres fins que, després de dos anys, va poder trencar el mur de gel que el atrapava. Aquell any l'estada en qüestió va quedar sota les aigües i va haver de ser evacuada. Els colons, assentats feia només deu anys, mai havien vist una cosa així. Trobem les habitatges abandonats però també trobem un bosquet mort, ofegat per les aigües gelades. Diversos dels arbres tenien almenys vuitanta anys quan van sucumbir, el que significa que almenys des 1840 les aigües no havien pujat. És a dir que i 1917 la glacera va tallar el llac per primera vegada en vuitanta anys. Això prova el Perito Moreno és pràcticament l'únic glacera de la zona que, malgrat el escalfament global, no retrocedeix en els últims cent cinquanta anys. Per estar ben segur em faltava veure alguna foto antiga que mostrés la posició del front de gel.
A la propera vila de El Calafate em vaig contactar amb la gent de l'Arxiu Històric, però ells em van dir que no tenien fotos anteriors a 1917. Em van suggerir buscar imatges de la primera comissió de límits binacional, l' 1904, la que va establir la frontera i va deixar el Perito Moreno del costat argentí.
Dos mesos més tard, a la biblioteca del Congrés de la Nació, a Buenos Aires, vaig trobar l'única edició del llibre de Robert Holdich, l'anglès a càrrec de la comissió. El seu llibre era tremendament avorrit però jo buscava en les seves pàgines la resposta a la meva pregunta: ¿Creix o retrocedeix el Perito Moreno? Per fortuna en una de les seves pàgines vaig trobar una petita foto d'un congesta, no aclaria qual. El seu front de gel era al mig del llac, però comparant el fons de muntanyes amb les meves fotos certificar que era el mateix. Un somriure va il · luminar la meva cara. Aquest desconegut llibre en una fosca sala de la biblioteca m'acabava de dir que el Perito Moreno estava sa. En els últims cent anys havia avançat des del centre del llac fins a la seva costa oriental No menys de set-cents metres!
També vaig somriure en recordar a Francisco Pascasio Moreno. Les seves mentides patriòtiques, que serien l'objecte de la meva novel · la "El límit de les mentides", li havien merescut que la glacera més fantàstic portés el seu nom.

Contacto@GerardoBartolome.com
Gerardo Bartolomé és viatger i escriptor. Per conèixer més d'ell i el seu treball ingressi a www.GerardoBartolome.com

  • Compartir

Comentaris (9)

  • Carmel Linares

    |

    Recordo que fa uns quatre anys hi va haver una polèmica enorme sobre un despreniment de gel al perit bru en ple hivern, que deien que no passava des de fa dècades (la informació es va llegir, almenys, a Espanya). Després es va informar der que era un fenomen que havia passat en l'últim segle en diverses ocasions. Fa la sensació que s'exagera i menteixi molt sobre el canvi climàtic, ¿No creu?.
    Una salutació i felicitats
    Carmel Linares

    Contestar

  • Gerardo Bartolomé

    |

    Com el Perito Moreno forma una barrera al costat sud del llac s'embassa i puja de nivell. Per això els trencaments d'aquest glacera no es deuen a fosa sinó al nuivel de l'aigua. Con vostè diu, el tema de l'escalfament global s'ha convertit en un tema polític…

    Contestar

  • luis

    |

    Em sembla de mal gust tractar un personatge com Pascacio Moreno de mentider. Gràcies a ell i el seu treball avui tenim més de 40 parcs nacionals al país.

    Contestar

  • Gerardo Bartolomé

    |

    Luis: coincideixo en que gràcies a ell hi ha molts parc nacionals a l'Argentina i moltes altres coses (com un museu de histroria natural de primer nivell o un tractat de límits just per al país) però això no canvia que ell no hagi passat pel front de la glacera en la seva primera expedició.

    Contestar

  • Sergio

    |

    Em gust Nuchar que ens hagis fet conèixer el resultat de la teva recerca. ¡¡¡Gran Holdich per la fotografia !!!!

    Contestar

  • Gerardo Bartolomé

    |

    Van notar que el turó de l'esquerra és el mateix a la foto antiga que en la qual aparec jo, a? Això demostra que es tracta del mateix glacera. Van veure que actualment la glacera està molt més a prop que en 1904?

    Contestar

  • Ana Luisa Per tant

    |

    Molt interessant!!! Si va ser així la història ha d'agrair eternament Moreno per la seva vivesa criolla!!!

    Contestar

  • David

    |

    És notable la teva especulació. És pròpia d'un novel · lista, però impròpia per rebatre, a molt més d'un segle, a un notable científic. Perquè es m'interpreti bé: no se que faríem sense la imaginació, sense l'especulació dels novel · listes. Creen mons on tot és possible, i per al qual no ho cregui, recordi a Jules Verne. I especulació no és una paraula que utilitzi pejorativament, és definida (per a aquest ús) com «meditar, reflexionar amb profunditat, teoritzar. Perdre's en subtileses o hipòtesis sense base real.» Eina tan necessària per a lescriptor, es torna arma poc eficaç quan d'un científic es tracta, sigui aquest d'origen argentí, xilè, zulu, ucraïnès o el que sigui. No obstantem es destaca en el teu article que creguis a cegues en el britànic Holdich.

    Contestar

  • Gerardo Bartolome

    |

    David: No a que especulació et refereixes. Tots els que hem estudiat el trajecte del Perit al llac sabem que ell no va poder veure la glacera. No hi ha especulació en això. Gràcies

    Contestar

Escriu un comentari