Pel Jaén desconegut (En): les pintures rupestres de Serra Bruna
[pestanya:el viatge]
Aquí segueixen les dues, mirant el món com fa més de 6.000 anys, quan les van pintar els nostres avantpassats en un racó de Serra Bruna, al Jaén prat de l'Argent viu. Sobre la pedra nua trencada pels segles dels segles, les seves siluetes de carmí han vist convertir-se en pols a una generació rere l'altra i segueixen desafiant pluges i torbs, a raigs de sol i a gebrades de albes. Han vençut el temps. Són eternes.
Som al terme municipal de Aldeaquemada, al nord de la província de Jaén, seguint el rastre de les pintures rupestres de l'arc mediterrani (declarades per la Unesco en 1998 Patrimoni de la Humanitat) per un bosc de pins i alzines. Des del municipi hem pres una pista en direcció oest camí de "muntanya de la desesperació", on tirem peu a terra. Descendim entre matolls fins arribar a un petit desnivell de roca que es salva amb peus i mans. Allà, a la intempèrie, treu el cap el conjunt de pintures del Prat de l'Argent viu (descobert per uns pastors en 1914), un dels 18 jaciments que converteixen Aldeaquemada en el principal nucli d'Art Rupestre de Serra Bruna oriental. Dos noms, el de l'espanyol Juan Cabré i el de l'abat francès Henri Breuil, es reparteixen la paternitat de la majoria de descobriments dels jaciments de la zona. Van treballar colze a colze, però van acabar enemistats. El seu llegat, afortunadament, està molt per sobre dels seus sonades controvèrsies.
A la nostra esquerra, treuen el cap les figures de les dues cabres, rudimentàries però necessàries, amb les quals els habitants d'aquestes terres segurament delimitaven el seu territori de caça per espantar els intrusos. Eren caçadors, com els que ara recorren escopeta a l'espatlla aquests paratges, però també artistes. Els valia amb una ploma d'au per decorar aquestes pedres amb motius naturalistes (primer els contorns, després el farciment). La mirada experta d' Miguel Soria, nostre il · lustre cicerone doctorat en Prehistòria i especialitzat en Art Rupestre, veu el que els nostres ulls miren però no veuen. Punts vermells alineats a la roca lleugerament extraplomada. Una manera de matar el temps pinzell en mà? No sembla. Segurament, ens apunta, servien de senyalització o s'utilitzaven com un sort de comptabilitat. Estem, per tant, davant els antecedents neolítics dels cartells senyalitzadors o de les calculadores. Déu n'hi do.
Punts vermells alineats a la roca lleugerament extraplomada. Una manera de matar el temps pinzell en mà? No sembla
El primer que sorprèn el neòfit (a més dels seus colls estilitzats i aquests banyes que semblen antenes) és el color vermell dels remugants, que aconseguien afegint a l'òxid de ferro (de manganès en el cas de les pintures negres, menys habituals), un aglutinant com la clara d'ou o la sang. "No se sap-explica Sòria- en tractar de matèria orgànica no ha deixat rastre i les anàlisis no la detecten ". Però són cérvols o cabres? El més probable és que originàriament pintessin uns cérvols (alguns asaetados amb fletxes o llances) posteriorment reconvertits en cabres alterant les figures.
Aquests paisatges que durant segles van ser la demarcació entre Castella i l'Al-Andalus acullen una gran riquesa animal. Per les seves rius neden les llúdrigues i en aquests boscos abunden els cérvols (donem fe, ja que un es va creuar al nostre camí) i senglars. El llop, més, ha tornat a aquests paratges de Serra Bruna antany refugi de bandolers que van convertir aquest territori en "el desert humà". El paisatge, com diuen les gents d'aquesta desconeguda comarca del Comtat, és tan important com les pintures. Serà per alguna cosa.
Hem de pujar de nou al tot terreny per desplaçar-nos fins les proximitats de la Taula de Pochico (dos quilòmetres al sud-oest de Aldeaquemada), un altre dels punts neuràlgics de l'art rupestre a la zona. El sender part a la dreta de la pista, perdent alçada suaument fins a arribar al riu Guarrizas, que es mostra benèvol i escàs de cabal (als recessos d'aigua se'ls coneix aquí com "taules"). Travessem la seva llera obrint-nos pas entre bardisses rebels per, un cop a l'altra riba, ascendir en direcció al mur de pedra quarsita que els homes primitius van utilitzar com a llenç.
A la part dreta de la paret, per exemple, hi ha quatre cérvols agrupats en els que l'art esquemàtic de les societats pastorals s'ha superposat al naturalista
El lloc està tancat des de l'any 2000. Diuen que els operaris que van voltar aquest grup de pintures (per protegir-les dels malvats que confonen un tresor rupestre amb uns banys públics on perpetuar la seva estultícia amb la frase enginyosa de rigor) ni tan sols es van adonar de la seva presència. En acabar la feina, preguntar estranyats per què s'havia posat la reixa "perquè aquí no hi ha res". Sí que n'hi ha, i en abundància, encara que ningú ha d'esperar donar-se de bruce amb les pintures d'Altamira o de la Almeria Cova del Indalo. Costa precisar les formes del que, a primera vista, sembla una simple pigmentació natural de la pedra. A la part dreta de la paret, per exemple, hi ha quatre cérvols agrupats en els que l'art esquemàtic de les societats pastorals s'ha superposat al naturalista, de traç més gruixut, dels pobladors caçadors. ¿Art o necessitat? El debat és obert, però Sòria, en un nou desplegament de sapiència, té clar que "ells no feien aquestes pintures per un pur plaer estètic, això tenia una utilitat ".
En aquest gran penyal es reparteixen quatre panells esquitxats de pintures amb les que els nostres avantpassats del Neolític van deixar la seva empremta. El greny de quarsita ofereix cada matí la seva roca nua al sol de l'alba, pel que encara costa més entendre com les rajades de cérvols i les figures esquemàtiques han arribat en aquest estat de conservació fins als nostres dies. El viatger abandona aquest lloc agrest amb la vibrant emoció de qui acaba de trobar a la vora el missatge d'un nàufrag que ha sobreviscut a onatges i tempestes.
[pestanya:el camí]
Per la A-4 (autovia d'Andalusia), desviar-se en Valdepeñas l' Almuradiel en direcció al municipi de Aldeaquemada (des de Madrid són una mica més de dues hores en cotxe). Als afores del poble es troba la casa rural La Cimbarra (www.aldeaquemada.com). Preguntar per Àngel (alcaide64@hotmail.com), qui ens guiarà en la visita. Ell té la clau per accedir a la Taula del Pochico i encara que un pot aventurar pel seu compte en la cerca, no és molt aconsellable, ja que el paratge és bastant frondós i és fàcil passar de llarg. En el cas del Prat de l'Argent viu, les dificultats es multipliquen i un pot tenir a un metre les pintures rupestres i no adonar-se'n.
[pestanya:a taula parada]
A la casa rural La Cimbarra serveixen excel · lents productes de caça (imprescindible provar la llonganissa d'ànec, el paté de perdiu i l'estofat de senglar) en un ambient rústic amb llar de foc on rematar l'àpat amb una relaxada conversa a la vora del foc.
[pestanya:una becaina]
A la casa rural tenen habitacions (60 euros la doble amb esmorzar), encara que nosaltres vam dormir una mica més al sud, molt a prop d'Úbeda, a la localitat de Sabiote, dominada per l'imponent castell que va pertànyer al seu dia a Francisco dels Cobos. Molt a prop de la fortalesa, davant de l'església de Sant Pere, es troba el Palau les Manilles (www.palaciolasmanillas.com), una casa antiga de pedra totalment restaurada que bé mereix una parada. Els productes de la terra són una delícia per al paladar ("Pavo fregit", espinacs jienenes, els espectaculars ous al mojetón, perdiu escabetxada i gelat d'oli d'oliva va ser el nostre menú). No deixin de visitar-lo si tenen oportunitat.
[pestanya:molt recomanable]
-Els amants de la natura han d'apropar-se inexcusablement a la cascada de la Cimbarra, que dóna nom al paratge natural. El riu Guarrizas salva un tallat vertical de 40 metres., un veritable amfiteatre que sorprèn el viatger, originant un salt d'aigua que sembla un oli romàntic. Hi ha tres cascades, però la més espectacular és la de la Cimbarra. Es descendeix per un sender ben marcat (a la vora d'un antic molí) fins a una terrassa natural on la panoràmica esglaia encara més. Després, de tornada, animi a desviar-se per un dels sortints de la roca que el portarà a mig vessant fins a les gorgues naturals que es formen abans que l'aigua es despenyar al buit. Un d'aquests llocs per perdre i apagar el mòbil.
-El castell de Francisco dels Cobos, antigament en mans de l'Ordre de Calatrava, està ara en obres, però anuncien la seva obertura al públic per al pròxim mes de gener. Aquesta fortificació era l'escut protector d'Úbeda i Baeza contra el regne nazarí de Granada. Des d'aquí es domina tota la vall de Guadalimar. Nosaltres vam tenir la sort de visitar de la mà de Pablo Lozano, de Xèmer Turisme (www.semerturismo.com), un d'aquests guies enamorat de la seva terra i amb la virtuosa capacitat per transmetre la seva passió, i els seus molts coneixements malgrat la seva joventut, al viatger. Ells organitzen viatges per tota la regió i visites guiades per aquesta Jaén menys coneguda en diversos idiomes (espanyol, anglès, francès i alemany, que recordi).
-Per al que vulgui saber més sobre aquestes pintures és imprescindible consultar la monumental i exhaustiva obra "L'Art Rupestre en les Serres Giennenses", de Manuel Gabriel López, Miguel Soria i Domingo Zorrilla, editat per l'Institut d'Estudis Giennenses en 2009.
[pestanya:FINAL]
Comentaris (4)
Paloma García
| #
Fabuloses i desconeguda història. Què bonica és Espanya i que poc la coneixem.
Contestar
Merche G.
| #
No tenia ni idea que a Jaen hagués pintures rupestres, encara que vaig estar fa un temps a Ubeda i Baeza. El tindrem en compte en la meva propera visita. Enhorabona pel reportatge.
Contestar
Francisco
| #
La nostra història segueix sent una gran desconeguda, per a la resta d'Espanya.
Contestar
ricardo Coarasa
| #
Francisco, espero que, modestament, des VAP haguem contribuït a donar a conèixer una mica més els paisatges i la història de Jaén. Moltes gràcies per seguir-nos
Contestar