Prohibit medicar l'home lleopard

Per: Maria Ferreira (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Dos anys després d'aquell primer pacient, em trobava en la mateixa consulta. Es feia de nit.

-Vol pluja (sembla que plourà)- va dir Ndung’u.

-Jo me'n vaig, (em vaig)- amb problemes de.

En Arribar volgut llar amarat. Ens aixequem mandrosament i just quan anava a apagar la llum vaig escoltar crits fora. Entre quatre persones portaven a un home sagnant. S'havia tallat el cos en travessar una finestra.
Vaig avisar 01:00 Ndung'u, que es va quedar parat, mirant al pacient, somrient lleument. Dues infermeres es van acostar, temoroses, amb una submissió que mai havia vist en elles. Comenceu a preparar un calmant. Calia medicar al pacient ja que aquest amenaçava amb fer mal a la resta de pacients, que estaven esperant i que- igual que Ndung'u i les infermeres- observaven l'escena en un silenci inusual en aquella poble kenyà.

Una de les infermeres va xiuxiuejar «Si li mediqueu perdrà el seu poder»

Vaig agafar la xeringa, vaig empassar saliva i em vaig acostar al pacient com si fos una noia valenta. Aquest va llançar una mossegada a l'aire, però no retrocedir. Vaig calcular la distància mínima a la qual havia acostar per injectar el calmant sense ser ferida. Llavors Ndung'u es va interposar entre nosaltres, somrient.

-No ho facis- xiuxiuejar llevant-me la injecció.

-Però està en crisi!-protestat.

-Se li passarà- Concurs Ndung'u.

-No podem curar-li les ferides si no li calmem abans- vaig dir sense comprendre res.

Les infermeres ens miraven fixament. El pacient seguia intentant escapar dels homes que li subjectaven. Una d'elles va començar a xiuxiuejar:

-Si llegeix el mesurament perdre do poder.

La infermera es va acostar a Ndung'u, tímida, i li va treure la xeringa buidant sobre el sòl, al costat de les gotetes de sang.

-¿Perdó?- vaig preguntar sorpresa.

-Té el poder de convertir-se en lleopard, nena ximple-va començar a explicar la infermera- Si li do mèdica perd potència. Vol que li cures les ferides, només això.

«Té el poder de convertir-se en lleopard, nena ximple», comença a explicar

Vaig esperar una riallada general. Un gest d'incredulitat. Però només hi havia un silenci terrible omplint-ho tot. Ndung'u va fer un senyal i van ficar l'home a la consulta número quatre. Li van tancar aquí. S'escoltava com es donava cops contra els mobles, com destrossava els flascons de medicines.

-Perdrà forces- va explicar la infermera- llavors podrem entrar i curar.

Vaig passar les dues hores següents tractant de convèncer Ndung'u, amb diferents mètodes de festeig ideològic, sobre la necessitat d'aplicar el mètode científic. Ndung’u sonreía, simplement, mentre jo donava voltes i em desesperava amb cada estrèpit que sortia de la consulta número quatre.

Em vaig sentir tremendament vaig fallar. Va arribar la nit. La dona del pacient-lleopard i jo ens miràvem de tant en tant

L'esposa de l'home va arribar temps després, quan Ndung'u es disposava a anar-se'n. Va arribar carregada amb fruita i una manta, pretenent quedar-se al passadís tota la nit. Igual que jo, que presa del cansament m'havia assegut contra la porta i esperava simplement a deixar d'escoltar sorolls per poder entrar. Entrar i llavors què. No tenia ni idea. Em vaig sentir tremendament vaig fallar.
Va arribar la nit. Les mosques van ser substituïdes pels mosquits. La dona del pacient-lleopard i jo ens miràvem de tant en tant.

-Vols?- la dona em va estendre un plàtan. Ho vaig acceptar i vaig aprofitar l'acostament.

-Podria calmar teu marit- vaig dir- podria fer sentir bé i llavors tots podríem anar-nos a casa.

La dona va somriure. «I per què s'hauria de calmar?», em va preguntar. Jo mastegava en silenci.

-No t'has acarnissat,, els malalts- va continuar parlant la dona. Vaig riure, amb aquesta agressivitat altiva pròpia de qui no assumeix la derrota.

-Creus que ets aquí per salvar-nos de quelcom que només veus tu- la dona va continuar- però realment estàs condenándote. Malalt.

Em vaig aixecar i em vaig estirar en un dels bancs. Em vaig sentir trist. De sobte odiava tot allò. De sobte tenia ganes de sacsejar les seves ments, de sacsejar la meva per entendre. Sumida en els meus pensaments i amanyagada pel batre de les ales dels mosquits, Que estava fent jo per dormir.

De sobte tenia ganes de sacsejar les seves ments, de sacsejar la meva per entendre

Un gall em va despertar a les 5:00. La borsa de fruita i la manta de la dona seguien aquí, però no hi havia ni rastre d'ella. Digues per fet que hauria anat a les latrines. Em vaig apressar i fent gala d'una paròdia detectivesca poc enginyosa vaig anar a la cuina del centre de salut. La cuinera estava ja preparant l'esmorzar. Vaig trobar alguns trossos de pollastre fred, pels que passejaven algunes formigues. El vaig netejar i me'l vaig endur. A la cuinera li va semblar graciós que la noia blanca agafés menjar, així que va anotar mentalment que hauria comentar als seus pares quan anés a visitar-. Els xafarderies de la gent blanca sempre triomfaven.

Em trobava de nou davant de la porta de la consulta. Vaig mirar cap als costats i vaig comprovar que la dona del lleopard no estava. Vaig obrir la porta amb por, amb cura. Vaig haver d'esperar a que els meus ulls s'acostumessin a aquesta foscor, i llavors, entre el desastre de flascons trencats i mobles enderrocats, distingir al pacient, fet un cabdell en una cantonada. Com si fos un felí. Aquest va aixecar el cap i em va mirar. Em vaig acostar i vaig deixar el pollastre a terra. Ell va agafar el pollastre i va sortir per la porta, tranquil, ferit, digne. No va passar res més.
Ndung'u va arribar quan jo estava recollint la consulta.

Treballar a Kenya suposa empassar l'ego dia rere dia i assumir que realment no sé res de res

-Saps?- li parts – potser he vingut arrasant amb la meva veritat. Però és que aquesta veritat és l'únic que tinc.

Quan de veritat el que volia dir era: què tendre, com m'he cregut que era indispensable. !Em sentia tan enganyada ¡Quan era petita i veia les marquesines dels autobusos plenes de publicitat d'ONG, m'imaginava una cosa diferent. Una mica més fàcil. Més heroic. Però treballar en Kenya suposa empassar l'ego dia rere dia i assumir que realment no sé res de res.
La setmana següent vaig passar el temps ingressada en un hospital de Sant. Els metges van dir que tenia còlera i malària.

Va ser llavors, sense aquesta veritat que arrossegava des de nena, quan vaig poder començar a treballar bé

Però jo sabia que l'única greu que em passava és que havia perdut la meva veritat. I va ser llavors, sense aquesta veritat que arrossegava des de nena, quan vaig poder començar a treballar bé. I a aprendre sense jutjar tots i cadascun dels dies que pas a Kenya.

Si vols saber més dels projectes de Karibuni Àfrica: http://www.karibuniafrica.org/

  • Compartir

Comentaris (5)

Escriu un comentari