Ronda: la ciutat més bella a la llum de el sol
«Si aneu alguna vegada a Espanya, és a Ronda on caldria anar. Tota la ciutat i els seus voltants són un decorat romàntic». Ernest Hemingway es va sentir seduït per l'influx de la ciutat malaguenya, la història i fisonomia m'aclaparen res més posar peu en ella. Tot i que tinc temps per gaudir d'aquest viatge, no romanc aliè a la primera estampa que em dispensa Ronda: el seu desafiament a la llei de la gravetat sobre una enorme paret vertical de roques. Observo com la ciutat assumeix la divisió que en fa el riu Guadaleví, arrel d'aigües, que travessa el nucli urbà formant un espectacular tall que sobrepassa els 100 metres de profunditat entre gats assilvestrats i escombraries estimbades.
Ronda és un compendi de belleses, és una perla enfilada al cor de les seves regions muntanyenques, una ciutat partida en dos. Està dividida en tres barris: la Ciutat, que és el barri vell, medieval; el Mercat, que és el que va sorgir després, i els ravals moderns. Tot aquest entramat em convida a passejar per la ciutat vella, seguir les muralles àrabs, passar per sota de l'arc de la porta d'Almocàbar (segle XIII) mentre contemplo els bells exemples d'arquitectura civil, o passejar pels jardins penjants de la Casa del Rei Moro, segle X. Trucada per aquests forans Izn-Rand Onda, abans Ronda va ser l'Acinipo romana i abans, l'Arunda cèltica.
Ernest Hemingway es va sentir seduït per l'influx de la ciutat malaguenya
Dos vilatans que hi passen em recomanen que fixi la mirada sobre les estranyes pilastres en figura d'ajusticiats que sostenen el templet barroc dels Dolors i la col·legiata de Santa Maria la Major. Sens dubte, savi consell; es tracta d'un prodigi renaixentista gòtic i barroc sobre rastres de l'antiga mesquita. També sobre una mesquita es va construir l'església de l'Esperit Sant, la meva següent parada, que completa un itinerari religiós que discorre per la església del nostre Pare Jesús, al barri del Mercadet, el convent de Sant Francesc (manat construir pels Reis Catòlics), l' convent de Santo Domingo (antiga seu de la Inquisició), l'ermita de la Mare de Déu de Gràcia i el convent de la Mare de Déu.
Els passos del viatger es dirigeixen prestes cap al passadís minat més notable d'Espanya. Descobreixo que compta amb 365 esglaons, un per cada dia de l'any. Emprenc un recorregut que salva uns 60 metres de desnivell, amb trams d'escala molt estrets i fallts. Un lloc tan peculiar com aquest no està exempt de llegenda. La puc llegir a la creu marcada a la pedra que hi ha a mig recorregut. La tradició sosté que la va fer un esclau cristià sense cap altra eina que l'ungla del dit polze.
La tradició sosté que el passadís ho va fer un esclau cristià sense cap altra eina que l'ungla del dit polze
No me n'aniré de Ronda sense fer fora, almenys, una ràpida ullada a la plaça de bous, de la que asseguren és la més antiga d'Espanya. Construïda a 1785 en lloc d'una anterior que hi havia de fusta, m'un, en arribar, a un grup de guiris la guia dels quals amb accent andalús explica, amb orgull, que en aquest cos va haver de torejar Francisco Romero, el primer que usés estoc i que inventés la sort de rebre. Una plaça de pedra, però amb una barrera de fusta molt especial, la del pinsapo. Avui seria impensable fer servir aquest arbre, relíquia de l'època de les glaciacions i molt protegit. Més que la plaça en si, el que em crida més l'atenció d'aquest lloc és el Museu del Bandoler, que conserva una sala dedicada a la figura de Josep Maria Hinojosa, L'Ull de Llebre.
La regió muntanyenca, antany refugi de famosos bandolers, treu el cap com una regió muntanyosa de perfil accidentat
Informació de la zona de Ronda no la desmereixen. La seva regió muntanyenca treu el cap com una regió muntanyosa de perfil accidentat, que al seu moment va ser refugi de famosos bandolers, amb turons on pasturen els ramats i formacions calcàries sobre les quals volen les àligues. Però abans m'hi acostaré, si el cansament no m'ho impedeix, fins a la Cova de la Pileta. Una noia atenta de l'oficina de turisme m'ha esbossat la seva petita història, que val la pena visitar. Descoberta a 1905 i declarada Monument Nacional, conté un important conjunt de pintures rupestres de cabres, cavalls o cérvols. Es just 14 quilòmetres de Ronda.
Després d'una jornada de passeig històric, crec que hauré de fer meves les paraules del Premi Nobel. Concloc la meva grata experiència viatgera parafrasejant un altre escriptor, Juan Goytisolo: «A la llum del sol Ronda és la ciutat més bonica del món». Res més lluny de la realitat.
Si vols llegir més reportatges de Javier Ramos: www.lugaresconhistoria.com
