Rongbuk: quan cau la nit

Per: Ricardo Coarasa (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

I Rongbuk, els ulls espurnejants dels gossos salvatges aguaiten al turista que s'aventura en la foscor; posar-se una lentilla és un espectacle de màgia negra; qualsevol comistrajo, una menja i dormir, obstinació impossible. Centenars d'ampolles de cervesa buides-a 5.000 metres d'alçada, afortunadament, també es dóna de beure a l'assedegat- s'amunteguen formant un mur amb les millors vistes del món: una alba a l'Everest.

He passat aniversaris de casament en llocs certament singulars però aquest en Rongbuk, sens dubte, optaria a l'or. Mai vaig imaginar que ens veuríem en dificultats per arribar a l'hostatgeria des del campament base de l'Everest, una caminada d'hora i mitja sense dificultat cap seguint la morrena pedregosa de la llengua de l'imponent glacera. Però la falta d'hidratació suposarà un contratemps afegit. Això i que, inevitablement, se'ns ha fet tard i les ombres i el vent comencen a ensenyorir d'aquest privilegiat vall.

És dolorós donar l'esquena a l'Everest, que llueix al seu característic plomall de núvols esfilagarsat cap a l'est, així que és obligatori girar-se de tant en tant amb un adarme de nostàlgia. Una carraca baixa a batzegades amb la parella de turistes suïssos que eren al campament base. Ningú més baixa caminant. Els goraks, corbs de l'Himàlaia, sobrevolen el silenci de Rongbuk. Gairebé cinc hores després de sortir cap al campament base, tenim de nou a la vista l'hostatgeria, però Betlem està esgotada, debilitada per la falta d'aigua. Jo també em sorprenc de notarme excessivament cansat per a una caminada tan poc exigent. L'altitud, òbviament, ho complica tot. Ens hem de parar tres vegades per recuperar l'alè, gràcies a Déu quan ja gairebé acariciem la meta. Em pregunto què hagués passat si en lloc d'haver de salvar amb prou feines 200 metres de desnivell haguéssim hagut de caminar el doble. Ens hauríem vist en dificultats, crec.
Ja a l'habitació, bevem aigua i suc de taronja amb l'avidesa d'un nàufrag. Són gairebé les set de la tarda i ja fent fosc. Salvats per la campana. Buda és gran. L'arròs fregit amb verdures que ens serveixen a l'hostatgeria és el millor reconstituent i tots els mals s'esfumen tot d'una quan veiem aparèixer a Richard, nostre estimat iron-man, que acaba d'arribar després de dotze hores de pedaleig des Shegar. No ha trobat habitació a l'hostatgeria i només ha li han brindat aixopluc al monestir. Va una mica just de diners i el caixer més proper és a Shigatse, dels viatges aquí. És un plaer convidar a sopar. Ens explica que es vol acostar al campament base del Shisha Pangma a saludar a dos amics de "Al filo de lo impossible", Juan Vallejo i Ferran Latorre.
La xerrada es perllonga fins a les 23:00. Hi ha molt poques esperances de dormir. Les perspectives no són molt favorables. Tinc molt present el relat de Alec li Sueur a "El millor hotel de l'Himàlaia" de l'infernal nit al monestir de Rongbuk.

És dolorós donar l'esquena a l'Everest, que llueix al seu característic plomall de núvols esfilagarsat

"Un vent gelat es colava per entre les escletxes de les parets del monestir, i els gossos salvatges udolaven a la llum de les estrelles (...). A mi em semblava que estava en l'espai sideral. Sentia un martelleig al cap i respirava de manera irregular (...). Estava tremolant encara anava completament vestit a l'interior del gruix sac. La temperatura havia descendit a 20 graus sota zero (...). Agucé la vista en la foscor i vaig distingir la brillantor de les estrelles en els ulls d'una manada de gossos que s'abalançaven per l'escala del monestir cap a mi (...). Vaig passar la pitjor nit de la meva vida treient tot just a la porta per respirar, mantenint a ratlla els gossos amb un pal cremant i avivant el foc per conservar la calor de l'habitació "

Un escenari perfecte, com s'intueix, per passar un aniversari de casament amb la teva parella

Imaginant que el que li espera a Richard és pitjor, li oferim dormir a la nostra habitació, on sobra un llit. Després d'un inicial moment de dubte, rebutja l'oferiment, temorós potser de importunarnos en la nostra nit d'aniversari. Però aquí no hi ha molt marge per al romanticisme. Cal preocupar-se de assumptes més prosaics. La porta de l'habitació no es pot tancar per dins i un dels vidres situat sobre d'ella ha desaparegut. Hem de tapar-lo amb un coixinet. Després toca repassar amb cel · lofana les esquerdes en el finestral per on es cola el gèlid aire dels cims de l'Himàlaia. Abans de posar-se a dormir, o intentar si més, sortim a l'exterior per desaiguar. Llanterna en mà, ens allunyem a una distància prudencial de l'hostatgeria, a com ho fan altres tants turistes fugint de la fetor dels banys comuns. Els feixos de llum s'entrecreuen fins a fer complicat encertar amb un metre quadrat d'intimitat del qual no hagi pres possessió un altre turista ajupit. Molt aviat, els ulls dels gossos salvatges acostumats a rapinyar les sobres dels hostes guspiregen en la foscor. Poques vegades he pixat en circumstàncies tan angoixants.

A l'habitació, no hi ha manera d'apagar el llum, així que no queda altra que anar a dormir amb la bombeta incomodant nostre descans. I això que ens havien advertit que la llum s'apagava a totes les habitacions a dos quarts. Realment, la nit es fa dues hores i mitja després.
La veritat és que poc importa. El cap està a punt d'esclatar, els músculs, tenallats i la ment massa alterada per l'impacte de les emocions. Fa fred. Impossible dormir. Dormir a 5.000 metres d'altitud és no dormir. Cada mínim moviment sobre la màrfega és un lament de les rústiques taules que semblen a punt de desllorigar. Veig passar les hores una rere l'altra fins que a les cinc del matí em submergeixo sota les mantes i, ajudat per la llanterna, em poso a llegir el llibre de Conrad Anker sobre la troballa del cos de Mallory el maig de 1999.

A les 07:00 salt del llit com qui s'allibera d'un grilló. No em vull perdre l'alba per res del món, un meravellós espectacle que es prolonga durant més d'una hora. Betlem s'allunya unes passes per posar-se les lentilles. Un monjo tibetà el contempla abstret a tot just un pam, preguntant que diantres s'està ficant a l'ull la jove turista, com si les lents fossin paranormals. És una escena pintoresca al lloc habitat a major altitud del planeta. En la distància, s'observa una silueta cansada. Hi Richard, que ha passat la nit sobre un banc envoltat de monjos veient la televisió. Està mòlt i ha decidit quedar-se una nit més i baixar-se demà amb un camioner fins Tingri, bici inclosa (que espera vendre a Katmandú).
Abans d'anar-nos vam visitar el modest monestir. L'original, en estat ruïnós, va ser destruït durant la Revolució Cultural. En nom de quina cultura es pot arribar a 5.000 metres d'altura per donar matarile a un monestir? Quantes bogeries han fet niu al llarg de la història en el cor dels homes! Aquí els monjos conviuen amb una dotzena de monges. Una d'elles, dos ulls diminuts envoltats d'arrugues, ens ensenya el recinte, on sorprenem a la comunitat en les seves pregàries matutines. Encara ens dóna temps a fer el kora, tot just deu minuts, on les vistes de l'Everest, ja desperezado, seva sublim.

La camioneta surt a les 10:00. Està plena de turistes. En Pasum ens retrobem amb "Macario", nostre conductor novell, 45 minuts després. Tingri ens esperi, encara que la pista principal està tallada i cal recular fins al Pang-la, on les vistes ja no són les de l'altre dia, doncs la boirina oculta el Makalu, el Lothse i el Cho-Oyu i només deixa veure parcialment el cim de l'Everest. Baixant el lloc ens vam creuar amb una expedició malaia de gairebé 30 tot terrenys. Mitja hora després d'abandonar Pasum prenem el desviament cap a Tingri. Per davant, 60 quilòmetres i gairebé dues hores de pista. Fins i tot hem de parar a ajudar a un tot terreny que ha punxat. La vida a les altures discorre molt lentament.

  • Compartir

Comentaris (4)

  • Jaime Cárdenas

    |

    Que relat tan commovedor, tan senzill, tan revelador. He seguit aquest bloc des del principi i el viatge és tan fascinant que crec que m'he decidit a fer-ho jo també (per això vaig començar a llegir-lo, perquè estava dubtant entre Himàlaia o Machu Picchu. Sap si en aquest lloc es pot dormir en tenda de campanya? Es pot fer la ruta acampant?
    Gràcies i una abraçada

    Contestar

  • ricardo

    |

    Gràcies, Jaime. La ruta es pot fer acampant, encara que ignoro si cal gestionar algun permís (els xinesos són molt primmirats per la paperassa). Aquesta opció no planteja problemes (només escolti a un turista que s'havia deixat les botes fora de la botiga i al matí següent se les havien portat), però tingues en compte que la ruta és de per si bastant dura i dormir a la botiga la complica encara més, encara que compensa acampar en paratges tan desbordants de vida i naturalesa, jo em quedi amb les ganes.
    El Machu Pichhu és també una bona opció, però aquest és un viatge d'una vegada a la vida i molt mes complicat (pel tema dels permisos, que cal gestionar-los amb temps). Si t'interessa tinc un bon contacte al Nepal, que a més parla espanyol, que podria tirar-te un cop de mà. El meu correu electrònic és Vap rcoarasa@viajesalpasado.com.

    Contestar

  • Bloc en Blanc

    |

    Excel · lent relat. Impossible no commoure en aquests paratges. Jo vaig dormir al campament, encara vaig utilitzar la teva hostatgeria per anar al vàter. Dormir dalt té un toc romàntic però probablement les vistes de l'alba són millors des de baix. Et trobada Relat, encara que no està tan ben escrit com el teu, espero que ho gaudeixis i et porti bons records. http://www.blogenblanco.com/2012/05/durmiendo-en-la-cima-del-mundo-el.html

    Contestar

  • Ricardo Coarasa

    |

    Per descomptat que m'ha portat molts records teu relat, encara que veig que en ambdós casos el de poder dormir a 5.000 metres és gairebé impossible. Les vistes de l'alba des del monestir les recordo espectaculars, però segurament dalt aquestes més tranquil. Si jo hagués tingut l'oportunitat, hagués dormit amunt sense dubtar-ho. Una salutació i gràcies pel teu comentari.

    Contestar

Escriu un comentari