Zambeze Royal Lodge: ¿El millor hotel de la meva vida?
De les nits en una habitació sense aigua a l'encant d'un hotel únic. Al Baix Zambeze vaig gaudir com mai de l'exuberant naturalesa africana.
A les set del matí em esperava una avioneta de quatre places de la companyia Proflight Zàmbia per portar-me al Royal Zambezi Lodge. L'hotel m'ho havia recomanat un amic, Daniel Landa, mica viatjat, que després de donar la volta al món durant dos anys de res em va dir: "És el millor hotel on he estat en la meva vida". Descomptat, hi ha molts llocs especials al món, cada un ha ensopegat amb els seus, però subscric les seves paraules: "És probable que sigui el millor hotel on he estat mai".
El pilot em va tranquil · litzar només pujar a l'avioneta i explicar-me que l'hèlix de la dreta no funcionava massa bé. Només va costar tres minuts arrencar. Després, el tipus em va preguntar:"Estàs preparat?". "Espero que el que estigui preparat siguis tu", disputat. Sobrevolem els voltants de Lusaka i, de sobte, va aparèixer una enorme massa d'aigua als meus peus. A la part inferior, una estreta pista d'aterratge de sorra on m'esperava un cotxe. El vol va ser perfecte, aquesta vegada sense que l'oïda em jugués una mala passada.
En una ocasió, sortint de fer fotos del jacuzzi, vaig haver de canviar la ruta pel petit inconvenient que hi havia un elefant en el camí, dins de l'hotel
El Royal Zambezi és un hotel fet de fusta, integrat en el gran cabal. La meva habitació, m'havien reservat una de les suite, tenia piscina privada i un llit fora de dos metres on he pres les millors migdiades de la meva vida. No cal moure del lloc per veure animals. Al costat de la dutxa, que també és a l'aire lliure, havia excrements d'hipopòtams. Els animals hi són, al davant, gairebé es poden tocar. En una ocasió, sortint de fer fotos del jacuzzi, vaig haver de canviar la ruta pel petit inconvenient que hi havia un elefant en el camí, dins de l'hotel. Anem a, la típica història d'un elefant que no et deixa passar quan vols anar a la teva habitació. Realment hi ha ocasions en Àfrica on t'has de parar un segon i recordar que no és molt normal el que veuen els teus ulls.
Tot el complex és una explosió de naturalesa, on t'entretens mirant com pesca un blauet o es camufla entre la mala herba un varà. Després, fora, es visita el Parc del Baix Zambeze. He fet ja uns quants safaris per aquestes terres i aquest ha estat el que més m'ha agradat. Potser perquè no vaig veure ni un sol cotxe fent cua davant l'animal de torn. En altres parcs arriba a haver trànsit, fins amb els seus petits embussos, pels milers de turistes que s'aglomeren davant les feres.
Un hipopòtam mort surava al riu, inflat com un globus, i un lleó feia exercicis de malabarisme sobre ell per intentar menjar-se'l
Al Lower Zambeze el paisatge es banya de verd seguint el curs d'un riu que pinta la naturalesa com vol. Vaig veure més lleons que en cap dels parcs anteriors i, per deu minuts, no vaig veure una escena única de la qual em van ensenyar les fotos. Un hipopòtam mort surava al riu, inflat com un globus, i un lleó feia exercicis de malabarisme sobre ell per intentar menjar-se'l. Després de caure dues vegades a l'aigua va aparèixer un cocodril que va intentar atacar el felí, que va haver de sortir fugint en no estar en el seu terreny (les fotos me les va ensenyar Natalie, la manager del Lodge, que es va ensopegar amb una escena irrepetible). Així amb els safaris, es pot un sorprendre amb tot o literalment no veure una bestiola. Aquesta és la màgia de la real vida salvatge.
Però a més, el lloc compta amb el brutal encant de la llera. Vaig fer un passeig en canoa de més de tres hores per un canal del Zambezi que semblava irreal. Per sota s'escorrien els cocodrils, als vessants et observaven els lleons, al cel revoleteaban àguiles pescadores. La tornada, amb barca ràpida, em va deixar un capvespre tenyit de vermell a l'esquena que no vaig voler fotografiar per gaudir, per una vegada, amb els ulls i no a través d'un objectiu.
Van ser tres nits magnífiques, que acabaven amb una copa al meu balcó a l'aigua, en les que vaig tenir converses simpàtiques. Allà m'esperava Bryan, un tipus encantador, que estudiava llibres d'animals per arribar a ser guia (es cobra més). A més, la majoria de les sortides les vaig fer amb un matrimoni, major, de Londres, que desprenia tendresa: ell l'abraçava en les postes de sol, la cuidava perquè estigués a l'ombra o la aplaudia quan pescava un petit barb al riu. Després vaig saber que ella tenia càncer. Tot en el Zambezi Lodge va ser senzillament perfecte, tranquil, clar… Tot el tranquil i serè que pot ser un lloc on saludes elefants als passadissos.
Comentaris (4)
tot es normal
| #
Molt bo l'article, especialment emocionant el final. Però em sembla que t'estàs aburgesant una mica. Una abraçada.
Contestar
javier
| #
Vols dir treballant, que hi, encara que no ho sembli, vaig anar a currar. Tindràs, la queixa de la cadira on et sentis cada matí!!! Una abraçada
PD. Com van les meves classes? ¿Torno a ser teacher? Puc fer-ho en distància
Contestar
Gary
| #
Amazing hotel. Sembla molt agradable. És molt car, suposse, isen't el?
Contestar
Juancho
| #
Javier, Em Troncho… La típica història de l'elefant!!!
Contestar