Salvador: la impacient recerca de Carrer Pereza

Per: Gerardo Bartolomé (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Vaig viatjar a Salvador (Brasil) no com a turista ni com a escriptor. El viatge va sorgir per la meva feina d'enginyer. Em acompanyava un tècnic, ja que havíem instal · lar un sistema de control telemàtic en diverses camionetes d'una empresa. He de confessar que, si bé no m'agraden els viatges de treball, aquest m'atreia. Vaig viure gairebé tota la meva adolescència en el gegant de Sud-amèrica, però no coneixia la ciutat més històrica de Brasil. Ara passaria allà quatre dies.

El sobrevol de l'avió em va mostrar la geografia de la zona i l'explicació del nom "Badia" es em va fer evident. Es tracta d'una gran entrada de mar parcialment tancada per una gruixuda península on s'assenta la ciutat. D'aquesta manera es formava una enorme badia, ben protegida dels embats de l'Atlàntic, el nom formal és Badia de Tots Sants.

Vaig viure gairebé tota la meva adolescència en el gegant de Sud-amèrica, però no coneixia la ciutat més històrica del Brasil. Ara passaria allà quatre dies

Mentre el comandant manava cordar els cinturons de seguretat jo m'imaginava que el rei de Portugal va fundar una ciutat perquè era un excel · lent port natural. Però ... lluny de tot el que en aquella època era important ... o no?

El veritable tresor dels portuguesos era la ruta al voltant d'Àfrica cap a les espècies de les Moluques i la L'Índia. La Badia de Tots Sants podia esdevenir un punt d abastiment alternatiu per navilis propis o enemics. Va ser aquest el motiu pel qual el lusitano Joan III va fundar-la en 1536. Així va néixer la primera capital del Brasil.

A San Pablo i Rio de Janeiro es diu que en Badia mai es treballa. Seria així?

Lloguem un cotxe i vam anar directes a l'empresa. Ens esperaven, però ... les camionetes no havien arribat encara! Em van demanar que els donés una xerrada sobre el funcionament del sistema. Semblava que les camionetes anaven a demorar a arribar. Vaig somriure perquè conec que en Sant Pau i Rio de Janeiro es diu que en Badia mai es treballa. Seria així? Mentre donava la meva presentació van portar uns dolços típics de Bahia (cocada i quindim). No hi ha mal que per bé no vingui ....

Quan vaig acabar, les camionetes encara no havien arribat. Vaig aprofitar per mostrar una imatge antiga de Salvador sobre la qual volia investigar. Havia estat feta en 1832 per l'artista de la mateixa expedició que va portar a Darwin voltant del món. Jo volia saber quin lloc era aquest per buscar després de la feina. Van discutir una estona i em van donar algunes idees d'on podia ser fins que ... Van arribar les camionetes!

Hi havia una imatge de Salvador sobre la qual volia investigar, feta en 1832 per l'artista de la mateixa expedició que va portar a Darwin al voltant del món

Quan vam acabar la feina del dia ja s'havia fet fosc així que no vaig poder veure res de la ciutat vella. Vam anar a l'hotel i vam menjar prenent una caipirinha (glop típic brasiler). Al matí vam veure que l'hotel estava a pocs metres d'un punt històric: el "Fanal dóna Barra"O far de la platja. Abans d'anar a l'empresa vam anar a treure-li unes fotos. Es tracta d'un far a la punta de la península, que va ser construït sobre les defenses que controlaven l'ingrés. Click i ... "Ràpid. ¡A l'empresa!"

Mai estaven totes les camionetes per instal · lar de manera que alternàvem treball amb llargues esperes. La gent de l'empresa no semblava molt preocupada; quan nosaltres instal · làvem xerraven entre ells; quan esperàvem xerraven amb nosaltres. Darwin, en la seva memòria de viatge, observava que l'enorme majoria de la població eren esclaus d'origen africà que passaven gran part del dia parlant molt animats, en veu alta i amb molta gesticulació. L'esclavitud va ser abolida en 1888, però tota la resta segueix sent molt cert.

Em començava a impacientar perquè passaven els dies i no aconseguia treure temps per conèixer el centre històric de la ciutat

Jo em començava a impacientar perquè passaven els dies i no aconseguia treure temps per conèixer el centre històric de la ciutat. I això que només quedava a uns quinze o vint minuts, jo, de l'empresa! Però com fa fosc molt d'hora, quan acabàvem ja era fosc. "Encara que sigui podria anar al migdia", pensament. Quan em disposava a sortir vi un dels gerents de l'empresa i em va convidar a dinar menjar típic en un restaurant proper. No podia rehusarme, ni volia. El menjar bahiana és admirada a tot Brasil. Vatapá, quiabada, Moqueca de peix, caldinho de sururú ... de tot vaig provar una mica. Però així va passar un altre dia sense visitar el centre històric.

Al matí del dia següent, penúltim a Badia, vaig sortir a córrer d'hora per la vora del mar. Que platges! Quan arribem a l'empresa instal · lem una camioneta però vam haver d'esperar a que vingués una altra. Mentrestant vam parlar amb "Seu Samuel" l'encarregat del taller. Jo feia de traductor ja que amb el tècnic (argentí) no s'entenien. Samuel, descendent d'esclaus, sabia tot de la cultura bahiana. Parlem sobre els "orixás", les deïtats de la religió candomblé. Els esclaus van portar la seva pròpia religió però, obligats a convertir-se al catolicisme, identificar les seves deïtats amb les estàtues de les esglésies. Així quan semblava que li resaven a la Mare de Déu en realitat ho feien al seu "Iemanjá", deessa del mar i mare de molts altres orixás. Un altre important, amb la figura de Sant Jordi, Era disciplina; i així molts altres.

Una cosa allunyat del centre i ja gairebé desesperat d'impotència em vaig trobar amb la vista del dibuix de Darwin

Abans que aparegués el gerent per portar-me a un altre pantagruèlic esmorzar vaig prendre l'acte i, juntament amb el tècnic, ens vam anar cap al barri històric. Quan vam arribar ... Un formiguer de gent i hi havia un trànsit increïble! I clar ... És el centre d'una ciutat de més de tres milions d'habitants. Impossible trobar lloc per deixar el cotxe! El trànsit em portava davant bellíssims edificis històrics sense poder apreciar ni treure'ls una foto decent. Seguim de llarg.

Una cosa allunyat del centre i ja gairebé desesperat d'impotència em vaig trobar amb la vista del dibuix de Darwin. Estacionar, em vaig baixar i vaig treure diverses fotos. La carreró empinat per on uns esclaus portaven en camines a un "gran senyor" és ara la "Rua de Preguiça" o Carrer de la Mandra. Més tard, amb el wifi de l'hotel, vaig saber que molt temps enrere, aquest carrer era la connexió entre el port i la "ciutat alta" o barri històric del Pelourinho. Allà els esclaus guanyaven uns reals per als seus amos oferint portar a qui pogués pagar, els mandrosos. En els anys trenta es va construir un enorme i espantós ascensor davant del mar, de manera que la Rua dóna Preguiça va deixar de ser usada i va quedar en mans de malandrins. L'edifici al capdavant, a l'antic gravat, era un teatre que es va cremar en 1922, però era nou quan va estar Darwin. A baix al port hi havia una illa fortificada que encara existeix, el fort de "São Marcelo".

La carreró empinat per on uns esclaus portaven en camines a un "gran senyor" és ara la "Rua de Preguiça" o Carrer de la Mandra

A la nit, caipirinha a la mà, amb el tècnic vam decidir que l'endemà, nostre últim dia a Badia, ens despertaríem molt d'hora per passar pel Picota abans d'anar a l'empresa.

No hi ha mal que per bé no vingui. A les sis del matí estàvem al bari antic ... Totalment desert! Va ser una experiència fantàstica passejar davant aquestes façanes barroc-portugueses sense aquest món de gent que habitualment inunda els carrers. Vam tenir una visió única d'aquest barri que va ser declarat Patrimoni Històric de la Humanitat per les Nacions Unides.

A les set ja havia gent i vam pujar a l'acte abans que el trànsit ens atrapés. A l'empresa instal · lem l'última camioneta i partim rabents cap a l'aeroport. Abans de pujar a l'avió no vaig poder resistir la temptació de comprar-me un berimbau, un instrument musical africà que s'utilitza per controlar les aus de corral, aquesta sorprenent dansa brasilera que es va originar en un art marcial africà.

Em vaig asseure al confortable seient de l'avió i, per primera vegada en quatre dies, vaig tenir l'agradable sensació d'haver complert.

  • Compartir

Comentaris (1)

  • martin

    |

    Salvador de Bahia és Vadinho i el comandant Basc Moscoso d'Aragó de farra a la pensió Montecarlo , arribant de demà a menjar un acaraje que els prepara la senyora Flor ; els capitans de la sorra intentant estafar a algun gringo ………
    L'esperit i l'ànima de Salvador és JORGE ESTIMAT , l'escriptor que ens va dir que la paraula portuguesa més bonica és bunda

    Contestar

Escriu un comentari