Seül: cops de taekwondo i abraçades gratis

Per: Daniel Landa

Des de l'aeroport es triguen aproximadament 40 minuts en arribar a la capital de Corea del Sud on viuen, compartint el sòl a cops de colze, més de deu milions de persones. Alfonso i jo estàvem sols entre un mar de coreans.

L'autobús ens va deixar en un carrer qualsevol. Vam trobar un hotel assequible en un lloc relativament cèntric. En arribar a una ciutat nova es repeteix el mateix dilema. D'una banda el cos et demana descansar de maletes, transbordaments i carreteres. D'altra, la curiositat desperta l'esperit com un gosset inquiet a l'hora del passeig diari. I un sempre cedeix als capricis de la mascota. Així doncs sortim lliures d'equipatge, com esponges intentant absorbir aquella cultura de grafismes estranys, gratacels i ulls ametllats.

No hi ha terme mitjà. Les avingudes són amples, rectes i ordenades. Els carrerons són estrets, tortuosos i amb l'encant caòtic d'un laberint. Ens vam perdre literalment per aquestes últimes. Els coreans són gent discreta. Tot i la multitud que passeja les nits de Seül, ningú aixeca la veu. Només s'escolta el murmuri de les converses per telèfons mòbils o les presses en les sabates.

Només s'escolta el murmuri de les converses per telèfons mòbils o les presses en les sabates.

Insadong és el barri que concentra més quantitat de "coses". Aquí un pot trobar ceràmiques, clauers, pastissos, broquetes morunes, ventalls, gorres coreans, calendaris, canelobres, llibres, pizzes, baldufes, gelats de pistatxo, penjolls, gerberes, sandàlies, postals, peluixos, màscares antigues, te salat, ganivets, samarretes, ametlles garapinyades, llums xineses i el millor de tot ... abraçades gratis!

Quan un matí de diumenge sortim a passejar Insadong aparèixer un noi amb vocació d'àngel oferint abraçades als desconsolats vianants. Com anava jo a rebutjar una abraçada lliure d'impostos en un carrer qualsevol de Corea! Allò recordava més aviat l'agermanament col · lectiu dels americans després de la massacre de l'11-S, però aquí a Seül, on la gent desplega una timidesa riallera, estava com fora de lloc. Vaig recórrer això sí carrer amunt i avall i, fent el despistat, em vaig regalar un altre parell d'abraçades abans d'anar a menjar alguna cosa picant. En un altre racó, una fila de cantautors esperava pacient el torn per entonar el seu propi repertori (sistemàticament carrincló) a la concorreguda carrer. Els karaokes fan estralls en una població necessitada d '"operacions triomf". Aquests coreans són, en definitiva, gent sense complexos.

Com anava jo a rebutjar una abraçada lliure d'impostos en un carrer qualsevol de Corea!

Una mica més violenta va ser l'exhibició que ens van oferir els nois del centre Kukkiwon de taekwondo. El senyor Beong-Sung Kim ens va interrogar prèviament per conèixer com, quan i quant de temps anàvem a gravar. Després va assentir amb un gest que em va semblar molt oriental i va organitzar l'espectacle d'arts marcials més entretingut que es pugui imaginar. Els nois eren uns fenòmens. Entre salts mortals, puntades a l'aire, espases, taules trencades a cops de puny i crits continguts, es van tirar tot el matí donant cops. L'agilitat d'aquells tipus sorprèn més des de prop. Per rematar la presentació havia de integrar-me en aquest esport, en què els coreans han aconseguit 30 medalles olímpiques. M'enfundi un kimono i el campió de la ciutat, un tal Nam Jung, va començar a donar-me lliçons, que ve a ser donar-me leñazos. Va ser indulgent amb la meva poca traça i reia molt veient-me caure de cara al tatami.

Després, tots alhora es van posar a barallar entre si. Jo, allà al mig, vaig pensar per un moment que m'havia colat en una pel · lícula de Jackie Chan. Però la lluita resultava tan estètica, tan plàstica que fins a rebre puntades dignificava. Em va cridar l'atenció la disciplina d'aquests nois, que en acabar van complir rigorosament amb el protocol reverencial de saludar l'entrenador. Els coreans són gent educada i acompanyen de gestos suaus cada salutació o cada disculpa, tractant de donar més significat al "hola" i al "perdó".

Jo, allà al mig, vaig pensar per un moment que m'havia colat en una pel · lícula de Jackie Chan

Resulta agradable passejar per Seül. Alfonso va repetir diverses vegades que seria un bon lloc per viure, mateixos ens estridències "kilombos". És cert, l'impacte de la tranquil · litat és permanent. Els Edificis si encenen la Nit amb pantalles Digitals d'un mida extraordinària i projectors de llum a les façanes. En els Carrers sinuoses Mas dels Rètols lluminosos si apelmazan de tal manera Que temíem 1 Curtcircuit d'un moment a altre. La Nit és enlluernadora i els símbols coreans Guanyen a l'alegria de la novel · la del alfabet. Mateix a Aspecte general de Seül si li general de l'enllumenat extraordinari de Nadal, Resultat de ja és inevitable hortera. La Ciutat parpelleja Frenètica en un exèrcit llums Que enceguen al passejant. Entre les Pantalles Digitals, dels Rètols dels Comerços i els Reclams de Nadal Resulta impossible Escapar del mercadeig, alguna cosa se't queda i acabes tenint ganes de comprar qualsevol cosa. Però més enllà de l'efecte materialista dels anuncis, l'ambient s'embolica en un disseny entre oriental i futurista, com si d'un carreró fos a sortir corrent un dels replicants de Blade Runner. Ridley Scott sens dubte va visitar Seül.

Diuen que les llagostes fregits saben a fruits secs i que una taràntula rostida és com el marisc, doncs bé, els cucs saben a cucs

El més aconsellable si es disposa de temps és deixar-se portar i sopar poc a poc de lloc en lloc. La gastronomia és variada i picant per tortura del pobre Alfonso que no acabava d'encertar amb el menú. Els coreans s'han acostumat a menjar al carrer. Les voreres estan preses per puestecillos fumejants que emanen tot tipus d'olors desitjables. Hi ha una excepció. Descobrim una olla el contingut no resultava atractiu ni a la vista ni l'olfacte. "Són cucs de seda" ens van contestar traient-nos de dubtes i sotmetent-nos al dilema d'una nova pregunta: "Gravem això? pel de integrar-se en l'ambient ... "L'endemà vaig lamentar que el lloc seguís en el mateix lloc. Jo havia de presentar primer i provar després. Em disculpin els escrupolosos. Diuen que les llagostes fregits saben a fruits secs i que una taràntula rostida és com el marisc, doncs bé, els cucs saben a cucs. No li vaig trobar cap altre semblant i si alguna vegada, en un deliri escatològic hagués imaginat el sabor d'un cuc seria exactament així de desagradable. El que no entenc és com segueixen venent al costat de carns ben cuinades, verdura exquisida i rotllets d'arròs.

El clima va canviar. La pluja molesta es va transformar en tempesta de neu i per enèsima vegada escapàvem de l'hivern tot just començava a blanquejar la ciutat. El nadal estaven a prop i ens anàvem de Seül alleujats per deixar el fred, però immediatament assumim la gèlida realitat. El nostre següent destí era Alaska.

 

 

  • Compartir

Comentaris (3)

  • Lydia

    |

    Com m'ha agradat! Els teus relats, a més de descriure meravellosament dels llocs que visites, transmeten molts sentiments i emocions. Et transporten.
    Has explicat molt bé com sempre pot més el cuquet per començar la visita que el cansament.
    La comparació amb la pel · lícula Blade Runner, ens dóna una idea precisa sobre l'aspecte de Seül a la nit.
    Recórrer al barri de Insadong, ha de ser un gran gust, tant per les abraçades com per la barreja de coses que es troben.
    Gràcies per compartir aquestes experiències i enhorabona per explicar tan bé.

    Contestar

  • Daniel Landa

    |

    Gràcies a tu per seguir-nos! M'alegra que aconsegueixi transportar-te a llocs interessants com Seül.

    Contestar

  • Rosa

    |

    Com sempre relat interessant, animat i emotiu. Gràcies.

    Contestar

Escriu un comentari