Siresa: paisatges pirinencs del rei batallador

Per: Ricardo Coarasa (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

[pestanya:el viatge]
Encara hi ha pobles on s'escolta el silenci. En Siresa, al Osca Vall de fet, el viatger pot reconèixer encara els lladrucs dels gossos, les petjades dels vilatans i els laments de les frontisses de les finestres que escruten al visitant. Aquesta petita localitat pirinenca en el camí a la Vall d'Oza sorprèn per la seva imponent església romànica de Sant Pere, vestigi del que molts historiadors assenyalen com el monestir més antic del vell Regne d'Aragó, on un dels seus grans reis, Alfonso I el Batallador, va ser batejat i va rebre la seva educació més primerenca.

La seva silueta prenyada de segles es retalla sobre els austers teulades de pissarra i les xemeneies de pedra característics de l'Alt Aragó. Des de la carretera, al viatger el sorprendrà des d'un primer moment descobrir un temple de semblants dimensions en un poble tan petit, unes factures que parlen per si soles de la importància que va tenir en el passat un monestir, lamentablement poc conegut, que va ser declarat monument nacional en 1931.

Assentat sobre un antic enclavament visigòtic, va ser el comte Aznar Galíndez qui va fundar el monestir en el primer terç del segle IX, sent el seu primer abat Zacaries.

Siresa està situada a tot just dos quilòmetres al nord de Fet, que bé mereix una passejada pels seus carrers costeruts per admirar la perfecció de les seves cases de pedra. Avui, Siresa viu a l'ombra de la seva localitat veïna, convertida des de mitjans dels setanta en destinació turística de temporada per als amants de la natura. Però no sempre va ser així. Assentat sobre un antic enclavament visigòtic, va ser el comte Aznar Galíndez qui va fundar el monestir en el primer terç del segle IX, sent el seu primer abat Zacaries. Situat al costat de la calçada romana que unia Caesaraugusta (l'actual Saragossa) i el Bearn francès a través de la Canal de Berdún i la Vall de fet, l'elecció de l'emplaçament augurava ja el ràpid esplendor que li oferia la destinació. Molt aviat, la seva biblioteca "il · lumina tot l'Occident" i el converteix en un dels focus culturals de més rellevància de la Península, com va acreditar Sant Eulogi de Còrdova en una visita l'any 848. En aquells dies ja vivien entre les seves parets més d'un centenar de monjos.

Cenobi abandonat

La donació al monestir l'any 864 de totes les terres de la Vall de fet, fins a les valls d'Aigües tortes on brolla el riu Aragó Subordán, no va fer sinó refermar la seva importància. Però el canvi de mil · lenni li va malament i l'avanç de les tropes d'Almansor cap a Pamplona va obligar els monjos a abandonar el cenobi en el 999.

Al costat de l'escala d'accés al temple encara es conserva la principal raó per la qual el monestir va poder remuntar el vol abans d'enfilar la seva definitiva decadència. Aquí es guarda la pila baptismal on, segons la tradició, va rebre les aigües sacramentals Alfonso I el Batallador. Per als que, com l'autor, es perden en l'embolic de branques genealògiques de la reialesa, convé apuntar que el monarca, que va regnar a Aragó al començament del segle XII, encapçalar a 1118 la conquesta de Saragossa, La Sara Piss musulmana, després de quatre segles de domini àrab. Alfons el Batallador va assentar a més amb la seva política de reconquesta-creuada els fonaments del Regne, duplicant els seus límits territorials a l'arrabassar a les tropes musulmanes més de 25.000 quilòmetres quadrats.

El monarca encara recordaria, en el moment crucial de la presa de Saragossa, les seves aventures per Siresa, on va ser educat sota la tutela de la comtessa senyora Sancha, Ermengol III d'Urgell vídua. Però quan va haver d'afrontar aquest Rubicó, no va acudir al monestir de la seva infantesa a demanar a l'Altíssim per la seva victòria, sinó al de Sant Joan de la Penya, la puixança en el favor dels reis d'Aragó va venir acompanyada, precisament, del declivi del cenobi siresano. El cop de gràcia arribaria amb la construcció de la catedral de Sant Pere de Jaca (que va prendre el seu nom del monestir de Siresa) i, sobretot, quan en 1145 l'antiga abadia va passar a dependre de la diòcesi jacetana. Tot just una dotzena de monjos van romandre a Siresa. La Història, com a tants altres, els havia donat l'esquena.

Amagatall del Sant Grial

Però l'església romànica (un euro i mig l'entrada) que segueix admirant als visitants-i on el viatger pot apreciar a simple vista el contrast entre la pedra calcària utilitzada en el segle XI i la maçoneria amb la qual es va escometre la seva restauració 200 anys després- encara guarda un altre secret. En una petita cavitat oberta en la freda pedra de l'absis diu la llegenda que va estar custodiat el Sant Grial en el seu peregrinar per terres aragoneses, després que el diaca Osca Lorenzo l'enviés a la seva terra natal des de Roma, en temps del Papa Sixt, per burlar la seva confiscació durant la persecució contra els cristians empresa pel emperador Valerià. La invasió musulmana va obligar la Santa Relíquia a recórrer el Pirineu, inclòs el monestir de Sant Joan de la Penya, fins assentar-se definitivament a la catedral de València, on es conserva encara avui.

El robo de Erik «el Belga»

El templo altoaragonés fue también objeto de la codicia del conocido ladrón de obras de arte Erik «el Belga». La seva banda de lladres va robar en 1979 diversos elements de tres retaules de l'església. Part d'aquest botí es va recuperar anys després. Potser per recompensar aquest revés, la destinació va oferir a Sant Pere de Siresa una gratificant sorpresa: durant les obres de restauració de 1995 es va descobrir una superba talla de noguera, el Crist de Siresa, del segle XIII, que ara pot admirar a l'interior del temple.

Les llegendes tampoc han passat de llarg per aquest lloc. Segons la més coneguda, un pastor es va sorprendre en trobar en una cova pirinenca a una dona amb cos de serp pentinant-se davant del mirall. Al costat d'ella, relumbraban un bon nombre de tresors. L'home es va apropiar d'un calze i va arrencar a córrer, però la dona serp va sortir darrere seu. Espantat, va demanar protecció a Sant Pere a les portes de l'església de Siresa, que es van obrir franqueándole el pas per tancar immediatament darrere d'ell. La harpia, enfurismada per l'auxili diví, va descarregar un violent cop de cua contra el pòrtic d'entrada i es va fondre amb la pedra per sempre. En un dels carreus, el viatger atent encara pot trobar la seva empremta, un simple fòssil per als més escèptics.

[pestanya:el camí]
Des Osca, seguir en direcció a Jaca i Pamplona, bé per la N-330 (Port de Monrepós) o per la N-240 (Port de Santa Bàrbara). Passat Puente la Reina, on els rius Aragó i Subordán uneixen les seves aigües, prendre una desviació a la dreta, davant d'una gasolinera, en direcció a Fet. Després de deixar enrere aquest últim municipi, Siresa es troba dos quilòmetres més endavant camí de la Selva d'Oza.

[pestanya:una becaina]
En Siresa, davant l'església, l' Bar Pirineu disposa d'habitacions (la seva terrassa davant del imponent temple, en tot cas, és una parada obligada). També pot decantar-se per un alberg (974-375385) o per allotjar-se en la propera localitat de Fet. Per al que prefereixi gaudir de l'animació de Jaca (40 minuts amb cotxe), la Perla del Pirineu compta amb una àmplia oferta hotelera (www.jaca.es).

[pestanya:a taula parada]
A la plaça major del propi Siresa hi ha el restaurant Castell d'Acher, que porta el nom d'una muntanya de la Selva d'Oza amb aspecte de fortalesa. Menjar casolà i sobretaula de les d'abans. No perdre les mongetes blanques amb morro i orella i, sobretot, el be de l'Alt Aragó amb patates de pobre. Telèfon. 974-37 53 13.
Si el viatger prefereix acostar-se a Fet, és obligat menjar en Casa Blasquico, regentat des de fa més de 30 anys per Gaby Coarasa. Atenció exquisida i menjar tradicional altaragonesa (molles i xai rostit, per exemple). Telèfon: 974 37 50 07

[pestanya:molt recomanable]
Acostar-se a la Selva de Oza, on mor la carretera 15 quilòmetres més al nord, és una experiència inoblidable. Esquivar la Boca de l'Infern, una pedra extraplomada que sembla va a enfonsar en qualsevol moment sobre la carretera, i entrar per fi a la vall no deixa de sorprendre al viatger per moltes vegades que faci el recorregut i l'autor, que ha repetit aquesta ruta desenes de vegades, dóna bona fe. Passat el pont, unes taules a l'aire lliure a l'ombra d'un arbre centenari són el millor lloc per contemplar el Castell d'Acher i les seves tonalitats canviants. Pujar fins al cim fa més de tres hores i convé informar-se abans perquè només s'hi accedeix a través d'una petita canal que s'obre a la muralla de pedra que envolta el cim d'aquesta muntanya aplatada. Per als més atrevits, es pot continuar per la pista en cotxe i arribar després a peu a Aigües tortes, nostre particular Vall del Silenci, on només el bestiar no és foraster. Imprescindible matinar.

  • Compartir

Comentaris (1)

Escriu un comentari