En Sudáfrica tuvieron que resucitarme, lo hicieron, estoy viva. Pero jamás me he olvidado de la gente que iba conmigo aquel día, que podía haber vivido, potser, si hubiera tenido el seguro médico que tuve yo.
Abans que pogués adonar-me, el meu estimat amic creuava el precipici per la via de tren. Els passos coincidien amb les velles taules de fusta; un pas en fals i queies a el riu. I estava alt. I em feia por.
El azar hizo que me topara con George Ishak, político fundador de Kifaya, el movimiento que en 2004 preparó el terreno para la Revolución. Rompió, d'alguna manera, la cultura del miedo al conseguir el derecho a manifestarse bajo la Ley de Emergencia y el derecho a elegir al presidente.
Ja no vull salvar ningú perquè no hi ha ningú a qui salvar. Vaig començar una ONG volent ser una heroïna i ara només vull ser feliç, tan feliç al menys com les persones a les que volia ajudar.
Quan era nena i veia les marquesines dels autobusos plenes de publicitat d'ONG, m'imaginava una cosa diferent. Una mica més fàcil. Més heroic. Però treballar a Kenya suposa empassar l'ego dia rere dia i assumir que realment no sé res de res.
Hi ha dues coses inabastables al centre de salut de Makuyu: la mort i la bogeria. Ambdues es tracten des del terror, la incomprensió i la negació. A la primera se li troba sentit a través de les diferents religions i la bogeria s'explica en aquesta societat a través de malediccions, mals d'ull, càstigs divins ...