En Sudáfrica tuvieron que resucitarme, lo hicieron, estoy viva. Pero jamás me he olvidado de la gente que iba conmigo aquel día, que podía haber vivido, potser, si hubiera tenido el seguro médico que tuve yo.
Abans que pogués adonar-me, el meu estimat amic creuava el precipici per la via de tren. Els passos coincidien amb les velles taules de fusta; un pas en fals i queies a el riu. I estava alt. I em feia por.
El azar hizo que me topara con George Ishak, político fundador de Kifaya, el movimiento que en 2004 preparó el terreno para la Revolución. Rompió, d'alguna manera, la cultura del miedo al conseguir el derecho a manifestarse bajo la Ley de Emergencia y el derecho a elegir al presidente.
Té 95 anys, un bigote blanco que le da aspecto de ratón sabio, una sonrisa que ilumina el mundo mil veces y un alzheimer temprano que a veces le hace olvidar que es un héroe, y le convierte en niño pequeño que se hace pis encima
Ja no vull salvar ningú perquè no hi ha ningú a qui salvar. Vaig començar una ONG volent ser una heroïna i ara només vull ser feliç, tan feliç al menys com les persones a les que volia ajudar.
La pobresa s'ha convertit en article de consum, senyors. Potser té la culpa la falsa creença que la misèria és veritat, és absoluta. Però ja ni això: ara la misèria es manipula i es maquilla, adquirint cada vegada més tints melodramàtics.
Vaig agafar el llibre i vaig començar a fullejar-lo. Llavors el pacient em va mirar. "De què va?", em va preguntar. "D'amor", vaig dir jo. I vaig notar que em mirava, expectant. "Vols que et llegeixi alguna cosa?", li vaig preguntar. Va assentir.