Tanzania y Mozambique, des de l'aire
Des del cel el món és diferent, és més igual, sembla més just. La distància esborra petjades. Les diferències es difuminen, les carreteres destrossades són només línies, les cases de tova són simples sostres on no es fa olor la fusta de les cuines de fang. Des del cel el món és irreal, llunyà, agradable. Una paleta de colors amb formes imprecises.
La meva vella a Tanzània comença amb un avió que sembla més un autobús. Mai vaig fer un viatge amb dues parades per pujar i baixar viatgers. De Maputo a Dar es Saalam l'aeroplà s'atura a Nampula i Pemba i dóna la sensació que podria baixar a terra a recollir en qualsevol moment algú a qui el pilot veiés-la anar.
La mateixa filosofia que els autobusos, els taxis, les bicis, les motos ... Espai i temps importen aquí bastant menys
Així són els vols a l'Àfrica i així han de ser. No hi ha passatgers suficients per rendibilitzar la línia de Moçambic a Tanzània així que s'aprofita i es per a totes les vegades que faci falta pel medi. La mateixa filosofia que els autobusos, els taxis, les bicis, les motos ... Espai i temps importen aquí bastant menys. El luxe no és la comoditat, és el moviment.
Des del cel Moçambic és especialment bell. El vol es fa al costat de la costa i es contemplen les seves interminables arenals. Darrere d'ells, enganxats al mar, es veuen desenes d'enormes llacunes d'aigua dolça que formen un petit mar interior trencat per pegats de terra. Entremig hi ha eternes files de palmeres i camins que sembla que no van enlloc fins que descobreixes finalment que van a algun lloc.
Camins que sembla que no van enlloc fins que descobreixes finalment que van a algun lloc
Sobrevolar per primera vegada les illes de Bazaruto i la meva platja de Vilanculos. Vaig intentar albirar la meva segona casa, l'hotel Villas do Índic, però no vaig aconseguir distingir nostres bungalous. Al fons vaig veure des del cel les illes de Benguerra, Bazaruto i Santa Carolina. Les dues primeres em van semblar més grans que quan les pateo. Els seus immenses dunes de sorra formen un impossible entre tanta aigua. Des d'allà, des de dalt, sembla que el desert s'obre passar a mossos des del mar. El part per fer-se lloc des del qual treure el seu cap. Les fotos són pèssimes perquè tinc el sol de front. El que veig és salvatgement bell. Santa Carolina, però, és una taca de to càlid. Des tan amunt és tan petita que sembla que podria saltar-si no es vol caminar.
Després, després de parar i baixar de l'avió a Nampula i Pemba, l'avió sobrevola el nord de Moçambic i la seva reguera de petites illes. No he estat encara en les Quirimbas però podria haver-ho fet d'haver seguit el meu instint que em demanava obrir la porta i llançar-me sobre aquell mar. Poques vegades vaig veure un verd tan verd i una blau tan blau com el que s'albirava des de la meva finestreta. Primer, l'avió va girar deixant la bonica badia de Pemba enrere per després començar a mostrar un munt de petites ínsules a cadascú més paradisíaca. Semblava una aquarel·la des de la qual dibuixar el món.
Començar a mostrar un munt de petites ínsules a cadascú més paradisíaca
Després, en algun moment em vaig entretenir a intentar endevinar quan acabava Moçambic i començava Tanzània. Havia d'haver una frontera aèria que et indiqués quan has creuat una frontera. Així podríem entretenir-nos en mentir dient que es nota molt el canvi. Les noves cases, les carreteres, els cultius, els tons de l'aigua o qualsevol tipus d'idiotesa que ens permeti afermar-nos en l'engany que és moltes vegades per als ulls la realitat. Si un sap que un país és més pròsper que l'altre segur que troba en segons desenes d'evidències impossibles, perquè com vaig dir des del cel el món és igual.
Arribem per fi a Dar es Salaam. L'altra vegada que vaig volar aquí fa tres anys vaig arribar de nit i vaig sortir de nit així que en el meu record aquesta ciutat des dels núvols són un munt de llums petites que s'estenien als meus peus. Quan vaig començar a albirar la gran urbs vaig contemplar una llarga esplanada de cases i alguns gratacels que bé podrien assemblar-se a Madrid. Després, quan l'avió va començar a baixar desaparèixer aquesta bella utopia del cel i el món va ensenyar la seva realitat a cada metre en el qual s'acostava la mirada.
Els gratacels hi eren, símbol d'aquesta Àfrica que avança i millora des de fa dècades
Les bones cases i les fàbriques hi eren, símbol d'aquesta Àfrica que avança i millora des de fa dècades, i rodeándoles, les cases que fa un minut semblaven xalets amb jardí es van deformar, es van fer lletges. Els xalets eren ara cases de formigó alguna cosa brillant, i després vaig descobrir que els seus eren sostres de llauna, i després que els jardins no existien, i després que allí s'aglomeraven desenes de barraques febles per les quals no cabia l'aire. Tot i que cada vegada menys, aquesta és encara la realitat de la terra africana. S'ha acabat la utopia de l'aire.
