Taxco: per la ruta de la plata

Per: Ricardo Coarasa (fotos Reo)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Caminar costa amunt per l'empedrat del barri dels Castells en direcció a la iglesia de Santa Prisca és una sobredosi d'aromes colonials amanits per la qual continua sent principal senya d'identitat de Taxco: la plata. Les botigues d'artesans se succeeixen, pletòriques d'aparadors plens de polseres, collarets, medallons i monedes. Fundada el 1571 pels conqueridors, la ciutat mexicana (situada a meitat de camí entre la capital federal i Acapulco) atresorar una de les mines més prolífiques del Nou Món. Abraçat al turó Atache com Gollum com do tresor, Taxco va perforar la Serra Mare del Sud a la recerca d'Eldorado argentífero. I ho va aconseguir. Encara avui, quan les mines de la zona fa temps que van esprémer les seves entranyes, més de la meitat de la població viu de la plata i el nombre d'artesans supera el miler. Un monument al miner, costat de la carretera, expressa l'orgull dels veïns pel seu passat.

Els botiguers tempten als turistes des de la polleguera dels seus negocis. Tots tenen els millors mestres argenters i, és clar, uns preus sense competència. Que ningú s'enganyi: Venda a l'engròs c a BSG sense records. Els preus cal negociar, però no són baixos (la qualitat dels treballs ho impedeix). Poc importa que ni tan sols sigui migdia, l'encarregat ens persegueix per la botiga amb una ampolla de "Berta", 01:00 aiguamel local rematat amb tequila. Rebutjar la invitació seria un desaire imperdonable i, la veritat, un sempre sent una simpatia gairebé confrare pels benefactors del glop. En un soterrani, una mina de cartró-pedra entreté la rècula de turistes. Es tracta de posar-te un casc de barrinaire al cap i fotografiar com si estiguessis en plena feina en una fosca galeria. És l'inevitable peatge del turisme-manada.

En un soterrani, una mina de cartró-pedra entreté la rècula de turistes. És l'inevitable peatge del turisme-manada

Mentre recorro els aparadors amb els meus dubtes a sobre, l'empleat m'allarga una cervesa i en un país tan surrealista com és Mèxic aporto la meva modesta contribució tafanejant per la botiga ampolla en mà. A veure qui és l'agosarat que va d'aquí ara sense comprar res.

Taxco és un puntal de la ruta de la plata mexicana que s'estén des de l'estat de Guerrero fins Zacatecas passant per localitats com Guanajuato l' Aguascalientes. Aquí no hi ha cap èpica del romanticisme dels cercadors d'or del Gran Nord, de somiadors de riqueses, argonautes d'Eldorado. Espanya buscava a les mines del Nou Món finançament per les seves guerres al Vell Continent, sobretot a Flandes.

La vida laboral d'aquests miners indígenes no sobrepassava els deu anys. Les emanacions tòxiques anaven fent efecte en els seus pulmons fins que la silicosi els apartava de les galeries

La vida laboral d'aquests miners indígenes ni tan sols sobrepassava els deu anys. Les emanacions tòxiques anaven fent efecte en els seus pulmons dia rere dia fins que la inevitable silicosi els apartava de les galeries. Amb aquests ingredients no és difícil construir un discurs sobre l'explotació dels pobles indígenes per la metròpoli. Deixo però una cita textual per a la reflexió sobre la fragilitat dels judicis sumaríssims contra l'obra espanyola a Amèrica. He buscat una font gens sospitosa: l' Centre d'Estudis Històrics del Col · legi de Mèxic. En la seva "Història mínima de Mèxic" diu el següent:

"La vida als centres miners era molt diferent de la dels treballadors agrícoles de la hisenda o de la dels treballadors urbans del obrador. Els treballadors de les mines conservar sempre la seva llibertat de moviment. Molts eren indígenes que havien abandonat els seus poblats tradicionals i al viure en els centres miners evadien les càrregues fiscals que pesaven sobre la població indígena. A les mines es pagaven generalment salaris alts: més, pel sistema anomenat de buscones el treballador podia arribar a tenir una categoria de copartícip en l'explotació d'una veta. Llavors rebia un pagament proporcional a la quantitat de metall que hagués extret "

Malgrat tot, els estereotips són mi socorreguts i no solen admetre matisos.

L'arribada a l'església costejada pel Rockefeller de la mineria és insospitada. Davant seu hi ha una petita plaça d'ombres temptadores, el clàssic sòcol mexicà

Però no tota la plata va creuar el toll. Alguna cosa es va quedar a Taxco. Josep de la Borda, un afrancesat d'origen espanyol, va aixecar al segle XVIII l'excepcional església de Santa Prisca amb els beneficis de dues mines descobertes a la veïna Tehuilotepec. Per llavors, en la Nova Espanya (actual Mèxic) s'extreia la meitat de la producció mundial de plata.

L'arribada a l'església costejada per aquest Rockefeller de la mineria és insospitada. Davant seu hi ha una petita plaça d'ombres temptadores, el clàssic sòcol mexicà. Al final, una reixa, la de l'església, que enfronta al cel dels turons de Atache dos formidables torres barroques.

L'òrgan, construït a Espanya, va ser transportat en mules des Veracruz. La seva música hauria de sonar tots els diumenges en agraïment a aquests animals

Dins del temple, algunes curiositats: un quadre d'una Verge embarassada i, en un retaule, ells figures de sants, Sant Estolano i Pare Emerensiana, els pares de Sant Josep, que no recordo haver vist en església alguna. L'òrgan, construït a Espanya, va ser transportat fins aquí en mules des Veracruz. La seva música hauria de sonar tots els diumenges en agraïment a aquests animals de càrrega. Al despatx parroquial, els feligresos van penjar un retrat del seu benefactor, De la Borda, "Natural dels regnes de França" (encara que sembla que va néixer a Jaca), a la mort d'aquest "perquè la seva molta humilitat no va consentir es col · loqués quando vivia" A uns passos, en una cantonada, surt el inquietant rostre de Quetzalcoatl, el déu asteca, la rebel · lia indígena enfront del déu dels estrangers i, potser, una forma de continuar resant per implorar el seu perdó per enderrocar els seus temples i adoratorios.

Taxco convida a veure capvespre a les costes de petjades sonores. Ve de gust callejearla quan la lluna silenciï les veus dels turistes i el sòcol escolti només les converses dels ancians

Taxco convida a veure capvespre a les costes de petjades sonores. Ve de gust callejearla quan la lluna silenciï les veus dels turistes i el sòcol, vigilat a les torres de Santa Prisca, escolti només les converses dels ancians del lloc. Com cal tornar a DF a dormir, caldrà conformar-se amb els passos precipitats que mai no cobreixen la curiositat encara que almenys temperen la mala consciència. Enmig d'aquests minuts de les escombraries, un regal: la terrassa d'un restaurant enganxat a l'església on el de menys és el menjar. Les dues torres barroques, azafranadas pel sol que anuncia el artardecer, vigilen les nostres esquenes. Davant, el bigarrat Taxco de blanques façanes i carrers laberíntics, la profusió de teules, la vegetació exuberant, els serrallos de les velles galeries on es prohibia l'entrada a les dones perquè la mina no es posés gelosa…

  • Compartir

Comentaris (2)

  • Mayte

    |

    Que curiós això de la Mare de Déu embarassada del temple!!! molt bonic el relat, un plaer llegir-lo!

    Contestar

  • ricardo Coarasa

    |

    Gràcies Mayte, en un país tan surrealista com és Mèxic la verge embarassada encaixa a la perfecció

    Contestar

Escriu un comentari