Tot comença a Jericó

imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Un cartell deixava clar que allà no entra qualsevol. Si ets israelià hauries donar-te la volta. Feia diverses hores que havíem entrat a Palestina. Un Chevrolet nan ens portava sense presses per una carretera a la qual acompanyava un filat perquè el viatger no oblidi que no és el mateix, de cap manera, estar a Israel que a Palestina.

Un home uniformat ens va indicar amb gestos que podíem entrar a la ciutat, que ja veia ell que no érem israelians. I vam aparcar el cotxe en una vorera a l'ombra d'un dels arbres que formen l'oasi de Jericó. Un altre arbre acollia sota les seves branques a un ramat de cabres. A part d'això, no vèiem a cap humà pels carrers.

Jericó ha estat la recompensa dels nòmades, les places en què aturar els passos, l'ombra en la qual edificar un futur.

Estàvem al mig del desert de Judea, en ple mes de juliol, visitant la ciutat habitada més antiga del planeta. L'aigua dóna vida als arbres fruiters, al comerç, a la vida, en aquest desert insuportable, on tot és sorra i sol. Per això, des de sempre, Jericó ha estat la recompensa dels nòmades, les places en què aturar els passos, l'ombra en la qual edificar un futur. Els nostres es van aturar al palau de Hisham. Estàvem a punt d'iniciar un viatge a l'passat, allunyant-nos segle a segle d'un present que ens havia rebut a més de 40ºC sota les palmeres.

El palau és avui un conjunt de ruïnes i mosaics extraordinaris. Diverses fonts van fer que el lloc es conegués com "El lloc on l'aigua brolla de la terra" la qual cosa era potser el luxe més ostentós a què es pogués aspirar al segle VIII en aquell lloc. Els banys romans, les estàtues decorant els salons de l'antic palau i les columnes que ja no subjectaven cap sostre desafiaven a l'esplanada inert que avui envolta el recinte. Allà tampoc hi havia ningú, ni un sol visitant buscant enquadraments, admirant aquella meravella de la dinastia omeia.

Però Jericó no és el que sembla, no se la veu venir. Cal sortir una mica per veure el palau, per assolir els seus meravelles. La localitat d'avui està formada per casetes pàl·lides, modestes entre els arbres. Els seus habitants procuren no sortir de casa, no sortir dels seus treballs, no sortir. Beuen te a les botiguetes amb aire condicionat on la gent destina molt de temps per fer la compra, abans de sortir al carrer. Hi ha poc trànsit, poca activitat, com si el temps passés més a poc a poc, o fins i tot fora cap enrere.

Hi ha poc trànsit, poca activitat, com si el temps passés més a poc a poc, o fins i tot fora cap enrere.

Nosaltres seguim retrocedint en el temps i per això ens vam pujar a un telefèric que deien que era el més llarg de el món. I la veritat és que vam trigar bastant, doncs també el cable car anava a poc a poc, afectat per aquesta lentitud que impera a Jericó. I arribem al nostre destí, dos mil anys enrere, sobre la muntanya de la Temptació. Allà s'ha erigit un monestir ortodox grec, excavat sobre les escarpades parets de la muntanya, on els monjos contemplaven l'oasi des dels seus balcons. Jericó s'estén als peus de el temple, allà baix, refugi de l'desert, donant l'esquena a la mar Mort que una mica més enllà estén les seves aigües sense vida.

El monestir és un lloc singular que, penjat a uns 150 metres, abraça a una muntanya sagrada. Vam recórrer el temple, per una mena de petit carrer que separa la roca de les estances dels monjos i en un lloc més apartat, l'església ortodoxa, una mica lúgubre, reserva el seu lloc més sant després d'una vitrina. A l'altre costat de l'vidre es pot veure una esquerda a la roca, que els monjos asseguren que de tant en tant s'omple d'aigua miraculosament. Aquesta cavitat es va formar, segons diuen, pel genoll de Jesucrist, que fins allà es va retirar per pregar durant quaranta dies i quaranta nits. I allà, just en aquest lloc que preserva la vitrina, el diable el va temptar i Jesucrist el va enviar a pastar fang, si és que hi havia espàrrecs a les hortes de Jericó.

Aquesta cavitat es va formar pel genoll de Jesucrist, que fins allà es va retirar per pregar durant quaranta dies i quaranta nits.

A la cafeteria que precedeix el temple, vam beure un suc de taronja acabat d'esprémer alçant la vista sobre aquesta ciutat estranya. Vaig fixar la vista allà baix, on sembla que no hi ha ningú i resulta que sí, que hi ha algú des que la memòria arriba a la història de la Terra. Però, més, es tracta de la ciutat més profunda de l'món, ja que està situada a 258 metres sota el nivell de la mar, en la depressió que forma la vall de l'Jordà.

A pocs metres de la base de l'telefèric, vam veure una petita caseta que dóna a una altra esplanada. Eren les tres de la tarda i el termòmetre marcava 45ºC. Un home custodiava la caseta i ens va oferir un plat ple de trossos de síndria. Ens va instar a dinar. No es va conformar amb que provéssim un tros, ni dos. No es va immutar fins que acabem amb tota la fruita. Només llavors ens va donar un parell d'entrades per al jaciment arqueològic de Jericó. L'home tenia clar que no anava a deixar-nos entrar si no ens hidratábamos abans. Poc després vam comprendre que aquella síndria era només una manera de prevenir el desmai.

Una petita torre de maons, d'argila assecada a el sol, representava l'origen de la ciutat més antiga de l'planeta.

Allà no hi havia ni una ombra ni, és clar, un sol visitant despistat. ningú. Sota l'empara d'una gorra vam recórrer un jaciment que no té res d'espectacular en aparença. Són només maons, parets de tova. Hi ha esvorancs on s'intueixen construccions, muralles, pedres apilades. I entre la calor abrupte de desert, entre la pols de el camí i la suggestió bíblica de saber-se a Jericó, és difícil assimilar que algunes d'aquestes pedres, d'aquestes construccions rústiques, van ser aixecades fa 11.000 anys. Una petita torre de maons, d'argila assecada a el sol, representava l'origen de la ciutat més antiga de l'planeta. Van haver de passar més de 7.000 anys perquè es posés la primera pedra de la piràmide de Kheops i uns 10.500 anys després els inques van construir Machu Picchu.

Jericó va néixer abans de tot el que coneixem, abans que qualsevol altra ciutat. Tan antiga com profunda, tan retirada que fins Jesucrist va acudir a la seva pau per meditar. No hi ha bullici, som turistes, ni vianants i no obstant això, aquesta ciutat ha estat aquí des del principi dels temps i aquí seguirà entre els seus palmeres, sense pressa, aliena a el ritme de l'món, tot i que la història de l'món es va començar a escriure a Jericó.

  • Compartir

Comentaris (2)

  • Israel

    |

    M'hauria encantat trobar-me amb vosaltres enfront d'aquesta 'flor de Jericó'.
    A primers de juliol estava trepitjant aquesta mateixa terra.
    Bonic article

    Contestar

  • Daniel Landa

    |

    Doncs gairebé gairebé coincidim llavors. Sota el foc de l'desert vam conèixer aquesta ciutat, aquestes ruïnes d'Hisham, aquesta terra increïble. Palestina és un d'aquests llocs per tornar, tot cridant-Israel 😉 Potser coincidim la propera vegada.

    Contestar

Escriu un comentari