setembre 22 2014 Tòquio, el formiguer

• IMG-20140909-WA0040_opt

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/IMG-20140909-WA0040_opt.jpg

  Es podria pensar que en una ciutat on impera l'ordre i la reverència com salutació, la discreció és la pauta habitual dels seus habitants, però aquí, just aquí, comença la part més desconcertant de la ciutat.

• Tokio_opt

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/Tokio_opt.jpg

  Es podria pensar que en una ciutat on impera l'ordre i la reverència com salutació, la discreció és la pauta habitual dels seus habitants, però aquí, just aquí, comença la part més desconcertant de la ciutat.

• IMG_0180_opt

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/IMG_0180_opt.jpg

  Es podria pensar que en una ciutat on impera l'ordre i la reverència com salutació, la discreció és la pauta habitual dels seus habitants, però aquí, just aquí, comença la part més desconcertant de la ciutat.

• IMG_2064_opt-1

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/IMG_2064_opt-1.jpg

  Es podria pensar que en una ciutat on impera l'ordre i la reverència com salutació, la discreció és la pauta habitual dels seus habitants, però aquí, just aquí, comença la part més desconcertant de la ciutat.

Tòquio no s'acaba mai. Des de l'avió vaig albirar l'horitzó de llums i em va envair una sensació d'angoixa davant tal immensitat. Poc després vaig donar els meus primers passos en un Japó que havia imaginat moltes vegades. Arran de terra, tot sembla més humà, perquè el món és més accessible caminant i en les voreres de Tòquio vaig entendre que el camí començava allà mateix, en aquest moment precís. Vaig sentir que despertava d'una letargia de 6 anys, que tornava al meu estat natural de ciutats noves, d'olors inèdits, que tornava a la rutina del que sorprenent. La nit ens va regalar la temperatura exacta per sentir-nos benvinguts i llavors va començar el ritual de primeres impressions: els cotxes circulen per l'altre costat, les lletres deixen de ser lletres, els edificis són més alts, els homes més baixos i els carrers més prolixes.

Vaig sentir que despertava d'una letargia de 6 anys, que tornava al meu estat natural de ciutats noves

N'hi va haver prou amb entrar a l'habitació de l'hotel per confirmar la novetat. Una decoració zen, un kimono sobre el llit i un vàter extraterrestre, encoixinat i calenta que podia emetre diferents rajolins d'aigua segons la sensibilitat de cadascú. Així vaig passar la meva primera nit, estrenyent botons o espatarrat al llit amb un quimono.

Vam carregar els nostres equips de càmera com qui surt a la guerra i ens vam presentar al barri d'Asakusa, on cada mes de maig se celebra el festival Sanja. Diversos temples formen el recinte religiós que roman aliè al món de ciment que l'envolta. Sanja és una il·lusió ancestral en una ciutat que tendeix cap al futur. El festival recrea llegendes d'altres temps que barregen ritus budistes i sintoistes.

Centenars de devots porten les relíquies sagrades, amb un fervor comparable al dels confrares de la Setmana Santa andalusa. També aquí es disputen amb vehemència l'honor de carregar cadascuna de les figures. La multitud envolta les relíquies mentre els portadors animen els seus propis passos. Molts d'ells ho feien sense pantalons, crec que per recrear alguna llegenda que no vaig acabar d'entendre del tot.

Yeray sobresortia entre la multitud de fidels que allí es donaven cita. Va aconseguir plantar el trípode aguantant l'envestida de la gentada. Pau es va perdre en el corrent de japonesos amb una segona càmera. Jo em vaig aventurar a fer la primera entradeta del documental, mentre la policia ens apartava a tots del camí de les relíquies. Vam estar tot el matí gravant temples, empentes i tipus en calçotets.

Vam estar tot el matí gravant temples, empentes i tipus en calçotets.

No havíem provat el nostre primer sushi i ja comptàvem amb l'experiència d'un dels festivals més viscerals del Japó. A la tarda vam sortir a la trobada d'un Tòquio més reconeixible. El barri de Shibuya s'observa cap amunt, doncs l'atenció es desvia sense remei a les pantalles digitals, gegants, des de les que els publicistes aclaparen al ciutadà amb refrescos, xampús o vídeos musicals horteres. A sota, el formiguer. Observant els passos de zebra un comença a comprendre a la societat japonesa, a entendre la seva diligència a l'hora de creuar avingudes, les seves presses contingudes en un semàfor en vermell. Més avall encara, en el subsòl, resulta més evident l'ordre de la marea. Milions de persones viatgen cada matí en un metre carregat de tauletes digitals i celles arrufades. ningú parla, és el sigil d'una multitud que venera l'hora sacra d'acudir a l'oficina. El compromís a la feina es percep des d'abans que comencin la seva jornada.

Yeray i jo vam baixar les escales mecàniques per intentar captar la processó honorable d'ànimes que no s'atreveixen a contestar al telèfon en llocs públics per no molestar al veí, aquest tràfec sense empentes, aquesta educació robòtica.

Es podria pensar que en una ciutat on impera l'ordre i la reverència com salutació, la discreció és la pauta habitual dels seus habitants, però aquí, just aquí, comença la part més desconcertant de la ciutat.

Mentre un broker de borsa s'ajusta la corbata en un ascensor cap a la planta 64, un jove amb caçadora de cuir es tenyeix el serrell de taronja, un ancià llueix faldilla escocesa en un festival d'art modern i una colegiala amb cues llegeix compulsivament un còmic manga on algú tracta de carregar-se el planeta. I tots conviuen amb una naturalitat aclaparadora. Potser és senzillament que al que nosaltres anomenem excentricitat, ells en diuen respecte.

Al que nosaltres anomenem excentricitat, ells en diuen respecte.

I en cada comportament, en cada vida esgarriada o cada família de renom hi ha un sentit profund de consciència social. Cada japonès se sap part d'un grup de 126 milions de persones i sacrifica la seva jo pel de tots. No és un sentiment de civisme, ni una forma d'entendre el públic com un espai compartit, és una mica més. Ser part d'aquesta societat és imperatiu i el deshonor del fracàs o la vergonya del que se surt del camí provoca un rebuig col·lectiu que en molts casos acaben llançant a l'indigne des de la planta 33 d'un hotel. L'índex de suïcidis és dels més alts del món en un país que aspira a la felicitat compartida.

I això explica un fet que durant dies em va tenir intrigat: a Tòquio no hi ha papereres.

No hi ha cap paperera, no hi ha un recipient a tot el país per llençar un paper. I no hi ha voreres al món més netes ni asfalt més lluent. Un guia em va explicar com era possible tal paradoxa: "Les escombraries és privada, te la llevas a casa». Un cop més la consciència social. El carrer és també del teu veí, i la forma més coherent de respectar-lo és no compartint amb ell els teus deixalles.

Alleujat per haver resolt l'enigma de les papereres, vaig pensar que era bon moment per barallar-me amb un tipus enorme en un combat de sumo. Volíem acostar les nostres càmeres a aquest esport, intentar comprendre què hi ha darrere d'aquests homes grossos que porten, de manera injustificable, un tanga minúscul en els combats. Ens van rebre en una escola de Sumo. En cap cas em deixarien participar sense el cinturó apropiat. La solemnitat dels professors i la disciplina dels nens van allunyar qualsevol sensació de frivolitat. Els tipus entrenaven amb una serietat que feia oblidar el seu abillament. El gran és considerat un art ple de rituals que l'eleven a una categoria molt més honorable que la d'un joc. Sentia una gran curiositat per aquest món d'homes enormes -ja no em semblaven grossos- empenyent-se amb desesperació. Però la curiositat és de vegades agosarada i gairebé sense temps per recapacitarlo, em vaig trobar, per curiós, vestint el tanga-bolquer, enfront d'un professor que em va reptar sobre la sorra de dohio, que és com es diu el cercle que marca el límit de la glòria o el fracàs en una baralla.

Vaig sortir acomiadat per caure d'esquena a terra entre els infants i les seves caretes de conya.

Em va rebre sense contemplacions, com a un més, i el combat va durar el que ell va voler. Per a mi va ser com intentar desplaçar una paret i en un moment donat -més o menys trenta segons després de començar- la paret em va empènyer a mi amb una facilitat insolent i vaig sortir acomiadat per caure d'esquena a terra entre els infants i les seves caretes de conya.

Aquesta mateixa tarda, amb un sincer mal d'esquena, vam acudir a l'estadi Ryogoku Kokugikan on tenien lloc els combats de veritat. De fet, a Tòquio s'estava celebrant una de les set cites internacionals més importants d'aquest esport. Els lluitadors empetitien els taxis en els que arribaven aclamats per la multitud. La majoria mesurava més de dos metres d'alt i potser també d'ample.

Durant una hora i mitja vam estar presenciant col·lisions humanes, centenars de quilos de carn xocant amb una agilitat impròpia d'aquella envergadura. Després rodaven per la sorra com a ballarins i el guanyador es retirava sense una sola ganyota d'alegria, com si el deure de guanyar fora molt més greu que la pròpia victòria.

Els nostres primers passos en Pacífic havien estat nets, sacres i fins violents i ens portem de Tòquio una sensació estranya. Seguia sense entendre el país, tan dràstic en les seves diferències, tan poc semblant a res. I aquest desconcert no feia més que alimentar les meves ganes per seguir recorrent el Japó.