Superior 7 / Parcs Naturals

"Parc Natural" és un concepte inventat per l'home per definir algunes de les meravelles del món. El terme "parc" fa més accessible el salvatge, l'humanitza, però la veritat és que en aquests set "parcs" el viatger se sent petit o aclaparat o ambdues coses. La naturalesa no hauria de classificar-se quan tot just es pot expressar amb el nostre llenguatge. La bellesa se'ns presenta en forma de muntanyes de sorra, de parets de gel, de precipicis, de canons, de bandades d'elefants, de llacunes de colors o de valls impossibles. No sabria dir quin d'aquests paisatges resulta més colpidor, però en tots ells vaig sentir l'impacte que provoquen els llocs únics.

1.- Canaima (Venezuela)

Canaima no té sentit, ni proporció. Es troba a la Gran Sabana de Veneçuela, un territori que s'acaba mimetitzant amb la selva de l'Amazones a la part sud. Està ple de paisatges delirants, on els rius es precipiten a gairebé mil metres d'alçada pels vessants dels tepuyes, les muntanyes més antigues del planeta. El Salt Angel és només un dels seus protagonistes. En Canaima hi ha plantes endèmiques, cascades amagades, ràpids, serps, gorgs cristal · lines. Sobrevolem el parc amb la sensació d'haver-nos colat en els boscos de Avatar.

2.-Sossulvlei (Namíbia)

Sempre m'ha semblat que els deserts són l'epíleg d'altres paisatges. Aquí acaba tot, el silenci és la seva última paraula. No hi ha sorolls de turistes, ni s'escolta la remor d'un riu, ni les fulles dels arbres contra el vent. Tot té un aire inert, atemporal. Doncs bé, la Vall de Sossusvlei seria l'epíleg dels altres deserts del món. La sorra es torna taronja amb la llum del capvespre, decorant així el final tràgic de tot el que creix al voltant. Els arbres que encara no han estat sepultats formen cementiris de troncs solitaris. Només alguns orix resisteixen al govern despietat de les dunes més altes del món.

3.-Gran Canó del Colorado (Estats Units)

El vertigen és tan sols una de les seves virtuts. El Gran Canó del Colorado és la major escultura del planeta, un relleu tan abrupte que sembla dissenyat a mala llet, a cop d'un cisell gegant, pintat en vermell, com en un arravatament de la naturalesa. No obstant això, els afluents del riu Colorado van aprendre a modelar el paisatge amb mesura. El Antylope Canyon és l'obra més delicada del parc, la més bella. Forma un congost gairebé subterrani (si ho fos del tot seria una gruta). La llum es cola en una superfície polida, en un laberint irisat per la llum, per l'aigua i pel temps.

El Gran Canó del Colorado és la major escultura del planeta, un relleu tan abrupte que sembla dissenyat a mala llet, a cop d'un cisell gegant, pintat en vermell, com en un arravatament de la naturalesa.

4.-Eduardo Avaroa (Bolívia)

Tot viatge comença amb alguns punts vermells marcats al mapa dels nostres somnis. No obstant això, hi ha llocs que no intuïm en el paper, que només podem descobrir en el camí. Jo, confesso, no coneixia la Reserva d'Eduardo Avaroa, al sud de Bolívia. Ara és un d'aquests llocs imprescindibles, un gran punt vermell en el record. És difícil explicar aquest lloc perquè encara sostinc que és irreal. Té guèisers que emanen fluids volcànics, aigües termals on banyar-se a més de 4.500 metres sobre el nivell del mar i llacunes de colors impossibles: blanquinoses, verds com maragdes o colorides com els flamencs que les sobrevolen. On acaba Eduardo Avaroa comença el Salar d'Uyuni, per provocar un espasme final al recorregut.

5.-Llac Argentí (Argentina)

Navegar al Llac Argentí és viatjar al temps on el món era de gel. Els vaixells han esquivar els icebergs i acostar-se a les parets de les glaceres. Tot pren aquí una dimensió prehistòrica, tan gran que és impossible calcular la massa d'aigua congelada, aquesta paràlisi que afecta el paisatge del Parc Nacional de les Glaceres. El Upsala, el Spegazzini, el Onelli són només algunes de les meravelles que treuen el cap a l'estany més solemne de la Patagònia. Per a postres, un gelat gegantí: la Glacera Perito Moreno. Mentre tornàvem a l'hotel de Calafate, tots ens sentíem més petits.

6.-Yosemite (Estats Units)

Califòrnia no té mesura, ho vol tot: platges cotitzades, boscos de sequoies gegants, deserts, vinyes, ciutats llegendàries… i entre tots els seus capritxos, destaca la Vall de Yosemite. És un dels parcs naturals més visitats del planeta i allà, sota de les moles de pedra, un acaba entenent per què. L'orografia té forma de "U" a causa que una antiga glacera cobria tota la vall. Amb el pas dels segles, el canvi climàtic-que no és una moda moderna sinó un fenomen permanent de la Terra-, fondre el gel i aclarir la vall deixant tan sols els cérvols, les cascades, les muntanyes més altives d'Amèrica del Nord i una torticoli irremeiable en el visitant.

7.-Parc Kruger (Sud-àfrica)

Tan salvatge pot ser una muntanya com un lleopard, però siguem clars, no es pot fer una llista de meravelles naturals sense incloure la fauna africana. Kruger representa l'atracció animal de molts altres parcs del continent, encara que aquesta reserva situada entre Sud-àfrica i Moçambic compta amb l'avantatge de la grandària. Té una extensió similar al país de Gal · les i per això el viatger pot veure la cabellera dels lleons sense tenir a veure també-si més no sempre- una cua de turistes. Compta amb els 5 grans: búfal, rinoceront, elefant, lleopard i lleó i aquí és possible perdre durant hores a la recerca de trobades salvatges, bo, perdre del tot no és recomanable.

Què ens hem deixat…?

De tot, he d'admetre. Parlar de la bellesa dels Parcs Naturals té un component subjectiu contra el qual no es pot lluitar. He tractat d'establir una llista en funció de la varietat geogràfica i en el camí m'he deixat moltes meravelles, però aquesta secció es diu Top "7" i així és la vida, només caben 7. D'entre els molts parcs africans, podria haver inclòs Etosha, a Namíbia, l' Sota Zambeze, a Zàmbia, l' Delta de l'Okavango a Botswana i per descomptat tant el Serengueti com el Cràter del Ngorongoro, tots dos a Tanzània. També han quedat a les portes d'aquesta llista Yellowstone -que l'ós Yogui em perdoni-, l' Denali d'Alaska, i alguns espectacles amb forma de cascada: Iguazú o les Cascades Victòria, la reserva de Tortuguero a Costa Rica, La Barrera de Corall a Austràlia, l' Vall dels Guèisers de Kamtxatka, els Fiords de Noruega… El món té massa meravelles per a un Top 7!

  • Facebook
  • LinkedIn
  • Twitter
  • Meneame
  • Share

Comentaris (4)

  • ricardo

    |

    I quins serien els set millors parcs espanyols? Ordesa, per a mi, és inqüestionable.

    Contestar

  • Daniel Landa

    |

    Quin viatge! Ruta pels 7 millors Parcs Naturals d'Espanya. Caldrà pensar alguna cosa no?

    Contestar

  • Viatges de Primera

    |

    Sens dubte, triar “només” 7 parcs del món és… Gairebé impossible! Però ha estat un encert quedar-se amb els escollits, cadascun amb una personalitat impactant. A Espanya també és difícil triar… Ordesa, sens dubte, és un referent. Cap de Gata, fantàstic i no massa conegut… Una altra incorporació, Aigüestortes i Estany de Sant Maurici,Paquets Nacional a Lleida, també és impressionant, especialment a la primavera

    Contestar

Escriu un comentari