Turisme de Frontera, esport d'aventura

Per: Miquel Silvestre (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

El món està compartimentat en Estats, territoris tancats on els governs respectius exerceixen el que anomenen "sobirania nacional". Per a la majoria de la humanitat aquesta definició teòrica significa en la pràctica que un dictador exerceix poder absolut sobre la seva acovardida població fins on arriba el poder del dictador veí. Les línies de separació són de vegades autèntics territoris sense llei, regnes de l'arbitrarietat o assolades terres de ningú entre nacions en guerra freda o calenta. La seva visita turística no és recomanable, però en un viatge motociclista al voltant del Món resulta impossible evitar-les i practicar el que podria ser considerat com un nou esport d'aventura.

Els que es trepitgen la cua

Entre Estats Units i Mèxic hi ha una llarga frontera les millors defensors són el desert, les serps de cascavell i els coiots. En el meu viatge nord-americà de costa a costa voregi la desolada corba que forma el Riu Gran, la “Big Bend”. Vaig ser interceptat repetides vegades per la temuda "Migra", la policia de fronteres nord-americana. Als agents els causava perplexitat un passaport espanyol. Què dimonis feia jo per allà?

A la xicana població de Tecate ningú em va demanar el passaport. El primer que vaig trobar a Mèxic va ser una sucursal del Banc Santander i un lloc dels millors tacs que hagi provat. Em vaig dirigir a l'encarregat i li vaig preguntar per la seguretat. El tipus em va mirar amb un aire especial i em va preguntar si em referia a les altíssimes xifres d'assassinats a Ciudad Juárez, a pocs quilòmetres d'allà, i que tant terroritzen als nord-americans. "Bé", em va dir, "Aquí està tranquil. El que passa és que aquests que paren en les galledes d'escombraries són dels que ja caminaven trepitjant la cua ".

El valor d'un president

Les fronteres africanes són un caos. Tumultuoses i animades, semblen fires amb centenars de buscavides oferint els seus serveis com canvistes o gestors d'ocasió que facilitin els tràmits burocràtics. En el meu periple cap a Ciutat del Cap vaig voler entrar a Zimbabwe, un país en descomposició. En el pas de Chirundu vaig topar amb un agent de policia que no volia deixar passar la moto ja, segons deia, podria ser robada. Estàvem dins d'una habitació tancada i fosca. Incrèdul el vaig mirar i li vaig proposar la intermediació d'un president americà. "De quin d'ells estem parlant?", preguntar amb un escuradents apuntant entre les dents. "Com Andrew Jackson?", vaig suggerir. "No, això va en la I, Ulisses Millor. S Grant ". I així va ser com el president el rostre apareix en els bitllets de cinquanta dòlars em va ajudar a creuar. El poder de convicció del bo de Jackson, qui adorna els de vint, resultar moltíssim menor.

En terra de ningú

Les fronteres més difícils separen les antigues repúbliques soviètiques. Vaig intentar entrar a Kazakhstan sense visat. Un exèrcit de militars amb immenses gorres de plat i flamants entorxats m'ho va impedir. Després fer-me signar una autoinculpatòria i inintel · ligible declaració, em van posar de potetes al terra de ningú. El comandant del costat rus no volia deixar-me tornar. La visa turística havia expirat en sortir. "Té vostè un problema. Ningú li vol a Àsia Central ", em va dir gratant-se el clatell. Vaig contestar que estant encara sota la seva jurisdicció, érem dos els que teníem un problema. Després d'uns instants de dubte, remugar alguna cosa que vaig prendre per un "A mi no em toqui els nassos. Torneu a Rússia i complíquele la vida a un altre funcionari ".

Línies calents europees

Per banyar-se a les platges del nord de Xipre, Estat membre de la Unió des del 2004, cal creuar una línia divisòria protegida per les Nacions Unides arran de la invasió turca de 1974. Pel pas de Nicòsia penetrar a la República Turca del Nord de Xipre, reconeguda exclusivament per l'Organització de la Conferència Islàmica. Enormes banderes vermelles amb la mitja lluna blanca em van rebre. Turquia està omnipresent. Les condemnes internacionals semblen servir de poc. Però l'ocupació no és l'única causa de privació de sobirania dels xipriotes sobre la seva pròpia illa. La Pérfida Albió, antiga potència colonial, manté des 1961 dues bases militars que suposen el 5% del territori.

Àsia Menor. El laberint

A Àsia Menor estan tancades les fronteres Turc / Armènia, Armènia / i Azerbaijana Rus / Georgiana; hi ha tropes russes ocupant el territori georgià d'Ossètia del Sud i soldats armenis consolidant la fantasmagòrica república de Nagorno Karabakh en Azerbaitjan, a la capital, Bakú, vaig arribar a un irregular ferri que creua el Caspi cada set dies. La declaració de duanes va dur cinc hores. La frontera de Georgiana Lagodekhi, però, supuso un alivio burocrático. Els europeus no necessiten visat i el govern ha fet sincers esforços contra la corrupció. "No vagi més al nord", em van advertir, "Els russos estan a 25 quilòmetres". Els georgians que vaig trobar en el primer figón curaven amb vodka la ressaca de la festa nocturna. Un ésser estimat Sarkozi. L'únic mandatari occidental que es va plantar a la capital quan Rússia va envair el país en 2008.

El temple usurpat

El Líban ha recuperat el seu caràcter de destinació de vacances. Oficialment el control el té l'Exèrcit Libanès, desplegat en innombrables llocs de carretera, però aviat es descobreix que les veritables fronteres són interiors, com les que jalonen la Vall de la Bekaa, la capital, Zhale és la ciutat catòlica més gran en un país àrab. A trenta-cinc quilòmetres està Balbeck i el seu fabulós temple romà. És territori de Hezbolla. A les meravelloses ruïnes, patrimoni de la Humanitat, els terroristes fan servir com vol una sala annexa per proselitisme i exhibició. Els turistes occidentals compren elegíaques samarretes del grup i s'empastifen de vernís islàmic revolucionari.

Fotos prohibides

Jordània és l'única via d'accés a Israel per carretera des del nord. La pau de 1994 és inestable i el Jordà està militaritzat. El vaig recórrer des del Mar Mort fins a la frontera de Sheikh Hussein a 90 quilòmetres d'Amman. Els soldats de guàrdia treien el cap quan sentien el meu motor i em saludaven afablement. En el pas fronterer, els àrabs israelians que el creuen canvien les matrícules dels seus cotxes perquè no es reconegui la seva procedència. En el pont em vaig baixar de la moto per fer una foto del riu. Segons després estava envoltat de tres fornits joves amb ulleres fosques i M16. Tenia davant el Mossad en ple preguntant-me què diantres estava fotografiant. Preocupació curiosa en un món on Google Earth posa els satèl · lits espies a disposició de qualsevol.

Betlem

Betlem, o Bethelem, és a l'altra banda del mur que envolta els Territoris Palestins. No vaig topar amb cap punt de control fins a les mateixes porta de la ciutat, on em van detenir els milicians d'Al Fatah. Van intentar fer-me retrocedir advertint dels problemes de seguretat. Quan vaig arribar a l'Església de la Nativitat la vaig trobar plena de turistes. Per a ells no hi havia aquests problemes, potser perquè ells sí pagaven religiosament les altíssimes tarifes dels pocs taxistes àrabs autoritzats a creuar a Cisjordània.

Compte amb els records

Havent visitat Israel serà impossible entrar a la majoria de països musulmans. Està permès demanar a la duana l'estampillat en paper a part. Però aquesta precaució de vegades no n'hi ha prou. Sempre hi ha qui comet errors involuntaris, com la falta d'higiene i l'afició als records. Així li va passar a un altre viatger que vaig conèixer al vaixell que ens treia de Haifa. Es queixava el pobre que tot i tenir el passaport immaculat no li havia deixat tornar a Síria. "Potser" li vaig dir amb suavitat, "Aquell dia haguessis causa deixat per rentar aquesta samarreta de" I love Jerusalem "que no et treus des de fa setmanes."

  • Compartir

Comentaris (3)

  • Noeli

    |

    Miquel, m'ha encantat la teva crònica, m'ha fet recordar algunes de les situacions que va viure en algunes de les línies frontereres que esmentes.

    Això de Nicòsia és trist…em va donar especialment pena…suposo que no és només veure com el territori està ocupat, sinó fer una passejada per la zona de ningú i veure els buits de trets a les façanes de les parets…les cases abandonades en aquest espai, testimoni de conflicte .. testimoni d'una guerra…famílies pobres (de la zona turca)…militars (a la zona turca també) que et pregunten que cony fas per ahi passejant entre les dues zones…invitándote a que «por tu seguridad» te alejes. No es…penós.

    Quant a Israel…1 recordar que el mur que separa els Territoris Palestins em va enfonsar de tristesa. No pots més que ser espectadora passiva del conflicte entre dos pobles un amb poder i l'altre sense ell.
    Hi ha persones que van a Jerusalem (Israel) amb viatges organitzats amb entitats religioses i altres.. que després em parlen del seu viatge i sembla que haguem estat en dos llocs totalment oposats…evidentment, en un viatge organitzat la imatge es circumscriu a la visita única a Jerusalem i amb un programa estricte i una organització mil · limetrada, amb autobús privat i organitzat; descric el meu viatge sense allotjament i movent-me amb els trens i autobusos del país i no s'ho poden creure.

    Vaig passar diverses vegades d'Israel als Territoris Palestins, una de les vegades amb un cotxe llogat a Jerusalem. El pas pels Check Points va arribar a exasperar…quan anaves amb autobús, ens feien baixar a tots, posar-nos en fila, ensenyar els nostres passaports etc…llavors militars israelians pujaven al bus i feien un registre exhaustiu per dins i pels baixos del vehicle. Sense anar amb cap tipus d'estupidesa….sol record estovar el cor d'un d'ells (casualment anava sola) quan em van parar a Jerusalem en anar cap a la meva Guesthouse a la Old City per una de les portes que donava a la cambra musulmà.
    Els militars palestins feien broma a les zones froterizas sobre que feia una noia (de la meva edat, sense estar casada, sense tenir fills etc…per aquests llocs .. no ho concebien, crec que no he sentit més vegades seguides en la meva vida per la boca d'un home, la paraula beautiful…meus amics encara fan broma quan ho recordem) i després d'una xerrameca insulsa i absurda en un anglès seu caòtic, ens deixaven passar, però ens advertien que no era segur.
    Per arribar a Bethelem també vaig passar una mica de nervis, en aquest cas amb autobús… el mateix…revisió a la documentació…al vehicle etc…

    Malgrat tot…tornaria demà, i realment el que em va asseure van ser els interrogatoris a l'aeroport de Ben Gurion per part dels militars i policia israelià, tant a l'entrada com a la sortida.

    Una salutació

    Contestar

  • Noeli

    |

    Pensava que no s'havia guardat el comentari…i….siii!! presa ja!! jejejje

    Contestar

  • ricardo Coarasa

    |

    A mi m'agraden les fronteres, miquel, i també he passat unes quantes. La gent de frontera és més oberta, menys introspectiva, són gent acostumada a somiar, a ensumar aquells somnis que passen a uns metres dels seus nassos, un dia si i altre també, i que potser ells mai aconseguissin. no es, em semblen llocs on qualsevol dogma aquesta de més. ¿Que dogmes caben en llocs on si fas un pas endavant aquestes en un país i si dones un altre enrere, en un altre diferent? Tinc molts records de fronteres, però no oblido els erms pedregosos entre etiopia i eritrea, pels que ambdós països, abans germans, es van estar matant durant anys; ni tampoc la incompareble frontera entre nepal i tibet en Kodari, amb la seva legió de corruptes a sobre; és el de kenya i Tanzània, on els buscavides es quedaven amb el teu passaport per fer-te les gestions duaneres per 10 dòlars i després els abandonaven al taulell i sortien corrent… Les fronteres sempre m'han semblat molt literàries i per a mi tenen un atractiu especial. Et felicito pel teu reportatge. Sempre és un plaer llegir-te

    Contestar

Escriu un comentari