Un veler entre les illes de Sant Blai

encapçalament informació

contingut d'informació

En un bar sense portes a la ciutat de Portobelo localitzem Marc. Era un canadenc retirat en aquell racó de Panamà. Tenia un somriure cínic, una copa a la mà i una ànima de mariner.

"Per fi heu arribat", va dir, abans de donar un glop al seu cervesa, "Ens esperàvem". Tots allà es van tornar per mirar-nos. Feia dies que un grup de viatgers ens esperava per completar el passatge que ens portaria a Cartagena d'Índies en un veler: un nord-americà errant, un canadenc jubilat, una parella de francesos joves, un català amb ganes d'aventura, un altre francès bohemi i l'ajudant de Marc, l'únic panameny del grup. Per mesos abans haviem ubicats Marc, el capità del vaixell, i reservem una plaça per viatjar a Colòmbia, però com al Carib les coses es resolen sense pressa, no hi havia una data fixa per a la partida. Sortiríem quan el grup es completés i cada un va arribar a Protobelo des d'una part diferent d'Amèrica. Els altres vuit passatgers es reunien cada nit esperant els espanyols que estaven donant la volta al món i com érem els últims, amb nosaltres acabat l'espera. Aquella nit es van esgotar les cerveses, perquè no hi ha res més emocionant que celebrar el llindar de l'aventura.

Aquella nit es van esgotar les cerveses, perquè no hi ha res més emocionant que celebrar el llindar de l'aventura.

De matinada, dels dotze ens embarquem en el Alsa Craig, una embarcació que, amb onze metres d'eslora, em va semblar petita per a tanta gent. Aviat em vaig adonar que anàvem a navegar en la cabina dels germans Marx, però sense cabina. Cadascú va tractar d'acostumar-se al onatge, mentre ens allunyàvem de la costa panamenya. La música i el vent ens feien sentir lliures. Parem diverses vegades per llançar-nos al mar i refrescar l'esperit. Altres, com el mateix capità, preferien refrescar l'esperit amb cervesa.

Al vespre arribem a les primeres illes de l'arxipèlag de San Blas. Van sortir a rebre algunes dones de l'ètnia kuna que remaven amb destresa sobre les seves canoes estretes. Vestien robes taronges i florides, mocadors grocs i unes polseres molt fines que cobrien els avantbraços i empenyes. S'acostaven a vendre'ns draps brodats amb ocells verds i vermells, polseres de colors i cargols enormes per escoltar el so d'aquell mar blau cel.

Parem diverses vegades per llançar-nos al mar i refrescar l'esperit. Altres, com el mateix capità, preferien refrescar l'esperit amb cervesa.

Ancorat el vaixell es va acabar el mareig i ja només esperàvem la quietud del Carib abans de dormir. L'estrèpit dels trons no augurava brises i poc després va començar a diluviar sobre el veler. La tempesta s'anava fent cada vegada més fort i la lona que ens cobria va deixar molt aviat de ser un refugi realista. Així vam passar la primera nit, arraulits en coberta, rendits a la pluja.

Algú preparava cafè, havia sortit el sol i volaven els pelicans sobre les illes. Tot i la nit anterior, tots estàvem de bon humor. Els kunes van disposar diverses canoes per agilitzar la nostra entrada a l'illa Nalunega. El trajecte en canoa, l'entrada al poblat, les barraques de fusta i fulles de palma, les plantes enormes creixent per tot arreu, les salutacions dels indígenes. Eren situacions tan teatrals que arribaven a semblar fictícies, des dels personatges vestint en una mena de carnaval perpetu fins el decorat d'aquell verger, però era real. Vaig escoltar cantar a les dones mentre cuinaven i em vaig entretenir xerrant amb algunes famílies que rentaven el peix. Els nens corrien pel llogaret i ens regalaven les millors mostres d'entusiasme. No obstant això hi havia dues paraules que de tant repetir acabaven entelant aquelles escenes: "Un dòlar". I et mostraven una tela o una petxina o un instrument musical. "One dollar" vol dir que el turisme ja s'ha instal · lat, que nosaltres arribem tard si és que preteníem trobar entre les canoes una societat verge, pura. Llavors vaig caure en el compte, aquella illa anomenada Nalunega sí que té una mica de decorat.

"One dollar" vol dir que el turisme ja s'ha instal · lat, que nosaltres arribem tard si és que preteníem trobar entre les canoes una societat verge, pura.

Va ser molt més evident quan ens van convocar per un nou consell de savis. Havíem gravat a l'illa, ens havien vist i se sentien desafiats en la seva autoritat. En una de les barraques del llogaret, estès sobre una hamaca escoltava el més ancià de la comunitat sense dir una sola paraula. Nosaltres tractem d'explicar les nostres intencions, els remetem nostres contactes, els expliquem, resar res els .... Si vols gravar has de pagar molts "one dollar". Sortim de la barraca resignats i apaguem la càmera.

La resta de la tarda la dediquem a gaudir del lloc. Vam jugar un partit de bàsquet amb els vilatans, vam veure submergir-se a alguns cercadors d'cabres i conversem amb un professor encantat de parlar-nos de la història dels kunes, els més antics habitants de Panamà, que per descomptat van patir-va recalcar el professor- l'envestida cultural dels nostres compatriotes espanyols. A mesura que avançava la tarda se'ns va acabant l'illa.

Marc va proposar desembarcar unes cerveses en una de les platges de Nalunega. També va desembarcar el rom i amb ell van començar els càntics nacionals d'aquella torre de Babel que va arribar a l'illa en un veler. Era negra nit quan tornàvem al vaixell en una bassa de goma. El capità estava completament borratxo i no recordava on estava atracat el Ailsa Craig. Va començar a posar-se nerviós i sanglotava "m'han robat el vaixell!"El nord-americà, que havia visitat abans les illes, s'orientava millor i es va iniciar una discussió sobre les aigües per dilucidar on es trobava el nostre veler. Aquell lloc era ple d'esculls i la bassa de goma corria un greu perill si errábamos el camí. D'una forma o una altra vam arribar a bord del vaixell. L'endemà seguiríem el nostre camí.

Va començar a posar-se nerviós i sanglotava "m'han robat el vaixell!"

Ningú el va tenir en compte al capità aquell petita distracció i ningú li va retreure que decidís en un moment donat organitzar torns per portar el timó. Sí, ell també tenia dret a gaudir així que tots ens convertim en mariners i col · laborem durant la travessia relevándonos cada dues hores davant del timó.

La música i les cerveses, que van resultar ser la càrrega més preuada a bord, alegrar una travessia on passaven poques coses. Quan aixecava una mica de vent desplegàvem les veles, encara que mai vaig notar que això ajudés a anar més ràpid. Els moments en què paràvem per nedar eren els millors. Allà, sols, sense res més que un horitzó de tres-cents seixanta graus… sense illes amb palmeres.

En algun moment d'aquesta tarda Alfonso, nostre càmera, albirar alguna cosa en l'oceà. Ens vam donar la volta a port per acostar-se a un grup d'orques negre. Durant una estona ens van acompanyar amb parsimònia, després, sense més, van desaparèixer sota les aigües.

Gairebé tots dormien aquella darrera nit. El francès més jove havia pres els comandaments. Llavors vaig escoltar a Marco aixecar astorat i cridant: "¡Compte, ve un vaixell de front!". El gal li va respondre amb calma: "No és un vaixell, capità, és la resplendor de la ciutat ". Em vaig incorporar per contemplar les primeres llums de Sud-amèrica.

  • Compartir

Comentaris (9)

  • Lydia ploma

    |

    M'ha encantat el relat, Daniel.
    I les coses que comptes del capità m'han recordat als anys en què vaig treballar a consignatàries de vaixells, abans dedicar-me a l'ensenyament. Vaig conèixer diversos, de diferents nacionalitats. Alguns d'ells també formen un món a part.
    Vaig tenir l'ocasió de pujar a closques de nou ia vaixells d'allò més sofisticat.
    A mi també em semblen pocs 11 metres d'eslora per a les persones que éreu a bord.

    Contestar

  • Daniel Landa

    |

    Llavors Lydia, ja saps el que és la claustrofòbia a bord d'un vaixell. Malgrat tot ho vam passar genial!!!

    Contestar

  • SANDRA

    |

    Magnificent, LINDO!!

    Contestar

  • puri franco marcos

    |

    Vaig tenir la sort de conèixer les illes de Sant Blai en un creuer des de Panamà. Mai ho oblidaré. Gràcies per permetre recordarlo.Puri

    ¡¡ETS EL MILLOR!! PER PALENTINO, POR ESTUDIAR EN LOS MARISTAS Y POR DELEITARNOS CON ESE «MUNDO APARTE»

    Contestar

  • Daniel Landa

    |

    Hola Puri, Al final, hem seguit els mateixos passos, des dels Maristes de Palència fins a les illes de Sant Blai, menuda ruta! M'alegro molt que t'agradi la sèrie!!

    Contestar

  • maria elena gomez

    |

    De Hola Daniel, sóc gran admiradora vostra i del vostre treball, vaig veure la temporada passada moltes vegades i ara la segona< però m'he perdut el capítol de divendres 19 de juliol i no ho puc trobar per veure-ho, podries dir-me on podria trobar-lo i també si es va publicar i poder comprar. gràcies

    Contestar

  • Daniel Landa

    |

    Hola Maria Elena, em temo que la sèrie no està a la Carta. La publica Planeta costat d'una col · lecció molt més àmplia, però solta no es comercialitza fins a la data. Què capítol és el que et falta?

    Contestar

  • es Sozzi

    |

    Hola! Gràcies pel conte: m'ha encantat!
    Em pots regalar porfa un contacte del veler a Cartagena?
    Moltes gràcies!
    Sara

    Contestar

Escriu un comentari